dimarts, 30 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 69è)

ELL – 34

Les dades d’infectats, ingressats a planta en hospitals, ingressats en UCI i morts fa dies que mostren tendència a disminuir. Sembla que la cura de cavall aplicada en forma de confinament complet i la progressiva i mínima obertura del comerç no imprescindible, encara que sigui amb cita prèvia, fa ensumar un retorn a la normalitat que tothom desitjaria molt més ràpid.
Ell és plenament conscient que la situació actual resulta econòmicament molt precària, però ara com ara no té possibilitats d’anar a buscar cap feina perquè encara està tot aturat i la majoria de treballadors pengen d’un ERTO que ningú sap quant de temps durarà. Encara bo que no ha tornat a tenir notícies de la immobiliària. Almenys per aquesta banda no hi ha urgències.
Fent la viu-viu a casa, controlant la mainada que ara ja està avorrida de tants dies sense relacionar-se amb persones de la seva edat, perquè les converses que la Nena té amb les amigues fent servir el Zoom quan ha de connectar amb les tasques de classe i l’Skype quan vol conversar amb les amigues, tot i que s’assemblen a una relació normal, costa de veure-les-hi. “És ben bé que aquesta generació ha nascut amb un ordinador enganxat a les mans”, pensa Ell quan comprova la facilitat amb què es connecta fent servir el petit portàtil de l’escola.
–Potser que comencis a acomiadar-te de les amigues i vagis endreçant aquest fòtil –aconsella Ell quan s’adona que la conversa de la filla es mou dins de paràmetres del tot prescindibles que només serveixen per omplir el temps–, perquè ja hi portes més d’una hora enganxada i se t’està tornant la cara rectangular.
–Ostres! –exclama la Nena contrariada–. Només una estoneta més, que encara queda mitja hora per dinar.
–Mitja hora? Molt bé. La cronometro –diu ell engegant el cronòmetre del rellotge–. Ni un minut més.

dilluns, 29 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 68è)

ELLA – 33

Cada vegada que la consellera de sanitat surt per la tele fent una roda de premsa, anuncia algun canvi en les mesures de confinament. La lluita contra la pandèmia s’ha tornat tan complexa que a hores d’ara difícilment trobaríem ningú que sabés dir exactament el que es pot fer i el que està prohibit. Davant d’aquesta situació, el més correcte és fer allò que el seny t’aconsella mirant d’aplicar totes les precaucions que tinguis a mà.
Ara l’Avi ja ve tot sol a casa seva pels volts de migdia i a mitja tarda el Nen i la Nena l’acompanyen de tornada, i d’aquesta manera s’esbargeixen una estona. Segurament no ho haurien de fer, perquè l’Avi està considerat persona de risc i la mainada es veu que rarament desenvolupa la malaltia, però són uns transmissors molt efectius del maleït virus.
A tots dos els encanta fer companyia a l’Avi. Han trobat en ell la figura d’un avi que per part de mare no han arribat a conèixer mai i per part de pare fa gairebé tres anys que no han vist. Els explica històries i falòrnies de quan era jove i ells se l’escolten bocabadats.
–Au, va –diu Ella veient-los tots tres asseguts a la sala fent-la petar animadament–, hauríeu d’anar passant que se us farà tard. I vosaltres dos no us entretingueu pel camí. Si us pesquen els municipals ja sabeu què heu d’explicar.
–Sí, mama –diu el Nen–. Que estàvem sols a casa i havíem d’acompanyar l’Avi fins a casa seva.
–I si us enxampen i us porten al “quartelillo”, ja us vindrem a visitar –diu Ell des de la cuina estant.
–Em sap greu posar-vos en un compromís –diu l’Avi mentre s’aixeca de la butaca–. Ves si no podria anar-hi tot sol, cap a casa!
–No patiu, que a aquests dos els convé ventilar-se –referma Ella amb contundència–. Ara resulta que podrien sortir a passejar el gos i no poden acompanyar-vos?
Ella té raó en l’aplicació de la lògica, però s’ha de reconèixer que les darreres disposicions del PROCICAT cada dia tenen menys d’aquesta consideració i resulten més d’incomprensibles. Se suposa que, com que són els tècnics, deuen disposar de dades i fer raonaments que a la resta de mortals profans en la matèria se’ns escapen. 

diumenge, 28 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 67è)

ELL – 33

Amb la mainada han parat la taula del menjador allargant-la perquè hi hagi més espai entre els comensals. Ja que contravenen les normes més o menys estrictes dictades per l’autoritat competent, que en aquest cas sembla ser el PROCICAT, un nom al qual tothom s’ha avesat a força de sentir-lo repetit dia rere dia, almenys procuraran mantenir una certa distància entre tots i ventilaran el menjador per minimitzar els riscos.
Quan arriba Ella amb l’Avi, ja hi ha la safata d’amanida al centre de la taula i des de la cuina arriba flaire de guisat. Avui Ell ha gosat emprendre l’aventura de fer carn de vedella estofada amb patates i pèsols, un plat que no havia fet mai perquè són més aviat de preparar coses cuites a la planxa i poc de suquets que requereixen més temps de cocció.
Tots cinc asseguts al voltant de la taula donen una imatge d’una certa celebració. Fins i tot han posat tovallons de roba, tot i que normalment en fan servir de paper per la practicitat que suposen.
–Beveu vi, Avi? –demana Ell, disposat a obrir una ampolla que ha tret de la nevera.
–Ui, no. Fa anys que vam decidir prescindir-ne. A casa només en posàvem a taula els diumenges i dies de festa.
–Doncs l’endreço i ja l’obrirem el diumenge.
El Nen i la Nena fa estona que estan callats, com si la presència de l’Avi coartés en certa manera la seva llibertat. Per això Ella procura convidar-los a participar en la conversa:
–Sembla que se us hagi menjat la llengua el gat. L’Avi és com de la família. Aneu-vos-hi acostumant.
–Em sap greu destorbar-vos –diu el pobre home un punt compungit.
–I ara! Només faltaria! Quan us agafin confiança, els haureu de dir que callin una estona.
La Nena mira amb cara d’enfadada la seva mare i de seguida intervé:
–És divertit tenir convidats a casa! Ara feia molt temps que no venia ningú.

divendres, 26 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 66è)

ELLA – 32

Aprofitant que les primeres hores del matí s’han destinat a la mobilitat de la gent gran, Ella ha anat a buscar l’Avi a casa. Van convenir que a partir d’aquesta setmana aniria a dinar amb ells, que s’hi estaria fins a mitja tarda i llavors se’n tornaria a casa amb el sopar preparat. Ja fa una setmana que Ella no es queda a dormir a casa de l’Avi per fer-li companyia. Va ser una iniciativa de l’home, que feia dies que insistia en considerar que ja es trobava força més animat i que el lloc d’Ella era a casa seva amb el seu home i els seus fills. Al final, considerant que el veia prou ben refet de la patacada, Ella va accedir-hi a condició que almenys fes un àpat en família, perquè no era gens bo estar-se tantes hores sol.
–Us cauran bé, aquells dos tabalots, ja ho veureu –explica a l’Avi agafant-lo de bracet.
–Només que siguin la meitat de trempats que la seva mare, segur.
–No ens podem pas queixar. Em sembla que hem estat de sort, perquè es veu cada cosa...
–Perquè els deixen fer el que volen, vet-ho aquí. I després no hi ha qui els controli.
–Jo, és que hi ha coses que no suporto. Que corrin i s’esverin pels passadissos del supermercat. Quan veig aquests espectacles lamentables i em miro el Nen i la Nena al nostre costat, prop del carro, compartint la tasca de la compra setmanal, penso que no és pas tan difícil fer que es comportin com a persones.
L’Avi se la mira amb posat un punt murri i comenta:
–Ves si et puc donar gaires lliçons d’educar criatures, sense haver-ne pujat cap!
–Si només es tracta de sentit comú –diu ella després de riure amb la sortida de l’Avi–. I de ser constant i coherent, em sembla.
–Vet aquí: sentit comú és el que falta en aquesta societat.
I gairebé sense adonar-se’n es planten davant de casa seva. Ella obre la porta de l’escala i convida l’Avi a passar davant seu. S’acosten al replà de l’ascensor i en reclamen la presència.
–Veus, això sí que m’aniria bé a casa –comenta l’Avi mentre esperen–. Aquell tram d’escales tan dret cada dia se’m fa més feixuc. Sort que només és un pis!

