DESPRÉS DE LA CATÀSTROFE

Quan vaig sentir el senyor Valdobí que deia que ara calia “arrimar el muscle” i que després ja arribaria el moment de demanar responsabilitats “que les hi havia”, vaig pensar que tenia tota la raó del món i que abans que res convenia posar-se al costat dels damnificats i ajudar-los en allò que els calgués.

Però va anar passant el dia i les informacions que arribaven m’anaven fent indignar. Veure el senyor Manuel Milian desbocat i maleint els polítics del seu partit (del qual en va ser fundador) em va fer veure que hi havia responsabilitats greus. La decisió de desmuntar la Unitat Valenciana d’Emergències, que el senyor Mazón va fer desaparèixer en quatre mesos perquè ho considerava un xiringuito i una ocurrència de l’anterior govern, ha resultat una autèntica salvatjada. La descoordinació dels serveis d’atenció que ahir al vespre encara no havien arribat a algunes poblacions com Chiva ho deu poder demostrar.

L’AEMET va emetre un codi vermell a les 9 del matí advertint de l’enorme risc que corrien les comarques afectades, però a migdia el senyor Mazón apareixia davant els mitjans de comunicació dient que el nucli dur de la tempesta es desplaçava cap a Cuenca i que no calia patir. Lluny d’això, va descarregar durant hores a les capçaleres dels rius Túria i Magre que van acabar emportant-se tot el que van trobar per davant. Les poblacions afectades no van rebre l’avís de perill fins a les 8 del vespre, quan l’aigua ja els arribava a la cintura. I el mateix senyor Mazón, en una posada en escena detestable, amb les mànigues arremangades i l’armilla del SEM, encara sortia a dir que ells no eren meteoròlegs i que poc havien pogut fer al respecte.

I per acabar de reblar el clau, el senyor Núñez Feijóo va visitar la zona queixant-se que el govern central no l’havia informat de res i mostrant-se d’allò més dolgut.

Mentrestant, són els propis veïns i les empreses de les poblacions afectades els qui han posat les mans i els mitjans per començar a desbloquejar accessos i carrers per poder recuperar mínimament una normalitat que trigaran anys a restablir.

Només puc dir una cosa: “Que més de 200 ànimes us roseguin la consciència durant tota la vostra vida i que en la mort us persegueixin les nostres memòries!” (La segona part de la frase és d’en Lluís Llach a “Campanades a mort”)