1714

D’ençà que el 2010 vam començar a generar protestes multitudinàries, reblant el clau de la creativitat i la imaginació, hem arribat a organitzar posades en escena dignes de les millors produccions de “pèplum” que em venen a la memòria.
Onze anys després, ens trobem a les portes d’una altra diada amb voluntat de seguir insistint en les performances que omplen la nostra autoestima en la mateixa mesura que any rere any descoratgen un grapat més d’incondicionals de les trobades massificades.
Aquest any tenim l’afegit de la coincidència en el temps amb la darrera deslleialtat (per dir-ho amb paraules boniques) del govern central que ha parat la trampa de l’ampliació de l’aeroport del Prat a un govern on tots van amb peus de plom per no desvetllar el fantasma d’una crisi de confiança entre els seus membres, una realitat que ja ningú no s’esforça en dissimular.
Encara hi ha una altra coincidència de fets que contribueixen a desestabilitzar l’ambient d’unitat que hauria d’imperar almenys un dia a l’any: la refotuda taula de diàleg, o de negociació, o de contraposició de monòlegs, com vulgueu dir-ne. Com que ningú no n’espera res de bo, com que tots es miren de cua d’ull, com que encara no se sap qui s’asseurà a taula, creix la inquietud i el descrèdit de l’invent.
I ens entestem en demostrar a propis i forans que tenim raó, movent-nos en raonaments categòrics que no són acceptats per la metròpoli, perquè ni tan sols ens escolten, perquè estan instal·lats en el bé absolut de la unitat territorial que segons ells té arrels divines.
No cal buscar la raó, cal guanyar, i cal fer-ho a la manera escocesa, aprofitant amb seny cada petita escletxa que s’obri. Cal erosionar-los fent de gota malaia.

(Si us entreteniu a comptar, veureu que el text té 1714 caràcters incloent-hi els espais)