dimarts, 31 de març de 2020

Microconte de confinament, 12

QUIN PERILL, AQUEST SOFÀ!

De res no han servit els persistents advertiments de la família per donar-li entenent que la immobilitat té conseqüències negatives importants en la salut. Durant tots aquests dies s’ha limitat a llevar-se, esmorzar, ajaçar-se al sofà, mirar la tele, llevar-se per dinar, tornar al sofà, fer la migdiada, aixecar-se només quan apareixia alguna urgència fisiològica, aixecar-se per sopar i, després d’una altra estona de tele, anar-se’n a clapar fins l’endemà.

Al final han optat per oblidar-se d’ell i fer cadascú la seva vida de la forma més activa que els permet aquest confinament de merda. Només el fill petit de tant en tant li adreça algun comentari sarcàstic: “Quina vida més cansada! Ves que no t’herniïs quan t’aixequis!”. Aquests comentaris no li fan ni fred ni calor, i es limita a contestar-los amb un gruny a penes perceptible. La filla gran, la més preocupada per la situació, de vegades comenta a sa mare: “Vols dir que tornarà a ser mai més el que era?”
Els dies han anat passant sense pena ni glòria, i ni ell mateix no s’ha adonat que les cames se li han començat a escurçar de manera que a penes si toquen a terra quan s’asseu al sofà. Aquest matí, en llevar-se, li ha semblat que els braços se li havien eixamplat, però tampoc no s’ha amoïnat gaire. A migdia li han  començat a sortir una mena de pèls llargs i gruixuts del clatell que li provoquen una certa coïssor. Ha optat per estirar-se i posar-se còmode.
Quan la seva dona ha sortit de la cuina disposada a parar la taula per dinar, s’ha adonat de la magnitud de la tragèdia: un musclo immens ocupava gairebé tota la superfície del sofà. “Toni, Mònica, veniu de seguida!” –ha cridat reclamant la presència dels fills. “Què, què és això?” –s’ha sorprès la noia. “És el pare?” –s’ha estranyat el seu germà.
La Lluïsa s’ha quedat sense paraules. De bon primer ha pensat de traslladar-lo a la banyera, però se n’ha desdit en recordar que el seu home no ha après mai a nedar i encara s’hi ofegaria. Va a buscar una palangana amb aigua i remulla amb una esponja tota la superfície brillant de les dues closques. “Almenys que no es deshidrati, pobret!”

dilluns, 30 de març de 2020

Microconte de confinament, 11


PETJADES A LA SORRA

Quan l’Albert li ha comunicat que pensava ocupar el matí pintant una estona, ella no s’ha pogut estar de comentar-li: “Ja seria hora que comencessis amortitzar els estris que vas comprar.” I és que d’ençà que s’ha jubilat s’ha tornat una mica tastaolletes. Va iniciant activitats que li permetin omplir el temps lliure, però no sembla que cap de les que ha tastat l’acabin de convèncer del tot. En aquest ordre, ha fet un curs de fotografia, un de ceràmica, un de fotografia, un altre d’aquarel·la, un d’enquadernació i darrerament parlava de provar-ne un de guitarra, però la seva dona l’ha convençut que amb l’artrosi que li comença a atacar els dits potser és millor que miri cap a una altra banda.
Munta el cavallet a l’estudi, treu la capsa d’aquarel·les, omple un parell de pots d’aigua, escampa els pinzells damunt la taula i busca amb el mòbil un motiu que li sembli interessant per provar de fer-ne una interpretació més o menys creativa. Al cap de poc es troba completament immers en la tasca de triar tonalitats de color que assaja damunt un paper de prova abans de fer les pinzellades definitives al paper granulat que ha fixat al cavallet. És una tasca entretinguda i, segons es diria per la seva expressió de cara, altament satisfactòria.
El matí transcorre amb una calma absoluta, amanida de tant en tant per algun comentari de contrarietat del pintor afeccionat i la resposta engrescadora de la Mercè que, com a mestra jubilada, no ha perdut la vena pedagògica i l’anima a persistir en la seva tasca.
Cap a migdia, en comprovar que l’artista no dona senyals de vida ni contesta els seus requeriments, la dona fa cap a l’estudi i certifica visualment la desaparició del marit. Misteri absolut. 
Observa detingudament l’aquarel·la que estava pintant: una immensa platja de sorra blanquinosa, flanquejada a l’esquerra per una espessa vegetació d’on en sobresurten algunes palmeres, i retallada a la dreta per un mar d’un color turquesa tan pur que convida a submergir-s’hi.
A la sorra apareixen unes petjades en primer terme que s’allunyen cap al punt de fuga, i lluny, a l’horitzó, un puntet negre ran de mar.
–Egoista, insolidari! Només un malànima com tu podria anar-se’n de vacances deixant-me sola a casa, confinada.


diumenge, 29 de març de 2020

Nicroconte de confinament, 10


NO EM CREUS, OI?

