dijous, 31 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 53

“AVIAM”

No és una paraula acceptada per l’IEC, no la trobarem al diccionari; és una forma col·loquial molt estesa (també “veiam” i “aveiam”) i ahir em vaig adonar que l’Antoni Bassas la utilitzava en la seva columna habitual del diari “Ara”, per tant lluita per fer-se un lloc en el llenguatge estàndard dels mitjans de comunicació i se li ha de donar un cop de mà.
Es tracta de la fusió de l’expressió “a veure” i la forma arcaica de l’imperatiu “vejam” que la llengua oral ha convertit en una paraula nova. No us estigueu de fer-la servir en parlar; jo d’ara en endavant també l’escriuré. Així és com es manté viva una llengua, acceptant paraules d'origen oral i procurant filtrar els barbarismes.
“Aviam com acaba tot això de la guerra d’Ucraïna! Jo li dono un parell de setmanes de vida, perquè amb l’arribada del bon temps els tancs d’en Putin acabaran quedant atrapats i enfangats. Ha fet tard.”

dimecres, 30 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 52

“NEULIR-SE”

“Ser un neula” en sentit figurat vol dir ser beneitot, no tenir gens de talent ni esperit, ser poca cosa.
De la paraula neula en deriven dos verbs amb idèntic significat “neular” i “neulir”, que signifiquen no créixer prou (quedar renoc) o decandir-se, perdre vitalitat.
“S’anava neulint, neulint, i si no arriben a portar-lo al metge no sé pas què hauria passat. Es veu que tenia una anèmia severa des de ves a saber quan.”
La paraula “neula” ve del llatí “nebula” amb què es designava la boira i també qualsevol substància fina, transparent. Des del segle XI ho apliquem al full prim de pasta de farina amb forma de tub, tradicional de les festes de Nadal.

dimarts, 29 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 51

“CONILL-A”

Ni “en pilotes”, ni “en boles” ni “a pèl”; en tot cas “de pèl a pèl”, però la més nostra és anar “conill”. El terme “nu”, que és completament sinònim, ens resulta massa culte.
Se suposa que el mot, que en alguns indrets s’usa amb l’expressió “en conill”, deu venir de l’aspecte que tenen aquests animalons als quals un cop morts els lleven la pell i mostren una nuesa un punt pertorbadora.

La Trinca cantava:

“Allà baix, al lloc que jo sé,
tots van ben conills.
Ai, noia ! Si vols t'hi portaré.
Des dels peus, pujant fins el cap,
tant pares com fills
no duen ni un trist tros de drap.”

diumenge, 27 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 50

“TARIT-TAROT” (BALIGA-BALAGA)

S’aplica a la persona que actua sense cap mena de reflexió, per inèrcia, que no té formalitat en res, que és poc seriosa.
Segurament es va formar per simplificació del mot “taral·lirot”, que té el mateix significat, i prové de la paraula “taral·la” que té origen onomatopeic i es refereix a una tonada que es canta taral·lejant, sense lletra, és a dir un cantusseig “despreocupat”, d’aquí el sentit figurat que se li ha anat aplicant.
“És un tarit-tarot. No te’n pots fiar per a res perquè segur que t’acabarà deixant amb el cul a l’aire.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 49

“TRAPA”

S’anomena així a la mena de porta que tanca una obertura practicada en un sostre (per pujar a les golfes, per exemple) o al terra (en el cas de l’accés a un soterrani). Per analogia també podem aplicar-ho a les tapes metàl·liques de les clavegueres i en general a totes les que podem trobar pels carrers i voreres i que ens permeten accedir a instal·lacions soterrades de cablejat de llum i fibra.
Les trapes més antigues es trobaven a les pallisses de les cases de pagès, i permetien abastir el bestiar de farratge directament des del pis superior on s’emmagatzemava.
També era cosa corrent la trapa que tenien tots els escenaris teatrals, amb la finalitat de fer aparèixer i desaparèixer els actors quan l’escena exigia algun efecte especial. Devia ser imprescindible per poder representar els Pastorets! (una picada d’ull a en Josep Font!)
“Tu procura posar bé els peus al centre de la trapa. Nosaltres la baixarem ràpidament quan sentim l’explosió. Només faltaria que tinguessis una cama a dins del forat i l’altra es quedés a l’escenari!”

dissabte, 26 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 48

“LLESCAR”