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 65è)

ELL – 32

Ella li acaba d’explicar, mig en broma mig seriosament, la sortida de l’Avi d’aquest matí i Ell s’ha afanyat a treure-li del cap abans que l’oferta tingui opcions de versemblança.
–Entenc que al pobre home li calgui companyia, i per això t’ho deu haver dit, però això d’anar a viure a casa d’un altre sabent que no és casa teva, només ens faria sentir acollits. Jo em sentiria un refugiat, t’ho asseguro. Ja veurem què fem quan se’ns compliqui la cosa.
–Sí, sí, tens raó. A mi ni se m’havia acudit això que dius.
De fet, quan l’Avi li ha fet la proposta, Ella de seguida s’ha afanyat a desestimar l’oferta, però no ha pogut evitar pensar en les enormes proporcions del pis dels avis comparant-les amb el pis del qual volen desnonar-los. No és que s’hi hagi imaginat amb tota la família instal·lada, ni de bon tros, tot i que ha acabat reconeixent que l’oferiment de l’Avi no era cap bestiesa. De tota la planta que ocupa el pis, els avis només feien servir la part posterior, la que dona a migdia i és més assolellada, perquè les quatre cambres que donen al carrer Nou sempre les havia vist tancades. I ara que l’Avi ha quedat vivint-hi tot sol, la desproporció de l’espai s’ha fet encara més evident.
–És bo saber que en cas de necessitat no ens quedarem al carrer –reconeix Ell–, però el que ens cal fer és bellugar-nos així que tot això es normalitzi.
El govern ha començat el que qualifiquen de desescalada del confinament i ha establert franges horàries per permetre que la gent pugui començar a recuperar els espais públics per anar a passejar i respirar aire lliure, i aquesta tarda han promès al Nen i la Nena que aniran a caminar una estona pels voltants de Vil·la.
–Beeeeeé! –exclama el Nen quan l’informen– M’emportaré la pilota que em van passar els Reis.
–Què entens tu per anar a caminar? –interroga Ell mentre veu com Ella se li adreça negant fermament amb el cap–. Digues, digues...
–Però podem quedar-nos una mica al parc a jugar a futbol.
–Ens deixen sortir a estirar les cames, a passejar tranquil·lament sense barrejar-nos uns i altres –explica Ella amb convicció–. I haurem de posar-nos la mascareta.
–Doncs quina me...!

dijous, 25 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 64è)

ELLA – 31

Com cada dia, i ja en fa quinze que van enterrar l’Àvia, cap a migdia Ella ha anat a casa de l’Avi a dinar i estar-se una estona amb ell per fer-li companyia. De mica en mica ha anat retardant l’hora de presentar-s’hi per poder estar més estona amb els fills i amb Ell a casa. De vegades s’emporta el dinar fet i d’altres el prepara a la cuina amb l’Avi que cada dia que passa sembla que posa un punt més d’afició a la tasca de fer anar els fogons. Està contenta de comprovar que s’ha sobreposat, i de quina manera, a la garrotada de la pèrdua de l’Àvia. La processó deu anar per dins, suposa Ella, però almenys no va donant voltes constantment a la dificultat d’acceptar la seva absència.
Asseguts a taula amb un plat de llenties estofades fumejant que omple de flaire la cuina i convida a clavar-hi cullerada, Ella li explica el calvari que els estan fent passar pel lloguer del pis.
–És que els preus dels lloguers són impossibles –opina l’Avi amb posat seriós–. Els que en tenen en propietat no són conscients de les penúries de la gent per arribar a final de mes.
–El meu home diu que, de moment i mentre duri el confinament, no hem de patir perquè està tot aturat, però jo no les tinc pas totes.
–Ara estava pensant... –i l’Avi s’atura un moment mirant-la amb certa murrieria– Estava pensant que hi ha una solució ben senzilla, com hi ha Déu!
–De senzilla res de res.
–Veniu a viure aquí, que hi ha lloc de sobres. Ei, si no us fa cosa aguantar un vell. I el favor me’l fareu a mi.
–I ara! Ni pensar-hi. No sabeu pas el que és el rebombori d’una família amb criatures, tan acostumat com esteu des de sempre a la pau que es respira aquí.
–Tanta pau pot corsecar, noia. Penseu-vos-ho.

dimarts, 23 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 63è)

ELL – 31

No es pot creure el que veuen els seus ulls. Acaba de llegir el buró-fax que ha anat a recollir a Correus i que li ha suposat tres quarts d’hora de cua al carrer perquè els usuaris han d’entrar d’un en un malgrat que el taulell dona ben bé per a 5 punts d’atenció. La resta de funcionaris devia estar treballant des de casa en això que ara diuen del teletreball, que no sap pas com s’ho deuen fer per gestionar correu físic des d’una posició virtual, però aquesta reflexió ens allunya del tema.
El buró-fax de l’administrador de finques li recorda un deute de lloguer per un import de 2.700 euros, corresponents als darrers sis mesos i l’adverteix que de no satisfer la quantitat esmentada i alliberar el pis arrendat en un termini de quinze dies procediran a presentar demanda civil al jutjat de primera instància.
“Que fotin el que vulguin”, pensa des de la indignació de comprovar com tant se’ls en fot el que estiguin vivint relacionat amb la pandèmia, com són capaços de tirar el carro pel pedregar passant de totes les disposicions que permeten ajornar els procediments legals mentre duri l’estat d’alarma. És plenament conscient que es tracta d’una simple amenaça, d’un element de pressió per provar d’aconseguir els seus objectius, i no s’hauria d’amoïnar, però no pot evitar recuperar aquell neguit que ja havia oblidat perquè ara com ara la seva preocupació més important torna a ser trobar feina, una cosa completament impossible ateses les circumstàncies socials actuals.
En arribar a casa ho comunica a la seva dona que, després de dir un parell de penjaments en contra del dat pel sac del propietari i del desgraciat de la immobiliària, es lamenta:
–Hem de buscar un altre pis –afirma Ella amb contundència–. No ens queda cap més solució. Jo n vull sortir al telenotícies amb un procés de desnonament i tots els mobles al carrer.
–Ningú no ens voldrà llogar un pis, ara. Només podem presentar la teva nòmina mínima i el meu atur com a aval. Fins que no torni a trobar feina, oblida’t d’això.
–Doncs què vols que fem?
–Ignorar-los. No poden fer res mentre duri l’estat d’alarma i tot sembla que anirà per llarg.
–I no podríem, com a mínim, pagar el que reclamen? Ho tenim ingressat en aquell compte.
–No n’hi ha prou. Recorda que el mes passat ja no hi vam poder ingressar res. A més, els hem de reclamar la fiança.
–Doncs els descomptem la fiança del deute i ho paguem. Veuran que tenim bona voluntat.
–A tu et sembla que valoraran la nostra bona voluntat? El que penso fer és trucar a la immobiliària per dir-los que s’hi posin fulles.