A en Miquel li van regalar unes vambes noves pel seu aniversari, però just les va arribar a estrenar, perquè al cap de dos dies va haver de quedar-se tancat a casa com tota la resta de la mainada que aquests dies fan la viu-viu en espais desacostumats per la seva exigüitat. Ara mata el temps amb la play, llegint, fent alguna de les activitats que li han enviat des de l’escola, molestant de tant en tant la seva mare que treballa des de casa... Cada dos per tres surt al balcó i durant una estona contempla el parc. Com li agradaria enfilar-se al castell, deixar-se anar pel tobogan, gronxar-se...
–Miquel, pots anar a mirar qui és? –diu la mare des del despatx quan sent el so del porter automàtic.
–Qui és? –demana en Miquel despenjant el telèfon–... Molt bé, gràcies. Ara baixarem a buscar-lo.
Quan obre la porta disposat a baixar les escales fins a la porta del carrer per recollir el sobre que han deixat a l’entrada, li sembla veure una ombra fugissera i llampant que s’esquitlla esglaons avall, però no en fa gaire cas. Recull el sobre i el porta al despatx on sa mare treballa amb la vista fixa a la pantalla de l’ordinador. “És per a tu.” –diu el nen. “Gràcies, maco” –respon ella sense separar la vista de la pantalla. “Podríem jugar una estona...” –proposa amb un filet de veu. La mare li respon fent rodar el dit índex amb intenció de comunicar-li que haurà de ser més tard.

En Miquel se’n torna al balcó i obre uns ulls com taronges. Gira cua, se’n va fins a l’entrada, obre el sabater i s'adona que han desaparegut les seves vambes noves. De nou al balcó, comprova que, efectivament, el seu calçat s’ho està passant divinament: mentre una sabata es gronxa agafant més alçada a cada embranzida, l’altra es llença pel tobogan amb esperit poc menys que suïcida.
–Mare, se m’han escapat les sabates noves! Són al parc jugant. Puc anar-les a buscar?
–Com excusa no “cola”, tot i que reconec que hi has posat imaginació –respon la mare.
–No em creus? Vine a veure-ho!
Quan la mare s'aboca al balcó, mig resignada, mig contrariada, s'emporta la sorpresa del segle i arronsa les espatlles mentre el seu fill li retreu: 
–Què!

dissabte, 28 de març de 2020

Microconte de confinament, 9


EXHAUST

“Exhaust, em sembla que el terme més correcte és aquest: exhaust. Així és com em sento. Jo estava avesat a fer la meva caminada al matí amb en Martí i a la tarda amb la Rosa, i amb això en tenia ben bé prou. Però, noi, d’uns dies ençà em surten amics i companys de camí fins i tot a sota les pedres. Avui ja porto cinc trajectes a peu i estic segur que això no deu ser gens bo per a la meva migrada salut. I és que ja tinc una edat, eh! Que l’artrosi dels malucs no perdona, i he arribat a casa coixejant. Haurien de tenir una mica de consideració amb els de la tercera edat, que se suposa que som població de risc. En Miquel m’ha fet anar quilòmetre amunt i quilòmetre avall del Gurri; amb la Mònica hem fet vuit voltes senceres al parc, que m’he entretingut a comptar-les; en Felip m’ha dut fins al parc de la plaça Santa Anna; amb la Sílvia gairebé hem arribat a Calldetenes... I és que em sap greu fer-los un lleig, què voleu! No sé dir-los que no. Ara bé, començo a sospitar que aquestes amistats no són ben bé pures, que tenen alguna cosa d’interessades. Quan em venen a buscar tot són alegrois i bones paraules i, durant el trajecte no em diuen res, cadascú capficat amb els seus pensaments. Ep, que ja sé que aquests dies les coses no estan per tirar coets, però una mica de conversa... Osti, tornen a tocar el timbre. Prou, s’ha acabat. “
–Petit, en Josep et ve a buscar per anar a fer el tomb –sento la veu de la Rosa que em reclama.
Trec el cap pel passadís, ensenyo les dents i amenaço:
–Grrrrrr! Bup, bup, bup. Grrrrrr!
–No sé pas d’on li ve aquesta mala lluna. És ben bé que aquest confinament ens està mudant el caràcter a tots –es lamenta la mestressa.
“Confinament? Com té els sants pebrots de parlar-me de confinament? A mi, precisament, que no paro a casa en tot el dia!”