Llescar significa tallar una porció més o menys fina d’un pa tallant-lo de banda a banda. Ara ja gairebé tothom compra el pa tallat a màquina, no pas “llescat” com caldria, per tant anirem perdent un altre mot.
I sap greu, perquè llescar el pa era una operació que comportava tota una litúrgia. El pa de la setmana, de fins a quatre quilos, es guardava com es desaven els plats, en un moble exprés que hi havia damunt els fogons a la cuina de la casa de pagès. La peça que s’encetava es guardava al calaix del pa, normalment al cap de la taula on es feien tots els àpats. Era l’avi o el pare qui treia el pa del calaix, hi feia una creu amb la ganiveta (signe de consideració sagrada de l’aliment) i anava fent llesques que feia arribar a tots els comensals.
La mateixa ganiveta permetia fer llesques molt primes amb les quals es preparava la sopa escaldada de l’àpat del vespre: en un plat s’hi posaven retalls prims de pa i un gra d’all, s’hi abocava al damunt aigua bullent, s’hi afegia un polsim de sal i un raig d’oli.

divendres, 25 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 47

“CORCÓ”

A força de ser insistents i persistir sense aturador en demanar qualsevol cosa, ens podem convertir en un corcó.
És una paraula usada en sentit figurat, perquè el propi fa referència a les larves de determinats coleòpters que s’alimenten de fusta, gra...
“Mira, noi, em sembla que al final li haurem de dir que sí. S’ha passat tot el matí dali-dali: és un corcó.”
Ja ho sé que no ve a tomb, però podríem fer referència al topònim “Corcó” (Santa Maria de Corcó) nom amb què des de 1730 es va anomenar L’Esquirol, quan l’antiga parròquia rural de Corcó es va traslladar al nucli de població que havia crescut al voltant de l’Hostal de l’Esquirol, del qual n’havia pres el nom, i que era lloc de parada al camí ral que anava de Vic a Olot. Finalment s’ha recuperat el primer topònim per votació popular. I ja veieu que el topònim actual no té res a veure amb el que s'havia dit i que estava relacionat amb les vagues del tèxtil de Manlleu.

dijous, 24 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 46

“SER UN ENTORXAT”

Responent a la demanda de la Carmina Rejon, comentaré aquesta expressió que us puc assegurar que no l’havia sentit en ma vida, però que té la seva gràcia.
Es fa servir per qualificar a una persona altiva, creguda, d’aquelles que creuen trobar-se per damunt dels altres.
“Mira, aquell entorxat amb aires de menjar-se el món, sembla que s’hagi empassat un pal d’escombra!”
L’entorxat és un brodat d’or i argent que acompanya les insígnies d’un general (estrelles), i que també lluïen als vestits de gala els ministres i alts funcionaris, és a dir els que viuen amb l'esquena dreta i a càrrec dels impostos que paguem els que veritat penquem o hem pencat (en el meu cas).

dimecres, 23 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 45

“ENFARFEGAR”

La Dolo em va dir que trobava “enfarfegat” l’estil de l’Empar Moliner i vaig córrer a afegir aquesta paraula a la llista, perquè feia temps que no la sentia. Ahir la Margarida Rifà també me la va proposar.
Vol dir omplir alguna cosa amb un nombre excessiu d’ornaments, accessoris o elements. Un exemple d’art enfarfegat seria el barroc. Penseu en el retaule de l’altar major del Santuari de La Gleva o el de El Miracle prop de Solsona (fotografia), que a casa nostra són el paradigma d’aquest tipus d’art.
Es tracta de l’evolució d’un antic mot “enfragegar” que ha patit el desplaçament del so vibrant /r/. Era un mot compost de “enfre”, que significava “entre”, i “afegar”, que ara en diem “ofegar”. Per tant significava “quasi ofegar”. És cert que quan entres en una casa enfarfegada d’elements decoratius sents una mena d’ofec.
“Va anar enfarfegant les parets amb quadres i fotografies fins que no hi va quedar ni un pam quadrat lliure. Vaig pensar que tenia un avantatge: no hauríem de pintar mai més l’habitació.”

dimarts, 22 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 44

“EMPOLAINAR-SE”