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 62è)

ELLA – 30

–Ha sigut tan trist! –es lamenta Ella quan arriba a casa a mitja tarda–. Nosaltres dos palplantats davant la paret de nínxols i els dos paletes amb la granota blanca, màscara, ulleres de protecció, guants... Semblava una pel·lícula de ciència ficció.
–Com està l’Avi? –s’interessa Ell.
–Prou sencer. Ara em sembla que ja ha paït la patacada, però no el podem deixar sol. Oi que no et sap greu?
–I ara! Només faltaria!
–T’asseguro que si aquest nostre pis fos una mica més gran me l’emportaria a viure amb nosaltres. Seria una solució més que pràctica i tots hi sortiríem guanyant, però no podem pas alliberar l’habitació del Nen i fer-lo dormir al menjador.
Certament, les tres habitacions del pis, que no són precisament àmplies, estan ocupades i el petit recambró de què disposen per a la gestió de la roba i els mals endreços no mereix la categoria d’espai on instal·lar un llit que sigui mig confortable. De moment Ella seguirà quedant-se a dormir a casa de l’Avi i ja veuran com va evolucionant tot plegat.
–Almenys porta’l a dinar aquí. D’aquesta manera el Nen i la Nena et veuran una estona més, perquè al final s’oblidaran de quina cara fas –diu Ell aclucant un ull en direcció a la filla que li somriu amb complicitat.
–Mentre duri aquest confinament total, més val que no temptem la sort. Quan permetin començar a circular pel carrer, per descomptat. Ja faré per manera que quedar-me bona part del matí i de la tarda amb vosaltres. Sé que aquests darrers dies us he tingut una mica oblidats.
–No pateixis, mare –diu la Nena fent-se la gran–, que aquí ens apanyem prou bé.
En el fons el seu raonament està més relacionat amb la condescendència del pare i la intransigència de la mare que s’apliquen a totes les escasses activitats que poden realitzar a l’espai on resten confinats gairebé totes les hores del dia. Pensa: “Una persona menys a ocupar pis i rondinar pel desordre”.

dilluns, 22 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 61è)

ELL – 30

Aquest mes ja no podran ingressar l’import del lloguer al compte del banc, perquè amb els prop de 500 euros del seu atur i els poc més de 900 que li ingressen a Ella, amb prou feines abasten les despeses de llum, aigua, gas, telèfon i el menjar, perquè quatre boques no s’omplen així com així. Encara bo que amb la pandèmia s’ha aturat tot i no ha tornat a tenir notícies de la immobiliària. És plenament conscient que quan escampi la Covid-19 tindran una situació insostenible i se li fa difícil pensar la manera com hi faran front. Fa dies que no en parlen amb Ella, però està convençut que encara està més preocupada que Ell, perquè es troben lligats de mans i peus i ara mateix no poden fer absolutament res, només esperar que els esdeveniments es desencadenin per si sols.
Després de la topada que van tenir pels càrrecs de la targeta, va estar d’acord a no disposar més del recurs i només en tenen una que va a nom d’Ella, perquè és prou conscient que tornaria a caure en la temptació del joc en qualsevol moment que l’enxampés amb la guàrdia baixa. D’aquesta manera desapareix el perill.
Els dos darrers dies han estat d’allò més angoixants, i Ell s’ha limitat a tenir cura de la mainada mentre Ella atenia les necessitats de l’Avi i l’acompanyava en les desagradables gestions burocràtiques que comporta la mort d’algú en un país on el trasbals es veu agreujat per unes despeses extraordinàries amb les quals es genera un negoci d’allò més sucós.
De moment Ella s’ha quedat a dormir a casa de l’Avi perquè van convenir que no el deixarien sol passant el tràngol, però aquesta situació es pot allargar perquè no els han sabut dir quan podran fer l’enterrament de l’Àvia, en el benentès que no es podrà fer cap cerimònia i només es procedirà a posar el taüt dins el nínxol. Li van proposar la incineració com a alternativa més pràctica, però l’Avi no ho va voler de cap manera. “Ja que no me’n vaig poder acomiadar, almenys que tingui un lloc per anar-la a visitar de tant en tant”, va dir-los mastegant amb tristor cada un dels mots. 

diumenge, 21 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 60è)

ELLA – 29

Torna a casa desencaixada i plorosa. Ha anat a fer companyia a l’Avi com cada dia i l’ha trobat plorant com una Magdalena. Li acabaven de trucar de l’hospital per dir-li que l’Àvia s’havia mort feia poc més de mitja hora. Era ben bé el que ell es temia, perquè ho verbalitzava cada vegada que tenia l’oportunitat, malgrat que Ella sempre li feia esborrar aquesta cabòria del cap. Però una cosa és tenir el temor que passi i una altra de ben diferent és la certesa que no tornarà a compartir cap més segon de la seva vida amb la persona que ha estimat durant més de mig segle.

–I s’ha mort tota sola, sense que li pogués donar la mà per acompanyar-la –anava repetint entre sanglots.

L’Avi era la viva imatge de la desolació més completa. Ella no se n’ha pogut estar i l’ha abraçat. Comptant que caldrà anar a l’hospital a demanar papers i a la funerària a fer gestions, li ha dit que se n’anava a casa a buscar el cotxe i que l’acompanyaria on calgués. Tampoc no té gens clar com funciona tot això dels enterraments amb la pandèmia desbocada, ni tan sols si el podran fer o quan ho podran fer.

–He vingut a buscar el cotxe –diu Ella amb veu un punt tremolosa, encara afectada pel que acaba de viure–. L’hem d’acompanyar fins a l’hospital per saber què cal fer.

–Ostres! –exclama Ell sense saber com reaccionar–. No podem pas deixar el Nen i la Nena sols a casa.

–No, no, és clar. Ja l’acompanyaré jo que hi tinc més confiança. És que no té ningú a qui recórrer. Em parlava d’uns nebots de Vilafranca, però no podem pas fer-los venir amb la que està caient. A més, em sembla que tampoc no hi tenien gaire relació.

–Fes, fes, no t’entretinguis, que el pobre Avi deu estar fet un flam.

El Nen i la Nena han contemplat l’escena sense intervenir-hi en cap moment, potser una mica conscients de la gravetat de la situació. Fan un petó a la mare abans que se’n vagi esperitada i interroguen el pare que s’ha quedat fregant-se les mans amb un drap de cuina, plantat com un estaquirot al mig del passadís.

–I l’Avi s’ha quedat tot sol? –demana la Nena.

–Sí, filla, però no pateixis que ens té a nosaltres.

dissabte, 20 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 59è)

ELL – 29

Porta un parell de dies moix, atent, parlant a mitja veu per no desvetllar el fantasma d’una confrontació amb Ella que pogués dur el carro pel pedregar. La mainada segueix estant confinada a casa perquè les escoles que semblava que es tornarien a obrir després de Setmana Santa, segueixen tancades i ningú no gosa aventurar quan es reprendran les classes normals. Els més pessimistes opinen que aquest curs ja està sentenciat i que el que resta fins al juny serà un “fer veure que”, quan en el fons suposarà una lamentable pèrdua de temps i de possibilitats d’aprenentatge, perquè les escoles no estan gens preparades per a treballar de forma virtual. Si fos així, els nens i nenes més grans de primària encara podrien fer alguna cosa, però els més petits i els d’educació infantil no poden respondre a aquest tipus d’activitats ni tan sols amb la implicació sistemàtica dels pares. Tot això sense parlar de la necessària socialització, el contacte directe amb els iguals que de vegades és més important que no pas el que l’escola ofereix com a aprenentatge.
Per tant, passa els matins controlant que les activitats de la mainada es desenvolupin dins els imprescindibles paràmetres de respecte al mobiliari de la casa que venen obligats per l’escàs espai de 70 metres quadrats que els ofereix l’habitatge.
Quan ja no es poden contenir, el Nen i la Nena se’n van a fer el cavallot a la terrassa, que sol ser pels volts de les 12, i ell aprofita per posar la tele i saber què passa pel món. Avui ha ensopegat la famosa roda de premsa diària que emeten les autoritats de l’estat per explicar l’evolució de la pandèmia. L’espectacle que ofereixen el bòfia, el picolo i el general de l’exèrcit de l’aire llegint amb poca traça les dades que duen escrites en un paper li fan pensar que només caldria afegir-hi un torero i un bisbe per tenir la imatge completa de l’Espanya de sarsuela que nega tota credibilitat al seguiment mínimament tècnic que exigeix la pandèmia.
Està tan tip de sentir dades d’infectats, d’ingressats, de morts... que tanca l’aparell, obre la porta del menjador i s’aboca al balcó amb la intenció de respirar aire pur. La imatge del carrer completament desert és descoratjadora. Només de tant en tant alguna figura humana es desplaça amb una bossa o un cabàs a la mà i caminant lentament, segurament per poder allargar la poca estona que li permeten circular pel carrer. Al cap d’una estona, abandona la tribuna d’espectador privilegiat i se’n va a buscar la mainada perquè se’ls ha acabat l’hora de disponibilitat de l’espai comunitari.