divendres, 27 de març de 2020

Microconte de confinament, 7

IMMERSIÓ LITERÀRIA

El seu home sempre li diu que ella no llegeix llibres, que els devora, que sort en tenen les editorials de l’existència de persones com ella per poder mantenir viu el negoci. Aquests dies de confinament li han aportat moltes més hores de lectura de les que té acostumades, per tant ha acabat esgotant les existències pròpies sense poder proveir-se’n de noves, ara que la llibreria habitual està tancada. Ella per res del món no faria un lleig a en Jordi, el seu llibreter de confiança, en conseqüència  recorre a la biblioteca personal de l’estudi disposada a rellegir algun dels volums que hi té perfectament classificats i endreçats. Els ulls s’aturen en un llibre de llom verd i faixa de color bordeus que pren amb cura reverencial. “Té, ‘Solitud’, fa dies que no m’enfronto a cap clàssic.” –pensa mentre s’asseu a la butaca de llegir i encén el llum que il·lumina la raconada.  Segur que deu ser la tercera o quarta vegada que se submergeix en la novel·la de la Caterina Albert, però en té records tan vivament intensos i va arribar a patir tant amb la Mila, que no li importa tornar-se a deixar transportar a territori muntanyenc per aquest relat corprenedor.
En Carles s’entreté al menjador, a la planta inferior del pis, fullejant el diari, fent els mots encreuats, mirant la tele i maleint els ossos del “milico”, el “picolo” i el “piolín” que fan l’habitual, estúpida i surrealista roda de premsa. “Per completar el galdós espectacle, hi trobo a faltar en Rouco Varela i un torero. Seria la bomba.” –comenta en veu alta, però la seva observació no mereix cap comentari de la seva dona a qui potser no li ha arribat l’ona sonora.

Al cap d’una bona estona, pràcticament a l’hora de dinar, un punt estranyat pel silenci que regna a la planta superior i per la manca de resposta als seus comentaris, decideix fer-hi cap per reclamar la presència de la Pilar i poder seure a la taula acabada de parar.
El racó on acostuma a llegir és buit. Només l’existència d’un llibre obert per la pàgina 79 dipositat damunt la butaca dona fe de l’activitat que s’hi feia. Ell, amb una sorprenent impassibilitat davant la desaparició de la seva dona, pren el llibre i en llegeix: “–Vaja, pastor, teniu manya per a qualsevol cosa...”
S’adona que el darrer dels punts suspensius és una mica més gran. Una inspecció més detallada de la superfície del paper corrobora el fet que el tercer punt és un petit forat a penes perceptible a primer cop d’ull. “Ja hi tornem a ser! En té ben bé per tres hores.” –comenta amb un deix de contrarietat. Acosta els llavis a la pàgina i adverteix: “No t’espero pas per dinar. Et deixo els macarrons al forn perquè els trobis calents quan tornis”.
I és que la Pilar, això de “submergir-se” en la lectura, de tant en tant, quan el llibre s’ho mereix i aconsegueix encomanar-li un estat d’ànim especial, s’ho pren en sentit propi, no figurat. 

