diumenge, 31 de maig de 2020

HOMENATGE A SALVADOR ESPRIU

De tornada de Senet de Llac cap a Vil·la, els camps m'han recordat un poema de Salvador Espriu que m'ha acompanyat tota la vida, "Inici de càntic en el temple", sobretot els versos que diuen:

"Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra."


Valgui com a petit homenatge a qui sempre he tingut la consideració de mestre en l'art de confegir textos poètics.

dissabte, 30 de maig de 2020

EL ROSER

Per Sant Jordi havia tret una trista rosa que va acabar marcida abans de temps, però noi, sembla que ensumi la fi del confinament perquè aquesta setmana ha fet la florida més espectacular de la seva vida a la terrassa.

divendres, 29 de maig de 2020

SANTUARI DE PUIGLAGULLA

Avui hem pujat a Puiglagulla. El primer record que en tinc és el de la meva àvia, dona de fe tan monolítica com la seva tossuderia, pujant de genollons pel camí dreturer des de la carretera de Vilalleons per una prometença d'aquelles que fa sis dècades devien ser poc menys que sagrades. Nosaltres hi hem fet cap amb bicicleta, per descomptat. Sap greu que el restaurant estigui tancat, perquè era un lloc extraordinàriament acollidor.

dimecres, 27 de maig de 2020

TOT UN SÍMBOL

Avui passàvem per Tona de tornada del volt amb bici que fem de bon matí i m'he aturat al revolt de davant del cementiri per contemplar el meu poble adoptiu. Han estat quaranta-un anys de ser-hi cada dia, matí i tarda. Encara no fa un any que m'he jubilat i, marededéu, que lluny que em queda l'escola!


dimarts, 26 de maig de 2020

MARINADA


Parlar de marinada a 60 quilòmetres terra endins pot semblar una mena d'acudit, però comproveu com a 2/4 de 4 el vent comença a bufar de migjorn. Aquesta marinada era la que abans aprofitaven per ventar el blat a l'era quan encara es batia a peu. Tiraven enlaire el que havia quedat a l'era i la marinada s'enduia palla voll i arestes, mentre el blat queia net a plom.



dilluns, 25 de maig de 2020

divendres, 22 de maig de 2020

CAP A PONENT

L'horitzó de ponent, des de casa, queda queixalat per la catedral i l'esplèndid campanar romànic,  adust i humil, que hauria de ser la torre que arribés a més alçada de la ciutat, però la reconstrucció de la teulada i l'agulla del campanar de la Pietat, feta el 2010, han retornat a aquest el privilegi de ser en el punt més alt de Vic.


dijous, 21 de maig de 2020

HORITZÓ

Avui, anant a fer el volt amb bici, passant per Palau, m'he fixat en l'horitzó nord d'aquesta nostra plana i li he comentat a la Dolo que em seria difícil prescindir-ne, avesats com estan els meus ulls des de ben petit a aquest esplèndid teló de fons. La foto l'he hagut de fer des de casa i el paisatge immediat no resulta gaire motivador, ho reconec.


dimarts, 19 de maig de 2020

LA PERVERSIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Se suposa que el sistema democràtic és tan bo que permet la llibertat d'expressió fins i tot a aquells que són contraris a la pròpia democràcia. D'acord, ja fa massa temps que sentim els de dreta i d'extrema dreta reclamant llibertat, un sarcasme vomitiu, però l'espectacle de Madrid amb personatges manifestant-se amb descapotables és d'una immoralitat que supera tot el que em podia arribar a imaginar. Pareu el tren, que jo baixo!


dilluns, 18 de maig de 2020

Un immens tapís verd

Des de Penedes, un camí preciós que ve de Rocafarigola i va a espetegar a Santa Eugènia de Berga, ara que les sortides amb bici ja no estan encotillades pels límits municipals.

diumenge, 17 de maig de 2020

INCIVISME

Poema amb dedicatòria especial per als qui fan petons al gos però no recullen la seva merda.