divendres, 19 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 58è)

ELLA – 28

Torna del banc on ha anat a treure uns quants euros de la llibreta d’estalvi perquè no arribaven a fi de mes. Com que és incapaç de demanar ni cinc cèntims a l’Avi per la despesa suplementària dels dinars i sopars que li portaven preparats a casa, se’ls ha disparat la despesa i han fet curt amb les previsions.
Quan ha posat la llibreta al dia al caixer, s’ha quedat de pasta de moniato: hi tornava a haver quatre càrrecs de 30 euros fets amb una targeta l’existència de la qual li és completament desconeguda. S’hauria donat a tots els diables, i sort que de camí cap a casa ha tingut temps suficient per asserenar-se i pensar en la reacció que li convé davant la nova atzagaiada d’Ell, que deu haver tornat a emmerdar-se en apostes o ves a saber què.
Arriba a casa i abans del primer deuvosguard adverteix el seu home que han de parlar amb la intenció que abandoni la sala on estan connectats amb l’ordinador perquè la Nena tenia la videotrucada diària amb la tutora que acostuma a fer sempre a mig matí per donar-li instruccions de feina i assegurar-se que la del dia anterior ja està enllestida. La cara d’Ell quan ha vist que l’expressió de la seva dona amenaçava temporal ha mudat instantàniament cap a la preocupació.
–Dona’m la targeta amb què has fet càrrecs a la llibreta.
–Quina targeta? –ha provat de fer-se l’orni.
–No em facis emprenyar perquè no ens convé –l’ha advertit Ella–. La targeta –ha afegit apujant el to de veu.
–Quin problema hi ha amb la targeta? –encara ha gosat inquirir Ell.
–Se m’ha acabat la paciència, noi. Dona’m la targeta i truca immediatament perquè la donin de baixa. Argumenta que l’has perduda, si vols, però dona’m la targeta. I no vull saber per a què collons has tret diners, aquesta vegada! Però et ben juro que serà l’última.
Ell ha sortit un moment de la cuina, ha anat fins al rebedor, ha agafat la cartera de l’infern de la jaqueta, n’ha tret una targeta de crèdit i l’ha rebatuda d’un tros enllà damunt la taula de la cuina. Ella ha agafat unes tisores i n’ha fet quatre trossos.
–L’altre dia m’avorria i vaig voler jugar una estona al pòquer –encara ha gosat argumentar a tall d’excusa–. Perdona. No tornarà a passar.
–I tant que no tornarà a passar –li ha dit allargant-li el telèfon sense fils que ha anat a buscar a la sala–. Truca al banc ara mateix.
–Ja ho faré d’aquí a una estona, que ara estava per la canalla.
–He dit ara mateix! –ha sentenciat Ella sense vacil·lació i acostant-li un pam més l’aparell.

dimecres, 17 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 57è)

ELL – 28

–Voleu parar una estona? –diu Ell traient el cap per la porta de la sala-menjador–. Porteu mitja hora com gat i gos.
–És que aquesta... –diu el Nen senyalant la seva germana.
–Què li passa a aquesta? –crida la Nena a dos pams del seu nas–. Aquesta n’està fins al capdamunt que l’empipis.
Hi ha estones en què la convivència resulta francament difícil en un espai tan reduït i gens pensat per a activitats infantils que precisen una certa mobilitat. Així i tot, Ell pensava que la cosa seria pla més complicada, però sembla com si de mica en mica els menuts s’hagin acostumat a les limitacions que els imposa el confinament. Més enllà d’una picabaralla periòdica que se sol acabar de la mateixa manera com s’ha iniciat, la major part del dia regna un cert ordre, si descomptem l’escampall perpetu de joguines, llibres i altre material que permanentment inunda l’espai comú del pis i que venen obligats a endreçar diàriament abans d’anar a dormir. Altrament el desori s’aniria acumulant i acabaria impedint la mobilitat.
–Traieu aquell joc dels mitjos ous que jo també vull jugar una estona –diu Ell a manera d’expressió de solidaritat.
–Vale –diu el Nen–, tornaré a guanyar.
Es tracta d’un joc de memòria visual en què cal anar completant ous aparellant les dues parts segons el dibuix del seu interior. S’ha de reconèixer que el menut hi té una traça envejable, i sempre acaba amb la seva ouera plena abans que la dels altres vagi per la meitat.
–Jo, papa –diu la Nena, queixosa–, no se t’acudeix cap altre joc que aquest?
–Després ja te’n deixarem triar un a tu. No et queixis, que podràs jugar amb el dels peixos que t’encanta.
I la Nena es conforma. De fet, és de molt fàcil conformar i acaba acceptant el rol de germana gran sense protestar, amb els condicionants que això suposa.

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 56è)

ELLA – 27

–Males notícies, noia –diu l’Avi així que Ella arriba a mig matí–. M’han trucat de l’hospital per dir-me que ha empitjorat. Em sembla que cal que comenci a preparar-me per al pitjor.
–I ca, home –respon Ella amb voluntat d’animar-lo–. En aquests casos sempre hi ha alts i baixos.
–Pel to amb què m’ho ha dit i un punt de tremolor que li he notat a la veu...
–No cal cridar el mal temps, que ja ve tot sol –ha decidit tallar la conversa mentre entrava amb el cabàs cap a la cuina–. Avui he passat per la peixateria i he comprat una mica de peix per fer amb arròs.
–Ai, tinc una mena de nus aquí –diu l’Avi posant-se una mà a l’estómac–, que no sé si em deixarà empassar res.
El pobre home se’n torna a seure a la butaca de la sala mentre ella, de la cuina estant, contempla la viva imatge de la desolació. Està segura que pel cap de l’Avi en aquests moments passen mil escenes de moments conviscuts durant mig segle. La inexorabilitat de la imminent pèrdua de la seva companya de gairebé tota una vida el torna més vulnerable del que per edat li pertocaria.
–Només penso quan trigarà a sonar el telèfon una altra vegada –diu l’Avi en un sospir.
–No heu de pensar el pitjor –prova encara de trencar amb el pessimisme que traspua.
–Doncs penso que més val que em prepari per al pitjor. D’aquesta manera quan em truquin ja ho tindré paït.
Ella pensa en el quadre que quedarà en aquesta casa, amb l’Avi tot sol i gens acostumat a fer-se la vida, i s’adona de com la vida pot canviar d’un moment per l’altre i trasbalsar-ho tot de la manera més despietada, però esborra aquest pensament del cap. De moment toca animar l’Avi, una tasca que resulta prou difícil.
–Veniu a seure aquí a la cuina que xerrarem mentre vaig avançant feina als fogons.