Microconte de confinament, 8


FUGITIUS

Quin misteri, això dels mitjons desaparellats! Allò que diuen que a cada bugada es perd un llençol, ella ho ha actualitzat i ha canviat la peça per un mitjó. A la panera de la roba per plegar hi malviuen mitja dotzena de mitjons que al llarg de la darrera temporada han perdut la seva mitja taronja sense que se n’hagi sabut mai més res, per tant hauria d’estar avesada a aquestes puntuals desaparicions. Però això d’avui ja passa de taca d’oli. S’han fet escàpols dos mitjons de diferent parell, justament els que més li agraden: un de rosa amb ratlles grises i un de gris amb pics menuts verds.
Refà el camí cap a la terrasseta interior on hi té instal·lada la maquinària de la bugada creient que li deuen haver caigut quan ha fet el trajecte a la inversa. No apareixen enlloc. Fica la mà dins la rentadora, després dins l’assecadora, acaba ficant-hi el cap i tot per assegurar-se que no han quedat entaforats en algun ignot replec del tambor. Ni rastre de cap dels dos. “No m’ho puc creure. És que no m’ho puc creure!” –remuga en veu alta mentre creua el menjador. “Què és això que esperona la teva incredulitat?” –la interroga el seu home que està immers en la lectura còmodament instal·lat al sofà. “M’han desaparegut dos mitjons.” –es lamenta ella. “Però això no és pas nou, ja ho tens per costum.” –fa ell amb un punt d’ironia. “Guaita qui parla! No en perdràs mai cap tu, no, perquè això de tractar amb la roba es veu que et provoca al·lèrgia.”
Rere la rentadora, treu la punta grisa amb voluntat de comprovar l’estat de la qüestió i comenta al company que li cobreix l’esquena: “Sssst! No facis soroll. Em sembla que l’hem despistada.” “Ostres, ja feia temps que tenia ganes d’alliberar-me d’aquell ensopit. És que ni donar-me conversa!” –respon l’altre fugitiu. “Massa temps junts a tot arreu, vet-ho aquí. La relació s’acaba migrant.”
Des de la cambra de planxar, ella comenta a viva veu amb intenció que la senti el seu home: “Em sembla que m’apuntaré a la moda de la neta: m’acabaré posant un mitjó de cada color.”

dijous, 26 de març de 2020

Microconte de confinament, 6

LI HA ANAT D’UN PÈL

Se li ha fet tard. Anar badocant i deixant-se absorbir pel paisatge sense donar de tant en tant un cop d’ull al rellotge pot portar problemes, sobretot si un es troba lluny de casa i no coneix gaire l’indret que trepitja. El sol s’ha post rere la serralada que tanca la vall per la banda de ponent i l’ombra comença a apropiar-se de la fondalada. S’afanya a arribar al camí que transita el congost de nord a sud i que l’ha de dur a la carretera on ha aparcat el cotxe fa més de cinc hores. Quan arriba a trepitjar el camí fressat, la foscor ja li impedeix veure res més enllà d’una trentena de metres. El silenci és absolut, només el trenca l’udol sinistre del duc que crida des de la distància i li acaba encomanant un cert neguit.
De sobte, darrere seu es desferma un considerable terrabastall, el soroll del qual es va acostant perquè s’adona que creix d’intensitat. Apressa el pas. No pot faltar gaire per arribar a la cruïlla de la carretera. Es gira un moment per comprovar l’abast del perill, i se li ericen els pèls del clatell: a una vintena de metres entrelluca una immensa bola plena de punxes que es precipita desfermada pel camí trinxant tot el que troba al seu pas. Una onada de suor freda li amara el front i l’esquena. Si el pànic no li impedís raonar, faria per manera d’enfilar-se pel pendent del congost i esperar que el perill passés de llarg, però s’entesta a córrer cames ajudeu-me a escassa distància de la baluerna esfèrica que amenaça d’esclafar-lo. Sense deixar de córrer, gira el cap per comprovar que el marge de què disposa encara és prou acceptable, però s’entrebanca amb els seus propis peus i cau, llarg com és, estassat de panxa enlaire al mig del camí. Nota un contacte lleugerament humit al front i obre els ulls. “Noi, ja sé que fa dies que no hi ha cap ocupació que et generi gens ni mica d’urgència, però aviat serà hora de dinar i hauries de fer per manera de llevar-te” –li comenta amb tot l’amor del món la seva dona asseguda al llit al seu costat. “Sort que m’has salvat! Estava a punt de morir esclafat per un coronavirus de mida descomunal.”

