MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 2

 EM QUEDA UN DUBTE

Com cada matí, fa el camí indispensable per comptabilitzar 10.000 passos al rellotge estrafolari que duu al canell, aprofitant que el sol encara no és prou alt per estabornir-lo. Acostuma a fer més o menys el mateix trajecte, amb escasses variacions motivades per les urgències d’adquisició d’algun dels productes essencials per a la supervivència familiar. Absort en les seves cabòries, que ara no ens aturarem a analitzar, però que ens serviran més endavant per poder anar donant contingut a altres relats, camina a bon pas pel carrer Principal i s’atura quan se sent interpel·lat per una veu: “Ei, com anem? Feia dies que no et veia.” Una dona aproximadament de la seva edat, que no encerta a reconèixer, s’ha plantat davant seu i el convida a explicar algun detall de la seva vida de postconfinament. “Ves, anem tirant. I que duri.”, encerta a dir abans de confirmar que no reconeix la interlocutora. “A casa, tots bé?”, afegeix la dona interessant-se per la família. “Sí, sí, de moment cap més entrebanc. Intentant recuperar la normalitat, que diuen.”, comenta ell amb un punt d’intriga relatiu a la personalitat de la dona que sembla conèixer-lo a bastament. “Dona’ls records, doncs!” acaba dient ella. “De part teva.”, diu ell. I tots dos s’allunyen en direccions oposades, cadascú seguint el camí que la trobada casual ha interromput durant uns moments.

Ell, de tornada a casa, pensa: “I a la Carme, qui coi li haig de dir que m’ha donat records per a ella? Diria que era la Neus, però em queda el dubte.”

Ella, mentre fa camí a la plaça, rumia: “Ara mateix no estic gens segura que fos en Martí. Jo diria que sí, però amb aquestes mascaretes és difícil reconèixer la gent.”