dimarts, 16 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 55è)

ELL – 27

Ha agafat el cotxe i ha anat al supermercat del capdamunt del carrer, el que queda als afores de Vil·la, tocant al polígon industrial. La imatge de gent fent cua amb el carro a la porta de l’establiment l’ha corprès i li ha fet evocar imatges que només havia vist a la televisió de països més o menys llunyans, d’aquells que tendim a considerar que tenen un nivell de desenvolupament i d’organització més aviat precaris.
Ha agafat el carro, s’ha posat la mascareta i els guants de làtex i s’ha disposat a fer cua pacientment. Per cada client que surt de l’establiment en pot entrar un altre. I tots en surten tan carregats com poden, perquè cal estalviar al màxim les sortides fora de casa.
Quan li toca el torn, entra al supermercat amb una sensació estranya, gairebé com si estigués cometent un delicte, i la imatge de les noies que atenen a les caixes guarnides com si fossin astronautes no contribueix a aportar-li cap mena de tranquil·litat. S’afanya a omplir el carro resseguint totes les lleixes dels passadissos. A aquestes hores del matí ja s’han acabat les garrafes d’aigua, i opta per agafar dos paquets d’ampolles de litre i mig. També s’ha acabat el paper higiènic, cosa que sorprèn tothom i ningú hi sap trobar cap explicació.
Seria lògic que s’acabés la farina, el sucre, l’oli, l’arròs, les patates... que són aliments bàsics, però el paper de vàter? Qui coi es dedica a emmagatzemar paper higiènic per si l’arriben a racionar?
Amb el carro fins a dalt de tot, s’acosta a la caixa i una noia vestida amb una granota blanca i costures reforçades amb cinta blava, ulleres de protecció, pantalla transparent fixada al front i guants de làtex va passant per l’escàner els productes que ha agafat des de darrera d’una pantalla de metacrilat que cobreix tota la superfície exterior de la caixa.
L’import de la compra, que sortosament apareix a la petita pantalleta que hi ha damunt la caixa enregistradora, perquè seria difícil comunicar-se de viva veu ateses les barreres físiques que hi ha entre caixera i client, el paga amb la targeta de crèdit per estalviar possibles contagis per contacte amb objectes contaminats.
Tot plegat, sembla més una pel·lícula de ciència ficció que l’activitat setmanal a què estaven acostumats i que sovint compartien tots quatre. Tot just fa una setmana que ha començat el confinament i ja tothom desitja que s’acabi aquesta murga.

dilluns, 15 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 54è)

ELLA – 26

Fa un parell de setmanes que l’Àvia està ingressada a l’UCI de l’hospital i, per tant, l’Avi ja no cal que s’estigui aïllat a casa. Durant tot aquest temps no ha tingut cap dels símptomes del que ara ja tothom anomena Covid-19. Ella estava disposada a estar-se tots els matins amb l’Avi a casa seva per fer-li companyia. Durant tot aquest temps li ha portat el menjar fet a diari, però també caldrà fer la neteja del pis que imagina una mica deixat durant massa dies.
–No seria millor que vingués a dinar aquí? –va aventurar Ell com a alternativa a la proposta de la seva dona–. Es distrauria una estona, i a mitja tarda podria tornar a casa seva i emportar-se el sopar.
–Una cosa és que jo volti cada matí pel carrer amb aquest coi de declaració responsable, i una altra que ell hagi de desplaçar-se essent una persona qualificada de risc. De moment més val que no temptem la sort.
–I no se’n sap res de nou de l’Àvia?
–Li van trucant cada migdia per dir-li que tot segueix igual, que no millora però tampoc no empitjora, que ja és prou.
Fet i fet, doncs, a mig matí Ella se’n va a fer companyia a l’Avi, de camí li compra el que li fa falta, quan arriba fa una mica d’endreça al pis, li prepara el dinar, s’està una estona amb ell a donar-li conversa i se’n torna cap a casa havent dinat i després d’haver-li preparat el sopar.
El que més la incomoda és haver de posar-se gel hidroalcohòlic a les mans cada dos per tres i portar la ditxosa mascareta per dins de casa, però sap que tota mesura de precaució és poca. Només faltaria que li portés el virus a dins de casa i l’acabés infectant, pobre Avi! 

diumenge, 14 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 53è)

ELL – 26

Amb tota la que està caient, tothom tancat a casa, tots els comerços closos excepció feta dels imprescindibles, i el dat pel sac de la immobiliària encara ha tingut la santa barra de trucar-lo per recordar-li que han de deixar el pis. “Com es pot ser tan malànima!”, ha pensat abans de contenir les ganes d’enviar-lo a pastar fang.
–Com collons vols que marxi de casa si m’obliguen per llei a estar-m’hi confinat? –li ha ventat Ell de forma seca i sense contemplacions.
–Pensa que porteu cinc mesos sense pagar i el propietari ho vol portar al jutjat –insistia el de la immobiliària parlant per boca de l’amo.
–Digues-li al propietari que el lloguer d’aquests mesos el tinc perfectament custodiat al banc perquè no fugi. I en tot cas abans m’hauríeu de retornar els dos mesos de fiança que us vaig pagar per endavant.
–Una cosa no treu l’altra. Jo ja us he avisat.
–Doncs avisa també al propietari que d’aquí ens n’hauran de treure amb una grua. I recorda-li que mentre duri l’estat d’alarma s’hi haurà de posar fulles en això de desnonar-nos. Digues-li també que qui més qui menys sap llegir les lleis.
I li ha penjat el telèfon sense cap més missatge, ni el més mínim senyal de comiat, perquè una persona que és capaç de trucar-li per dir-li el que li ha dit no el considera digne de tracte de persona.
–Et veig molt convençut –ha dit ella una mica sorpresa de la contundència amb què s’ha expressat el seu home–. N’estàs segur d’això que li has dit? Només faltaria que ens trobéssim amb els mobles al carrer amb aquest merder de pandèmia.
–Segur, dona, no pateixis. M’ho va explicar l’Advocat quan em va trucar l’altre dia perquè volia parlar amb tu de la seva mare. Per cert, què et volia?
–Com que se l’han emportada a viure amb ells mentre duri el confinament, el pis queda sol i vol que un parell de cops per setmana hi vagi a ventilar-lo, treure una mica la pols i que es vegi amb moviment perquè es tem que si es veu sempre tancat i barrat no hi hagi algú que el vulgui ocupar.
–Doncs m’acabes de donar una idea. I si n’ocupem un, nosaltres, també? Seria una bona solució.
–Calla, beneit! Això sí que és parlar per parlar. Series incapaç de fer semblant cosa, ni per extrema necessitat.
–No ho tinguis per tant segur... 

dissabte, 13 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 52è)

ELLA – 25

Li ha trucat a mig matí, perquè feia dies que patia cada vegada que s’havia de desplaçar a fer companyia a la Senyora i se sentia en fals, com cometent una mena de delicte, tot i que n’havien parlat amb el seu fill advocat i ell li havia dit que de moment, si no li sabia greu, seguirien fent com sempre. Però la cosa s’ha anat allargant i es veu que al final la família ha pres una determinació:
–Mira, noia, no et sàpiga greu –li ha comentat l’Advocat–. Hem decidit que serà millor que la mare vingui a viure a casa mentre duri tot això, perquè em sembla que anirà per llarg.
–Em sap greu –ha respost de seguida Ella–, si fos per mi, no em faria pas res, però...
–De debò que no cal que pateixis. T’estem posant en un compromís i no deixa de ser un risc per a tu i per a la mare. Només faltaria que us contagiéssiu!
–Deurà ser per pocs dies –ha insinuat Ella, conscient que la font d’ingressos fixa que tenia, ara que ja no podia anar a netejar a cap casa, estava a punt d’esvair-se.
–Pels diners no cal que pateixis. Et seguirem pagant el que havíem estipulat. Només faltaria!
Ella ha respirat alleujada, li ha enviat tot un reguitzell de mots d’agraïment i s’ha ofert a donar-los un cop de mà sempre que els calgui, un extrem que l’Advocat ha valorat en gran manera desitjant que tot pugui tornar a la normalitat com més aviat millor.
A casa, el Nen i la Nena estaran contents que la mare no hagi d’anar a dormir cada dia fora de casa, i més ara que ja porten una colla de dies tancats a casa a pany i forrellat. El pis se’ls ha fet petit i hi regna una mena de neguit constant, sobretot en el cas del Nen que necessita moure’s tothora per cremar l’energia que li brolla per tots els porus. Encara sort que poden fer servir la terrassa comunitària una hora al matí i una a la tarda.