Vol dir vestir-se de manera elegant, de manera que es faci goig. A mi la mare em feia empolainar per anar a missa, per exemple, que és el mateix que fan els membres de la comunitat africana de Vic cada diumenge per anar a missa d'11 als Claretians. I dic això perquè són els únics que encara duen sabates de mudar de punxa.
I és que el mot ve del francès antic “polaine” que era la punta llarga del calçat medieval. Se li va donar aquest nom perquè aquella mena de calçat es creia que havia vingut de Polònia. Fixeu-vos si n’és de reconsagradament complicada l’etimologia dels mots!
“Es va empolainar amb el millor vestit que va trobar a l’armari i es va calçar les sabates de taló alt que havia estrenat pel casament de la filla. Feia dos anys que no sortien a dinar a fora per culpa de la maleïda pandèmia.”

dilluns, 21 de març del 2022

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

EN TEMPS DE GUERRA

El desconsol de l’home que
perduts l’ahir, l’avui, el temps;
envoltat de tristes caixes
que cobreixen les despulles
del seu món més estimat;
escanyant amb dents serrades
els renecs més colpidors;
ocultant els ulls vermells
amb les mans esgarrinxades;
no us arriba a les entranyes,
miserables assassins?

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 43

“AQUÍ ENLLÀ”

En Josep Font em demanava que comentés l’expressió “quinllà” i intueixo que fa referència a “per aquí en enllà” que la parla habitual, que és la llengua viva, ha anat simplificant fins a convertir-la en la mínima expressió.
Aquí a Osona diem “per’qui n’enllà” fent de forma correcta les elisions de la vocal neutra que són característiques del nostre parlar.
El fem servir amb els significats: en qualsevol lloc o de qualsevol manera.
“Ho deixeu tot tirat per aquí en enllà (/kinenllà/) i després no hi ha manera de trobar res”
“Va arribar carregat com un ruc i el primer que va fer va ser desempallegar-se del sac i tirar-lo per aquí en enllà (/kinenllà/).”

diumenge, 20 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 42

“OIDÀ”

És una expressió que es fa servir amb diverses funcions, però sobretot per expressar alegria o sorpresa.
Ves a saber d’on ve aquest mot! He trobat diverses teories: potser es tracta de l’adaptació d’una antiga interjecció “odà” a la qual es va afegir “oi”, però també pot tractar-se d’un mot compost ”oh da”, amb la primera part exclamativa i la segona simplement expressiva per afegir-li força.
“Quan els va anar a despertar, oidà!, ves a saber on devien parar, si feia més de dues hores que s’havien llevat.”

dissabte, 19 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 41

“SUARA”

Aquesta sí que és una mena de relíquia que ja gairebé ningú no fa servir. Indica un temps proper a ara, que tant pot ser passat com futur, tot i que jo sempre l’havia escoltada més aviat fent referència a fets ja succeïts.
La paraula està composta de “sus” i “ara”, per tant el seu significat originari era “sobre ara” (aproximadament ara). Això explica que el seu sentit temporal depengui del verb que acompanya.
“Suara he anat fins al mercat perquè em faltaven quatre coses per aquest cap de setmana.” (Passat)
“Suara aniré al mercat perquè em falten quatre coses per aquest cap de setmana.” (Futur)

divendres, 18 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 40

“ESCUDELLAR”

Amb dedicatòria especial per a la Lourdes Boeck, que es pensava que només es feia servir a Tona i resulta que està molt estesa.
Escudellar vol dir repartir un menjar determinat posant-lo als plats dels comensals perquè pugui ser consumit.
“Vinga, escudella la vianda mentre vaig a rentar les mans a la mainada!”
La paraula és derivada del nom “escudella” (amb el qual ens referim tant al bol com a la sopa barrejada que sol contenir). Ve del llatí “scutella” que era el nom que es donava a una copa petita o una tasseta”
En sentit figurat, que si us haig de ser sincer no l'he fet servir mai, també vol dir xerrar més del compte, sobretot dient coses que s’haurien de callar.
“Em va prometre discreció, però li va faltar temps per escudellar-ho a tota la colla.”

dijous, 17 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 39

“RAI”

Proposada per en Pep Rifà que ha recordat que el seu pare feia servir aquesta expressió de manera molt freqüent.
“Ara rai”, “això rai”, “tu rai” són expressions que es fan servir per treure importància a una situació desfavorable, a un fet o a una circumstància adverses.
“Tu rai, que ets jove i tens tota la vida per endavant!”
“Ara rai que han desdoblat la carretera; abans trigàvem més d’una hora per arribar a Barcelona”
“I ara diu que no vindrà? Això rai, ja ens en sortirem sense ella.”
Sembla que es tracta d’un mot expressiu, sense significat lèxic. De fet s’assembla molt a l’expressió gascona “harai” (pronunciada amb hac aspirada) i que té la mateixa utilitat. Trobo que està dins el mateix sac que “ca!”, que també té origen expressiu tot i que en aquest cas significa una clara negació.