dimecres, 25 de març de 2020

Microconte de confinament, 5

UN MAL PAS

Em trobo reflexionant sobre la imprescindible lliçó d’humilitat que cal extreure d’una situació com aquesta en què una forma de vida extraordinàriament simple i sense cap mena d’autonomia pot portar de corcoll tot un planeta, quan els meus ulls ensopeguen amb un personatge que mesura poc més d’un pam i que, assegut a la fusta que corona la barana superior de l’escala interior del pis, em contempla amb cara de complicitat. “Doncs si tu et consideres poca cosa, imagina’t el meu cas” –em comenta amb veu de falset. Em deu haver llegit el pensament, perquè estic convençut que no he verbalitzat cap dels meus raonaments. El minúscul personatge em transporta a la meva infantesa, doncs em recorda de forma més que notable en Gonçal, un mosso que més de mig segle enrere havíem tingut a can Sargantana. Vestit amb pantalons balders de color fosc i camisa blava, amb el cos refermat amb una faixa negra, espardenyes i boina, se m’afigura ben bé ell, però a escala 1:10. Estic a punt de contestar-li amb una aportació en aquest sentit, quan el meu peu esquerre trepitja el buit que hi ha després del darrer esglaó i em precipito escales avall, amb una espectacular i arriscada pirueta de saltimbanqui graponer, fins a quedar cargolat i arraulit a la primera raconada.
La meva dona, que ha sentit el terrabastall des del menjador, s’acosta per comprovar la magnitud de la tragèdia. “Què has fet? Es pot saber què t’ha passat?” –s’interessa per les circumstàncies que han propiciat l’accident domèstic. “Hem d’anar a urgències. M’he trencat el canell.” –només encerto a dir.
Al cap de dues hores, després d’haver-me practicat una placa de raigs X i una reducció de la fractura, i mentre procedeixen a enguixar-me el braç, se m’acudeix fer un comentari irònic: “Ara que hi som posats, potser podríem fer un dos per u. Si em féssiu el test aquest del virus, sortiríem de dubtes i almenys no hauria de patir per si estic infectat.” El metge, a qui agraeixo que no hagi perdut el sentit de l’humor malgrat la tensió i l’estrès a què fa dies que deu estar sotmès, em mira amb una cara de murri que intueixo rere la mascareta que li cobreix mitja cara i fa: “A veure, vostè es troba malament?” “Home, jutgi vostè mateix, vistes les condicions a què m’he abocat.” I esclatem tots dos en una sonora riallada.
La meva dona, que es troba esperant a la saleta contigua, sent el sarau i pensa: “No deu pas estar gaire fotut, si té ganes de riure.”
De camí de tornada a casa, em sento temptat d’explicar-li la causa de la distracció que ha motivat la meva caiguda, però estic convençut que em prendrà per ximple, per tant prefereixo mantenir-ho en secret. Estic delerós d’arribar a casa i comprovar si el petit personatge segueix assegut al lloc on l’he deixat fa gairebé tres hores. Tenim una conversa pendent. 

dimarts, 24 de març de 2020

Microconte de confinament, 4


ARACNOFÍLIA/ARACNOFÒBIA

Avui toca fer dissabte encara que sigui dilluns. Cal fer-ho un dia a la setmana, si no volem veure el nostre modest habitacle convertit en una mena de cau de guilles. La pregunta que em faig és d’on surt la brutícia, si aquests dies no podem sortir a l’exterior per arreplegar-ne. Suposo que deu aparèixer per generació espontània. Agafo una mena d’aparell diabòlic amb turbina de reactor que ha vingut a substituir l’escombra de tota la vida, i començo a passejar-lo per tots els espais i racons de la casa. De tant en tant buido el petit dipòsit per comprovar que, efectivament, la meva tasca no resulta del tot inútil. 
En fer cap a la cambra multiservei, on hi hem fet arrelar un ficus de fulla petita que acabarà per expulsar-nos de casa, quedo bocabadat davant una obra d’enginyeria artística tan perfecta com no recordo haver-ne vist cap altra. Es tracta d’una espectacular teranyina instal·lada a partir de quatre punts d’ancoratge: dues puntes de branca del ficus, la maneta de la finestra i la tapa de la caixa de la persiana. És en aquestes situacions quan acostuma a desvetllar-se’m la vessant més franciscana de la meva guia espiritual. M’estic una bona estona contemplant-la i decideixo indultar-la, pensant que una obra d’art d’aquesta categoria mereix ser immortalitzada. Quan acabo la tasca, endreço la màquina a l’armari de l’entrada del pis i en trec la càmera disposat a retratar la teranyina. Mentrestant, de la banda del passadís m’arriba un missatge de la meva dona: “Avui no t’has posat les ulleres de veure-hi bé, eh! No t’has adonat de la teranyina que...” “Quieta, no la toquis!” –exclamo mentre m’afanyo a posar-me al seu costat. Massa tard: el plomall amb què ella repassa tots els racons que a mi se’m fan escàpols ja ha fet desaparèixer l’obra d’art.
Una esponerosa aranya d’abdomen negre i groc, aturada a la punta de la branca del ficus on havia ancorat la seva construcció, ens mira amb cara mig d’assassina, mig de no entendre res. “Per què m’ho heu fet, això, parella de salvatges?”, sembla que ens estigui dient.  Com que la tenacitat i la perseverança d’aquesta mena de bestioles és antològica, calculo que d’aquí a un parell de dies em donarà una segona oportunitat. Només cal que sigui més ràpid jo amb la càmera que la meva dona amb el plomall.