divendres, 12 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 51è)

ELL – 25

Sis dies a casa sense sortir per a res, perquè la compra imprescindible ja la fa Ella anant o tornant de casa del avis o al matí d’hora quan fa el camí cap a casa després d’acomiadar la Senyora fins l’endemà, comencen a fer-se carregosos, sobretot pel fet que la mainada està a punt d’enfilar-se per les parets. Si almenys disposessin d’alguna terrassa, per petita que fos, el confinament es faria menys carregós, però només disposen d’un petit balcó que no permet ni la instal·lació d’una cadira.
–Li demanaré al president de l’escala a veure si em pot deixar la clau de la terrassa –ha dit als fills quan ja portaven més d’un parell d’hores enganxats a la pantalla jugant amb la consola que els van portar els Reis.
–Oh, sí, sí –ha dit de seguida el Nen–. Hi podré jugar a futbol.
Ell somriu perquè s’adona que no té gens clar l’escàs espai que suposa la terrassa comunitària que encara deu estar plena de material d’obra de les darreres reparacions que es van fer a l’edifici l’any anterior.
–Tant com això, no sé pas –rebaixa les expectatives del fill–, però almenys podreu respirar a l’aire lliure una estona.
–I podem fer-hi un circuit com els que muntem a l’escola a l’hora d’educació física –diu la Nena més conscient de les limitacions de l’espai.
Ell ha trucat al President de l’escala que l’ha assabentat que no és pas l’únic que ha demanat de poder fer servir l’espai i l’ha informat que establirà uns horaris perquè cada una de les 6 famílies del bloc en pugui disposar una estona al matí i una altra a la tarda. Li ha agraït la proposta i ha pensat que sempre és millor això que res, que és allò de què disposen ara com ara.
–Com que és de tots els de l’escala –ha informat als fills–, l’haurem de compartir, però no hi podem sortir tots alhora. Ho podrem fer una estona al matí i una altra a la tarda. 

dimecres, 10 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 50è)

ELLA – 24

Torna cap a casa amb el cor encongit. Aquest matí han confirmat a l’Avi que la seva dona ha estat intubada i ingressada a l’UCI amb no gaire bons pronòstics. El pobre home s’ha desmuntat mentre li ho explicava i ha acabat plorant com una magdalena.
–Què faré tot sol? –anava repetint.
Ella ha provat de consolar-lo i animar-lo una mica, sense aconseguir resultats gaire satisfactoris perquè s’adonava que ni Ella mateixa no s’acabava de creure allò que sortia de la seva boca. El confinament a què es veuen obligats des que el Govern el va decretar l’obliga a portar una declaració de responsabilitat cada vegada que surt de casa per anar a portar el menjar a casa de l’Avi. Només faltaria que a damunt de tot plegat l’aturessin pel carrer per saltar-se les normes. No poden pas deixar d’atendre’l, i menys ara amb la que està passant.
–Mireu de no pensar en el pitjor –li ha repetit Ella una vegada i altra–. Ara el que convé és que no us ensorreu. I tingueu molt present que això pot durar dies i dies. Ja només us queda una setmana d’estar aïllat. Llavors ja podrem venir a fer-vos companyia.
–No saps pas com t’ho agraeixo –li ha dit l’Avi en acomiadar-se–. Ets el meu àngel de la guarda.
De bona gana l’hauria abraçat, però aquest tipus d’expansions emotives que impliquen contacte físic estan expressament prohibides i s’ha quedat amb les ganes. Només li ha contestat:
–No sigueu exagerat, que em fareu plorar.

CAPÍTOL 49è

ELL – 24

Aquest matí tothom parlava del mateix. A l’ambient hi ha una estranya sensació d’inseguretat a la qual han contribuït missatges contradictoris de diferents membres del govern, tant del d’aquí com del d’allà al centre. Hi ha un neguit que sura en l’ambient i que deu ser l’anunci que efectivament les coses s’estan complicant de mala manera i aviat hauran de prendre decisions  que segurament seran dures per inesperades i impopulars.  Se n’ha anat a casa amb la compra del dia a la qual ha afegit un proveïment de pa suplementari pel que pugui ser.
A migdia ha arribat la mainada i abans de cap salutació de les habituals han llançat la notícia:
–Han tancat l’escola, pare! –diu la Nena tota seriosa–.No hi podrem tornar fins després de vacances.
–Iupiii! –fa el Nen i modera la seva alegria quan veu la cara seriosa del pare que se’l mira de la cuina estant recriminant-li la sortida.
–Primer ens han dit que la tancarien dilluns, però al cap d’una estona ens han dit que ja no hi tornéssim a la tarda.
Ell s’afanya a consultar el correu electrònic amb el mòbil i, efectivament, hi ha una comunicació de l’escola en el sentit del que diu la seva filla. Ho ha consultat no perquè no es cregui el que li diu la Nena, sinó per comprovar si en treu alguna informació d’interès. Només li queda clar que estarà tancada fins que el Departament d’Educació ho determini. En cap cas no diuen que les classes es reprendran després de Setmana Santa. Vet aquí que comencen les mesures restrictives per provar de contenir una epidèmia que cada dia que passa està més desbocada.
–Aquesta tarda podem baixar a jugar al parc –proposa el Nen.
I Ell li diu que miri per la finestra del menjador a veure què hi veu.
–Pare, per què han posat aquesta cinta blanca i vermella tot al voltant del castell, el tobogan i els gronxadors?
–Perquè no podeu anar-hi, pel mateix motiu pel que no podeu anar a l’escola. Oi que ho entens?
–Doncs quina me... 

dimarts, 9 de novembre de 2021

CAPÍTOL 48è

ELLA – 23

Ella està gratament sorpresa de la manera com l’Avi està fent front a la situació. Tot i que les darreres informacions que li han donat respecte de l’estat de l’Àvia siguin més aviat descoratjadores, s’ho ha pres des d’una òptica optimista que la té meravellada.
Segons que li ha explicat, es troba en estat greu i cal esperar a veure com evoluciona les properes hores perquè si segueix empitjorant la ingressaran a la UCI per tenir-li controlades totes les constants i connectada a un respirador. Ella s’ha imaginat la situació i ha corregut a esborrar-la del cervell perquè li ha pujat una glopada d’angoixa que a punt ha estat de provocar-li el plor, la darrera cosa que voldria davant de l’Avi.
–És una dona forta –ha dit Ella amb veu un punt tremolosa–, se’n sortirà, no patiu.
–Amb aquesta esperança visc, noia, tot i que si fes cas del que expliquen a les notícies...
–No n’heu de fer cas, perquè cada persona és un món diferent. I penseu que ara com ara es troba en les millors mans que pot estar.
I l’Avi ha assentit amb el cap, però amb un posat que venia a significar: “Ves què hi farem!”.
S’ha acomiadat d’ell fins l’endemà, després d’advertir-lo que es mengi tot el que li ha portat. A aquestes hores ja hauria de trobar-se a casa de la Senyora, que deu estar patint perquè mai no fa tard. El seu cas és ben diferent. Des de fa dies que viu tan extremament preocupada per la malaltia que ha optat per no explicar-li res del que els passa als avis. De la manera que es mostra aprensiva, encara contribuiria a amoïnar-la més.