dimecres, 16 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 38

“FALÒRNIA”

Ni rumors, ni molt menys “fake news” (n’estic fins al capdamunt dels anglicismes!), aquí sempre seran falòrnies, i resulta que és una de les paraules més boniques del llistat que porto compartint amb vosaltres. S’aplica a una idea errònia, una raó feble o una predicció gratuïta, especialment quan es dona com a segura, ferma i incontrovertible.
Probablement està emparentada amb l’italià “faloja” (fogueró festiu), i el sard “falordia”, (banquet). També podria provenir del grec “flogía” (flames), amb influx del llatí “fallere” (enganyar).
“Tot això que t’han explicat són falòrnies. No n’hauries de fer ni mica de cas.”

dimarts, 15 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 37

“ENAIGUAT”

Dedicat a la Maria Rosa Cerdà, que segueix els meus escrits amb una santa constància que haig d’agrair, i va fer esment a aquesta paraula que feia molt de temps que no sentia.
A Osona diem “enaigar”, de la mateixa manera que diem “aiga” per referir-nos a l’aigua.
Tot i que hi ha un sentit molt antic que es refereix als nadons que es decandien i esdevenien flacs i tristos (“s’enaiguaven”), el significat que encara conservem ve del terme que es feia servir per al bestiar quan es migrava perquè el privaven del bon tracte a què estava acostumat.
“Si penges el morralet a aquesta mula, les altres s’enaiguaran.”
De la mateixa manera es pot aplicar a les persones.
“Quan veia els fills de l’amo sempre tan ben vestits i carregats de joguines que no havia vist mai, heu d’entendre que jo m’enaigüés.”

dilluns, 14 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 36

“PODER”

Amb dedicatòria a en Josep Font, fidel i sofert seguidor d’aquesta sèrie, que ahir em va fer l’encàrrec.
Jo gairebé mai no dic potser en parlar, sempre dic “poder” (pronunciat /pudé/), però no ho he escrit mai segurament perquè es pot confondre amb el verb “poder” (/pudè/) i amb el nom “poder” (/puder/). És perfectament correcte i acceptat per l’IEC, i és una paraula encara d’ús prou generalitzat a la comarca, tot i que a l’escola hem avesat tothom a fer servir “potser” i tampoc no el sentim mai als mitjans de comunicació. Hauríem de mirar de no perdre’l.
Suposo que el seu origen és la fusió de l’expressió “poder ser”, però no n’estic gens segur.
“Poder no hem fet les coses tan bé com ens pensàvem en aquest país. Si cada dia hi ha menys gent que parla català, deu ser que hem errat la política lingüística.”

diumenge, 13 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 35

PIOC

Amb dedicatòria especial a en Francesc Tordera (potser la Neus?) que em va suggerir aquesta expressió. Aprofito per demanar-vos noms en desús perquè se m’estan acabant els recursos.
Estar pioc o empiocat vol dir no trobar-se prou bé, estar una mica malalt.
És un terme que ve dels ocellaires i criadors d’ocells. Els ocells quan estan malalts estarrufen les plomes, les separen del cos per facilitar la ventilació i tendeixen a prendre una forma més arrodonida. És el mateix que fan els galls d’indi (indiots) que també s’anomenen piocs quan estan contents. El nom de piocs és onomatopeic i els ve donat pel so de la seva veu.
Empiocar-se vol dir fer com els piocs, o sigui estarrufar les plomes, que és una cosa que fan els ocells quan estan malaltissos. Per sentit figurat ho hem aplicat a les persones.
“Avui m’he llevat una mica empiocat. Dec estar covant algun refredat.”

dissabte, 12 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 34

“EN DOINA”

Quan en algun lloc hi regna el desordre diem que tot ha anat en doina, sobretot quan hi ha escampadissa. És un terme que ha anat caient en desús i que sap greu perquè és molt nostre.
“Si deixes que la mainada faci el que vulgui, tot acabarà anant en doina.”
El mot segurament ve de l’àrab “ad-dunia” que es refereix al món, però en el sentit d’abundor, d’haver-n’hi per tot arreu.

divendres, 11 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 33

“DE GAIRELL”