dilluns, 23 de març de 2020

Microconte de confinament, 3

INICIACIÓ A L'ORNITOLOGIA

Repenjat de braços a l’ampit de la paret que tanca la terrassa, contemplo l’estesa de teulades davant meu i els ulls se’n van cap als turons que tanquen la vista per ponent: Sant Sebastià, la Creu de Gurb, Sant Bertomeu... Ara mateix la felicitat podria raure en trobar-me pedalant per qualsevol dels camins que transiten aquesta banda de la plana. “Xipa-xep, xepa-xep, xepa-xep, xip, xip, xep!” Guaito a la dreta, cap al roure que vam plantar quan vam venir a viure en aquest pis i hi descobreixo un verdum que m’està increpant. De la conversa que desenvolupem, en trec la conclusió –possiblement equivocada perquè el llenguatge ornitològic és ple de matisos que s’escapen a la intel·ligència humana– que em recrimina el fet de no haver pensat a posar grana a la menjadora  d’ocells que fa temps vam instal·lar en una raconada de la terrassa. Provo de justificar-me explicant-li que tot plegat ha estat degut al tancament de la botiga de mascotes del passeig on comprava les paperines de llavors, però ho considera una excusa de mal pagador. Em veig en l’obligació de fer-li una promesa: “Tan bon punt em deixin sortir, aniré al súper a comprar-ne.” Al cap i a la fi, anar a comprar menjar per als ocells i treure el gos a passejar deu tenir la mateixa consideració en aquests dies de privacions extraordinàries.
“Sembla que l’aïllament et comença a passar factura”, em diu la meva dona des de la porta d’accés a la terrassa. “Comences a parlar sol.” I jo li contesto que, de fet, mantenia una agradable conversa amb el verdum que acostuma a fer-li companyia mentre ella pren el sol. Està a punt de deixar anar un comentari sarcàstic, però es limita a projectar un greu posat de commiseració.
“Xipa-xep, xepa-xep, xepa-xep, xip, xip, xep!” –em recorda el verdum abans d’emprendre el vol en direcció a l’est, cap al riu, on la vegetació és més notable.