dilluns, 8 de novembre de 2021

CAPÍTOL 47è

ELL – 23

El Nen i la Nena acaben d’arribar de l’escola i se sorprenen de no trobar-hi la seva mare, fet que implica que Ell els hagi de fer cinc cèntims del que ha passat.
–La mare ha anat a veure l’Avi i a portar-li dinar, perquè es veu que l’Àvia s’ha posat malalta i l’han ingressada a l’hospital.
–Està malalta de coronavirus? –demana la Nena.
–Em temo que sí, per això l’Avi no pot ni sortir de casa. S’hi ha de quedar aïllat. Nosaltres ja anirem a comprar el que li faci falta i li portarem el menjar fet.
–I per què no ve a dinar a casa? –demana el Nen.
–Perquè s’ha d’estar aïllat a casa, perquè si també tingués coronavirus el podria encomanar a algú.
–Oh, però s’ha d’estar sol?
–Sí, noi, almenys un parell de setmanes. Quan passi aquest temps, ja li direm que vingui a dinar i sopar amb nosaltres.
El Nen i la Nena s’han tret les jaquetes que han desat al penjador del rebedor i es disposen a parar taula, com cada dia. La Nena posa els plats i els gots, i el Nen s’encarrega dels coberts i els tovallons.
–Això vol dir que el coronavirus ja ha arribat –comenta la nena mentre fa el trajecte del menjador a la cuina després d’haver posat el darrer got a taula.
–Sí, noia –diu Ell tot seriós–, es veu que cada dia que passa n’hi ha més casos.
–I si la mare agafa el coronavirus, què farem?
–Per què l’hauria d’agafar?
–Com que s’està amb l’avi...
–No pateixis, que no pot ni entrar a casa seva. Li deixarà el menjar a la porta.
I la Nena pensa que deu ser una situació ben estranya, d’aquelles a què no estem gens acostumats i ni tan sols ens imaginem què es deu sentir en viure-la. No estem acostumats a les distàncies, necessitem sentir-nos a prop de la persona amb qui parlem, de vegades fins i tot tocar-la.

diumenge, 7 de novembre de 2021

CAPÍTOL 46è

ELLA – 22

–No soc familiar directe, per tant no m’han pogut informar de res –diu Ella tan bon punt arriba de l’hospital–. M’han assegurat que així que hi hagi cap novetat trucaran al telèfon que tenen de contacte. Però és que l’Avi està tan amoïnat...
–Pobre home, deu estar patint un calvari –diu ell fent un exercici d’empatia i pensant en com es trobaria en la seva situació–. Si no fos que l’hi han dit que es quedés confinat a casa, valdria més que el portessis a fer els àpats aquí.
–Almenys es distrauria una estona, és veritat. Deixem que passi la quarantena els deu dies que li falten i llavors ja veurem què fem. De moment li portarem el menjar fet, i aquesta tarda anirem a comprar-li quatre coses que m’ha dit que li faltaven.
–Per què no t’hi quedes a fer-li companyia una estona? –proposa Ell amb la voluntat d’alleujar una mica el neguit de l’Avi.
–Que no puc ni tan sols entrar a casa seva. Que ha d’estar aïllat!
La vida de les persones grans, acostumades a uns hàbits i un tarannà amb fixacions inamovibles provocades per anys d’estreta convivència, pateixen trasbalsos enormes així que algun element pertorba el seu equilibri vital. S’imagina el pobre Avi assegut a la butaca de la sala d’estar sense saber què fer i preocupat per si a la seva parella des de fa més de mig segle li deu faltar alguna cosa. Només pendent d’una trucada de telèfon que mai sap quan arribarà per informar-lo de l’estat de la seva dona.
Ella pren la carmanyola de plàstic amb els fideus a la cassola acabats de cuinar i es disposa a anar-lo a veure per animar-lo una mica. Sap que només li pot explicar allò genèric que es diu quan no hi ha res de nou, que si no l’han avisat deu ser bon senyal, que si hi hagués novetats ja ho haurien fet. I pensa que segurament serà un trist consol, però no hi pot fer gaire res més.

dissabte, 6 de novembre de 2021

CAPÍTOL 45è

ELL – 22

–Fes, fes –diu Ell després que Ella li hagi explicat el que passa a casa dels avis–. Ja em cuido jo del dinar. Si vas a l’hospital, agafa el cotxe, que hi tens una bona tirada.
–Ui, no, i llavors aparcar-lo allà a dins amb el que et cobren. Me n’hi vaig a peu. Pots comptar, en poc més d’un quart d’hora m’hi planto.
–Doncs no pateixis, que quan arribis tindràs els fideus fets. N’hi posaré un parell de grapats més perquè els portis a l’Avi.
Definitivament, l’epidèmia de coronavirus ha arribat i acaba de tocar-los més a prop del que es podien pensar fins fa cosa de quatre dies. Les notícies que arriben a manera de globus sonda parlen de les intencions del govern de tancar les escoles fins havent passat les vacances de Setmana Santa, però ningú no té clar per on aniran els trets.
Paral·lelament van arribant amb comptagotes males noves referents a les residències d’avis, els usuaris de les quals són les persones més vulnerables i les que comencen a patir les més severes conseqüències d’una malaltia que sembla que ha agafat tothom desprevingut i contra la qual el sistema sanitari no té eines per lluitar-hi adequadament.
No és que Ell conegui gaire l’Avi i l’Àvia, només per referències d’Ella que sempre en parla amb una estimació especial, que ell atribueix a la manca de la figura d’uns pares des de la més tendra infància. D’alguna manera es van convertir des del primer dia que hi va entrar a treballar en els “avis” materns que la mainada no ha conegut mai.
“Pobre home, deu estar passant una angúnia terrible”, pensa mentre es disposa a tallar la ceba i ratllar el tomàquet del sofregit. “Si no fos perquè l’han confinat a casa, valdria més que vingués a fer els àpats aquí, almenys es distrauria una estona”, rumia mentre se li estimba una llàgrima per efecte de la ceba que està tallant, que té pinta de ser més coent que un bitxo. 

divendres, 5 de novembre de 2021

CAPÍTOL 44è

ELLA – 21

Arriba a la casa dels avis on neteja els dimecres al matí i se sorprèn de sentir la veu de l’Avi al porter automàtic, perquè a aquestes hores del matí ja acostuma a ser fent quilòmetres a peu amb els seus amics jubilats. Puja l’escala del bloc de pisos amb una certa inquietud (no li agrada fer servir l’ascensor) i quan arriba al replà del segon el troba a llindar de la porta oberta amb posat de circumstàncies.
–Bon dia, noia –li diu l’Avi sense convidar-la a entrar–. Em trobes d’amo del castell, avui.
–I doncs, com és això? –s’estranya Ella.
–Doncs ves, la dona que abans d’ahir al vespre es va trobar molt malament, vam trucar a urgències i se la van endur amb ambulància. Com que la cosa està com està, no l’he pogut ni anar a veure.
–Doncs sí que em sap greu. I no us han dit res de l’hospital?
–Em van trucar ahir a la tarda dient que estava ingressada en un box d’urgències i aïllada perquè va donar positiu d’això del coronavirus. També em van dir que m’havia de quedar confinat a casa un parell de setmanes.
–Doncs digueu-me què necessiteu i ja us ho aniré a comprar, perquè m’imagino que és millor que no entri, oi?
–Això em van dir, tancadet a casa i a esperar com va tot plegat.
I Ella s’afanya a apuntar el que necessita l’Avi, tot i que essent conscient de la nul·la habilitat del pobre home per moure’s dins una cuina, acaba dient-li que ja li portarà cada dia un parell de carmanyoles amb menjar preparat de casa seva. Sense fills que puguin tenir-ne cura ni amb cap familiar mig proper a Vil·la, l’única garantia que mengi en condicions és que Ella li procuri un menú diari.
–És que pateixo per ella –acaba dient-li amb llàgrimes als ulls–, perquè no en sé res des d’ahir i potser necessita alguna cosa.
–No patiu que passaré per l’hospital a veure si em poden explicar res. Abans de dinar us portaré el menjar preparat i a la tarda aniré a comprar el que us falti. 