Vol dir obliquament, de costat. En altres zones dels Països Catalans també diuen “de gairó” i “de gaidó”. Aquí ho hem anat substituint per l'expressió "de tort". 
“Van entrar a la taverna pels volts de les nou i, quan en van sortir, que devia ser pels volts de les onze, anaven tots de gairell.”
Sembla que el mot és el resultat de la combinació de diferents expressions sinònimes “garrell”, “gairó”, “caire” i la més antiga (“gaidó”) que ve de l’àrab valencià “gaidûn” que era el nom que tenia la part basculant llarga d’una palanca (alçaprem).

dijous, 10 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 32

“TOMBALLÓ”

Només el fem servir en l’expressió “a tomballons” (a Osona “tombaions”), que significa rodar per terra després d’una caiguda.
“Es va entrebancar i va baixar les escales a tomballons.”
És un derivat de tomballar (‘anar fent tombs‘) amb el sufix –ó. Sembla que té un origen expressiu i onomatopeic (imitatiu d’un so) com “tumb” que representaria el soroll d’un cos que cau a terra.

dimecres, 9 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 31

“A GARRÓ”

És una expressió que fem servir per expressar que les mitges, els mitjons o les calces estan caigudes a la part inferior de la cama. No serviria, i em sap greu perquè potser l’hagués recuperada, per explicar com els joves portaven els pantalons fa uns anys, amb la trinxa per sota dels malucs i els calçotets a la vista.
El garró és la part del turmell dels animals, en el cas del porc la part que queda per sota del genoll, per tant és un sentit figurat quan l’apliquem a les persones.
“Portes els mitjons a garró, fes el favor d’estirar-los cap amunt. A veure si t’hauràs de posar uns elàstics!“

dimarts, 8 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 30

“EMBOSTA”

És el que cap en el recipient que formen les dues mans juntes. Fa uns anys es va voler recuperar aquest terme posant-lo de nom a un plat suposadament de la comarca, però lamentablement van optar per agafar el terme “almosta” que és d’ús més general a tot el territori.
El seu origen és celta i es troba en la paraula “ambibosta” formada per “bosta” que era la conca de la mà i “ambi” que volia dir dues.
“Va posar una embosta de blat a cada menjadora dels conills.”

dilluns, 7 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 29

“SURRA”

Es refereix al cop donat amb la mà a les galtes del cul. Podria semblar que és un castellanisme, però aquesta paraula és perfectament correcta en català, tot i que sembla evident que la vam adoptar de la llengua castellana. De totes maneres, el seu origen segurament és basc.
“Si et torno a veure enfilat al cirerer, et clavaré una surra que te’n recordaràs uns quants dies.”

diumenge, 6 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 28

“CLEPSA”

Sembla que aquest mot neix de la combinació de closca, capça (capdamunt d’un cos) i clapa.
Fixeu-vos que el solem fem servir per parlar de la part alta del cap quan els cabells comencen a clarejar, és a dir que tenen clapes sense cabell. Resulta que l’hem anat substituint en el nivell col·loquial per la paraula closca, i estaria bé recuperar-lo, fins i tot en el sentit figurat de tenir poca intel·ligència: "ser dur de clepsa", el que en castellà en diuen "ser duro de mollera".

“Mira que ets dur de clepsa! Amb aquesta ja van cinc vegades que t'ho explico. No pot ser que no ho entenguis!”.

divendres, 4 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 27

“CABÒRIES”

La paraula cabòria neix al segle XIX de la fusió de “cap” i “boira”. Fa referència a preocupació, raonament, reflexió, d’una manera especial quan apareixen sense fonaments gaire clars. El sentit de tenir el cap “emboirat” es relaciona de ple amb els seus orígens.
“Tenia el cap ple de cabòries i no hi havia manera de fer-lo adonar que la solució era ben senzilla.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 26

“DÈRIA”

Consisteix en una idea fixa que et mou a fer alguna cosa sense pensar en res més. Llàstima que s’ha anat substituint per la paraula mania. Podríem haver-ho canviat per “ceba” que també es fa servir en aquest sentit, potser encara més intens.
Es veu que té un origen incert, i podria haver-se format a partir de la paraula “idea”, que aquí coneixíem com “ideia”, a la qual es devia afegir alguna part d’un altre mot.
“Des de petit que tenia la dèria d’anar a viure a pagès i, ves per on, al final se n’ha sortit.”

dimecres, 2 de març del 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 25

“GAMBADA”

D’una camallada llarga en diem una gambada i ho solem fem servir amb un cert sentit hiperbòlic, d’exageració.
“Amb quatre gambades vam haver travessat el poble.”
Derivat de la paraula “gamba” referida a la cama. Podria venir de l’italià, però segur que té un origen llatí perquè és una paraula que trobem en molts idiomes: gamba (cors), jambe (francès), jamba (castellà), gamb/jamb (anglès), gambe (normand), chamba (occità), camba (sard), gamma (sicilià)...