diumenge, 22 de març de 2020

Microconte de confinament, 2

TELETRANSPORTACIÓ

Per allò que diuen que cal fer exercici, ja fa dies que m’he avesat a sortir a la terrassa a caminar seguint un circuit que em recorda el del pobre tigre del zoo. Encara bo que en comprar el pis vaig triar aquest àtic que fa cantonada! Dono la volta a la taula, passo arran de paret fins a topar amb el roser que ja ha tret tiges noves, esquivo l’hort urbà en forma de taula que aquest any tindré en guaret, tombo al costat de la tuia, evito topar amb la cantonada de la caseta de fusta plena d’andròmines, giro a l’esquerra i arribo fins a la paret que dona a la banda nord mentre faig una anhelant llambregada al Pirineu, torno a girar a l’esquerra passant arran de l’olivera que fa dos anys que no fructifica, i segueixo la paret de ponent abocada damunt l’avinguda buida per tornar a fer cap a la taula on he començat el trajecte. En total són una cinquantena llarga de passes que repetides fins a l’extenuació es poden arribar a convertir en un parell de quilòmetres al matí i un parell més a la tarda.
Tinc el trajecte tan ben après que , per aportar alguna novetat a la meva vida estantissa, avui he decidit fer-lo amb els ulls clucs. Faig dues voltes d’entrenament, tanco els ulls i, pas rere pas, vaig repetint els moviments que tinc perfectament memoritzats. De sobte se m’acudeix que puc imaginar que passejo pel parc que tinc a sota casa, i em sento una persona diferent caminant pel camí de sorra que voreja el riu i fent la volta a l’estany mentre sento el soroll del sortidor que llença aigua a una alçada considerable. M’hi trobo tan bé que perdo la noció del temps, fins que topo de nas amb una superfície irregular. “Collons! –exclamo– Quina patacada!” Obro els ulls, acosto la mà al nas per comprovar que raja sang en forma abundant i m’adono que, efectivament, soc al parc i he topat amb un dels castanyers bords que voregen el camí. “Redéu! Si m’enxampen els municipals encara tindré problemes.” M’afanyo a fer cap a casa i, abans d’arribar-hi m’atura la patrulla de la guàrdia urbana. “No us ho creureu, és que no us ho creureu!” I, efectivament, no s’ho creuen, perquè la gent gran, i encara més els que fan de policies, tenen la imaginació una mica atrofiada. O sigui que em denuncien i, paper en mà, torno a casa maleint-los els ossos.
“I ara com entro al pis, si tinc les claus posades per dins?” De sobte se m’acudeix la solució perfecta. Aniré a veure els okupes del segon. Ells bé que van espanyar la porta per poder-hi entrar. 

dissabte, 21 de març de 2020

Microconte de confinament, 1


METAMORFOSI

Porta sis dies tancat a casa i sospita que li deuen començar a sortir arrels, tot i que encara no s’ha examinat prou detingudament les plantes dels peus per sortir de dubtes. Ahir a la tarda es va estar un parell d’hores ben bones assegut al balcó contemplant l’evolució d’una parella de gavians que semblen haver-se apropiat de la teulada de l’edifici de l’altra banda d’un carrer estranyament buit de persones i vehicles. Quina enveja!
S’ha passat la nit maldormint tot sol en un llit que li resulta massa gran i desvetllant-se cada dos per tres amb la imatge dels ocellots volant lliures pel cel blau i clar de la primavera acabada d’estrenar.
En llevar-se, s’ha pres l’acostumat cafè amb llet per activar els circuits neuronals encara una mica abaltits i s’ha encaminat de nou al balcó. “Concentració!”, s’ha dit. S’ha enfilat en una de les cadires plegables mantenint un precari equilibri, ha tancat els ulls, ha encongit una mica les cames, ha estès els braços, i ha pres impuls per salvar el lleuger obstacle que suposava la barana de vidre de la petita terrasseta.
La Magdalena, que sortia de casa amb una bossa per anar a comprar el pa, ha aixecat la vista enlaire i s’ha fregat els ulls en comprovar que un immens gavià argentat volava i travessava el carrer per aterrar a la teulada de l’edifici de davant.
La parella de gavians que festejaven de costat a la carena de la teulada han emprès el vol acollonits: “Crioc, crioc, crioc!” “Coi, coi, coi, coi!”

dijous, 19 de març de 2020

AQUAREL·LA

La jubilació acabada d'estrenar em permet dedicar-me a activitats que mai no havia pogut tastar. Segueixo escrivint, això sí, però he decidit aprendre una mica de fer anar el pinzell damunt el paper. A la pàgina d'aquarel·les hi tinc alguns exercicis. Només hi penjo els que són visibles sense que m'hagi de caure la cara de vergonya. 
Aquests dies d'aïllament forçat dedico estones a aquesta activitat i he començat a pintar paisatges de la meva infantesa. 
L'ermita de St. Francesc em resulta molt propera perquè em transporta als meus orígens. Vaig néixer a "Can Sargantana", la casa de pagès que queda just davant la petita església que van cremar l'any 1938, en plena guerra civil. La reconstrucció es va fer en pocs anys i en un estil romànic llombard una mica qüestionable. Sigui com sigui, a mi em resulta entranyable pels diumenges a la tarda, quan els seminaristes de Vic venien a fer-nos "doctrina" i era l'únic dia que ens ajuntàvem la mainada de les cases de pagès del voltant.