dijous, 4 de novembre de 2021

CAPÍTOL 43è

ELL – 21

El telenotícies del vespre, que Ell acostuma a mirar quan té la mainada endreçada i a punt d’anar a dormir, li confirma el que ja fa dies tothom es va tement, que l’epidèmia de coronavirus ha arribat a casa nostra. El tancament perimetral de tota la Conca d’Òdena, perquè a Igualada s’ha produït un contagi massiu, és un fet que anuncia la consellera de sanitat  amb un punt melodramàtic afegit per la seva implicació personal i familiar.
Si fa un parell de mesos algú li hagués dit que allò que arribava des de l’altra banda del món i que tothom es mirava amb un punt d’escepticisme acabaria replicant-se al nostre país, l’hauria titllat d’exagerat, però tot indica que aquesta vegada acabarà desenvolupant-se una autèntica pandèmia que la OMS encara no vol reconèixer.
A Madrid han tancat les escoles i comença a haver-hi avis morts a les residències, tot i que per evitar generar més alarma social de la que ja es va estenent arreu, els responsables polítics s’entesten a enviar missatges de tranquil·litat per demostrar que tenen la situació controlada, sobretot el flamant ministre de sanitat que van posar al govern per cobrir la quota catalana conscients que era un ministeri sense competències perquè estaven totes transferides a les comunitats autònomes.
Cada dia que passa augmenta la preocupació entre la gent  i totes les converses acaben girant al voltant del coronavirus, un mot que fa mig any gairebé ningú no coneixia.
–Papa –diu la Nena que s’ha quedat una estona asseguda al sofà al seu costat abans d’anar a dormir–, tu creus que aquí tancaran les escoles com a Madrid?
–No ho sé, filla. Suposo que si la malaltia s’escampa hauran de fer alguna cosa. Serà una bona murga. 

dimecres, 3 de novembre de 2021

CAPÍTOL 42è

ELLA – 20

Avui ha plegat una mica més d’hora de casa dels avis que de costum, per això troba el Nen i la Nena que ja fan el darrer tram de carrer cap a casa a l’hora de dinar.
–Espereu-me! –crida Ella d’un tros lluny perquè d’aquesta manera sap que tindrà companyia almenys durant un tros de trajecte, i quan els té a tocar continua–. Com ha anat el dia?
–Bé –diu la Nena tot fent-li un petó–. Avui a classe hem parlat d’aquesta epidèmia de la Xina perquè érem molts els que volíem saber-ne més coses. La senyo ens ha explicat el poc que sap, perquè es veu que els xinesos no informen de tot el que saben i han trigat molt a prendre decisions.
–Ves que no ens arribi aquí –diu Ella mentre agafa de la mà el Nen que se la mira amb cara d’interrogant.
–Doncs la senyo ens ha dit ja n’hi ha molts casos, a Itàlia. Potser sí que acabarà arribant. 
–No cridem el mal temps –fa Ella i s’adreça al Nen que arrossega els peus al seu costat–. I tu què has fet?
–He marcat un gol a l’hora del pati.
“Déu meu, que acabarà tenint una pilota per cap”, pensa Ella, però canvia de centre d’interès:
–I a classe no heu fet res, avui?
–Ui sí, moltes coses: hem pintat, hem escrit lletres, hem après a fer el número 5, ens han explicat un conte... 

dimarts, 2 de novembre de 2021

CAPÍTOL 41è

ELL – 20

Al Nen i a la Nena els agraden les llenties una cosa de no dir, ben al contrari de les mongetes que van remenant i passejant per tot el plat fins que al final la meitat acaben a les escombraries. Avui Ell ha decidit que els farà llenties estofades i hi posarà uns quants tall de xoriço per fer-les més gustoses. La seva dona s’ha acostumat a fer-les només amb verdures (pastanaga, ceba, pebrot, porro i carbassó), i també surten prou bé, però el menut de casa deu conservar els gens andalusos dels avis perquè el xoriço l’atreu de mala manera.
A la botiga de gra cuit té al davant tres dones que la fan petar mentre esperen el torn.
–Vau veure ahir les notícies de la tele? –diu una amb cara d’autèntica preocupació–. Aquella ciutat de la Xina, amb tothom tancat a casa per culpa d’un virus que es veu que és molt contagiós.
–Sí –contesta la que està a punt de pagar la lliura de cigrons que ha demanat–, feia una mica de feredat, la veritat.
–Sort que queda molt lluny, oi? –apunta per alleugerir el tema la tercera.
–No et pensis que avui en dia, amb el que la gent viatja, tindrem aquest bitxo aquí en cosa de quatre dies –apunta la dependenta.
–Oh, he sentit a dir que a les Canàries ja hi ha algú infectat i han posat tota una colla de turistes en quarantena.
“És ben bé que qualsevol tema és útil per garlar”, pensa Ell mentre conté les ganes de donar-los pressa, perquè de la manera com s’allarguen encara farà salat i li arribaran els comensals a taula quan encara tindrà la cassola fent la xup-xup.
De tornada cap a casa, reviurà les imatges que la xerrameca de les tres dones li han fet retornar a la memòria. És ben cert que la solitud dels carrers feia un punt de basarda.

dilluns, 1 de novembre de 2021

CAPÍTOL 40è

ELLA – 19

Des que ha començat el 2020 que tornen a trobar-se en precari. A Ell se li han acabat els tres mesos de contracte i tornarà a cobrar la prestació d’atur. No ha trigat ni un sol dia en repetir el viacrucis per totes les empreses de treball temporal amb l’esperança que surti alguna altra feina que per temps de contracte o per sou valgui la pena arreplegar.
A l’hora de dinar, asseguts a taula mentre esperen la mainada, Ella procura animar-lo:
–Vinga, home, no pateixis que ja sortirà alguna cosa.
Ell se la mira amb un posat de contrarietat i estalvia una resposta que, per descoratjadora, no aportaria res de positiu a l’estat d’ànim de tots dos.
–Al cap i a la fi només cal que ens fem pagues que disposem de 800 euros menys fins que no trobis una altra cosa.
–800 –diu ell amb un sospir–, et sembla poc?
–Pitjor ho teníem aquest estiu i no ens vam pas ensorrar.
El cert és que ara Ella pràcticament arriba a cobrar 2.000 euros entre una cosa i una altra, i amb el que cobra Ell d’atur no han pas de patir gens per arribar a fi de mes.
És la sensació d’Ell de no poder sortir del pou, sobretot ara que ja havia superat aquella angoixa de l’estiu, de veure com fa un pas enrere i li toca reviure les negatives sistemàtiques a cada sol·licitud que fa, contra les quals ja s’hauria d’estar vacunat, però que van deixant empremta i et van tornant petit a mesura que passen els dies.
–Mira-t’ho pel cantó positiu –diu Ella davant la manca de resposta–: mentre no trobis feina, no anirem tan estressats a casa.
I Ell pensa que sí, que d’acord, però que això no l’anima gens ni mica, tot i que s’està de verbalitzar-ho i es limita a somriure a la seva dona des de la impotència que ara mateix l’està torturant.