FEIA MASSA DIES QUE EM MOSSEGAVA LA LLENGUA

Segur que algú em dirà que mirar-se les coses des de la distància que t’aporta objectivitat és una mica de traïció a les argumentacions que s’haurien de fer amb coneixement de causa des de la proximitat. En tot cas, la meva carrera docent al llarg de quatre dècades em sembla que deu donar prou de si per considerar-me amb un cert dret a donar la meva opinió.
Sempre m’he considerat un privilegiat, tot i que la meva condició de mestre de l’escola subvencionada i més endavant concertada em situava força per sota de les condicions que tenien els mestres de l’escola pública que, aquests sí, s’haurien de considerar uns autèntics superprivilegiats amb menys hores lectives i feina garantida de per vida (de no ser que assassinis algun alumne).
M’he considerat un privilegiat per diverses raons:
-He pogut dedicar-me sempre a una tasca apassionant, viscuda com un servei a la comunitat i, en sentit ampli, al meu país.
-He tingut més vacances que cap altre treballador de qualsevol altre sector.
-He tingut una jornada laboral de presència curta que m’ha permès, tot i les hores que hi he dedicat a casa, disposar de molt de temps per a la meva segona vocació: escriure.
-En l’exercici de la meva professió he pogut realitzar tots els papers de l’auca.
Mai no m’he amagat de reconèixer aquests privilegis, ni tan sols quan la saviesa popular llançava alguns dards contra la meva professió, que sempre he considerat la més important de qualsevol societat.
Segurament un dels retrets més insistents que les famílies han fet al nostre model escolar és l’excés de vacances dels nois i noies durant l’estiu, un extrem amb el qual sempre els he donat la raó. El comentari de tots els mestres quan els nois i noies tornaven a mitjan setembre a l’escola era sempre el mateix: “Ho han oblidat tot!” Em sembla un argument prou ferm com per valorar positivament la iniciativa del Departament d’Educació d’avançar l’inici del curs, de la mateixa manera que considero un despropòsit la contraprestació de fer jornada intensiva (ja té pebrots aquesta consideració) durant tot el mes de setembre.
La resposta dels sindicats de l’escola pública ha estat per aplaudir. De debò que tindreu els sants ovaris de fer cinc dies de vaga amb tot el que els ha caigut a les famílies durant aquests dos cursos?
No podreu preparar el curs? A veure, la vostra jornada laboral és de 37,5 hores, de les quals només deveu tenir-ne 20 de lectives i 5 més de permanència al centre. La resta són hores de treball a casa (que m’agradaria veure qui les compleix!). El mes de juliol és laborable i destinat a formació personal. Em voleu dir quants de vosaltres hi heu dedicat alguna hora més enllà de la primera setmana, a aquest compromís? Doncs, apa, durant el mes de juliol (en jornada de matins, perquè altrament us podríeu estressar), dediqueu temps a la programació del curs vinent i veureu com el dia 1 de setembre està tot a punt.
I feu el favor de retirar la convocatòria de vaga, que l’única cosa a què contribuirà serà a afegir un nou element de desprestigi d’una professió que, si tothom qui l’exerceix ho fes des de la vocació i la consciència d’un servei públic a la societat, fa molt de temps que tothom la tindria en una consideració molt més alta, tal i com es mereix qui té la responsabilitat de formar i preparar els ciutadans del futur, que són els que hauran de millorar i transformar un món que a mi cada dia que passa em fa més pena.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 24

“MENESTER”

Una altra paraula que ha caigut en l’oblit i que trobo molt bonica per expressar que alguna cosa ens és d’utilitat:
“No t’enduguis aquestes eines que encara em fan menester”
També el fem servir per expressar que necessitem alguna cosa:
“Hauré de menester molts llibres per fer aquest treball.”
La paraula deriva del llatí “ministerium” que servia per indicar servei, funció, professió; derivada de “minister” que significava servidor. Com s’ha desvirtuat, si ens referim a un “ministre” actual!