dissabte, 16 de maig de 2020

Natura lliure

Els primers dies de sortir a fer un tomb, em va sorprendre la quantitat d'ocells que se sentien refilar. L'espectacle sonor, malauradament, ja ha anat minvant a mesura que ens hem tornar a apropiar del seu territori.

divendres, 15 de maig de 2020

Sense terrasses, ara que fa bo

Amb una dedicatòria especial per als qui enyoreu poder seure en una terrasa a fer un cafè o una birra.


dijous, 14 de maig de 2020

Poema amb monosíl·labs

La llengua catalana permet fer discursos llargs i coherents fent ús només de monosíl·labs. Us recomano un extraordinari poema de Pere Quart consistent en una tirallonga de monosíl·labs que presenta un diàleg entre déu i l'home.
http://rodamots.cat/escreix/pere-quart-tirallonga-dels-monosil%C2%B7labs/
Jo no dono per a tant. Vet aquí el meu poema minimalista:

Al
cim
del
puig,
la 
veu
del
corb
es
fon
amb
foc
i
fuig
el
sol.


Parcs deserts


diumenge, 10 de maig de 2020

El Gurri

Haikú d'homenatge a un riu amb personalitat, l'únic que fa via de sud a nord, mentre tota la resta ho fan de nord a sud o sud-est.


Aquest riu ja havia estat protagonista d'un poema de "Concert per a ploma i veus trencades" dins el recull dedicat a Senet de Llac.

Pels ulls oberts d'un pont
bastit en temps remots,
s'escola l'aigua d'un riu que, 
tossut, impertinent, 
fa via cap al nord com si enyorés
els cimals llunyans del Pirineu
i les blanques congestes que els coronen. 
Amarat d'enyorança
del líquid transparent
que anys enrere l'omplia i el llepava,
vagareja per la plana
com si cerqués un mar inexistent. 

Avui una tanka

Amb una dedicatòria especial al bon amic Jaume Petit, infatigable col·leccionista de floretes i plantes diverses. 



dissabte, 9 de maig de 2020

Això és to... Això és to... Això és tot, amics!


Quan el dia 21 de març em vaig fer el ferm propòsit d’escriure un relat diari mentre durés aquest coi de confinament, poc podia imaginar-me que duraria mesos. He mantingut la paraula donada perquè sé que alguns dels qui m’heu anat seguint a Facebook ja ho havíeu assimilat com un hàbit dels molts que aquests dies estranys us heu anat imposant per omplir un temps que mai no us havia semblat tan dilatat. I què coi!, això també em suposava un compromís creatiu i un repte. Com que em conec, i sense plantejar-me reptes em costa molt ser constant en la tasca d’escriure, m’ha anat molt bé per omplir una horeta llarga cada dia amb una ocupació que m’ha divertit una cosa de no dir.
Però totes les coses que comencen s’han d’acabar un dia o altre. Sembla que el límit de la meva capacitat creativa està en cinquanta microrelats, si més no aquesta és la conclusió a què he arribat avui, després de barallar-me amb el full en blanc i encetar un parell de vegades un nou text que sempre s’assemblava sospitosament a algun altre dels que he compartit amb vosaltres durant quaranta-nou dies. Per a un escriptor, el plagi és un pecat capital, però plagiar-se a si mateix ja resultaria una estupidesa monumental. Per tant, ho deixem aquí, en el benentès que si un dia se m’encén la bombeta i surt alguna cosa que tingui una mica de cara i ulls, no dubteu que de seguida ho compartiré amb tots vosaltres. Mentrestant em plantejo un altre repte: escriure un poema minimalista (haikú, tanka...) cada dia, il·lustrar-lo i compartir-lo amb vosaltres. Si us ve de gust, podreu seguir tafanejant el que escrigui cada dia.  En tot cas, procureu ser tan benèvols i indulgents amb el que llegiu com ho heu estat durant aquestes set setmanes.
Gràcies a tots i totes pel vostre interès, pels comentaris, pels ànims, per les valoracions exagerades, per haver compartit els textos permetent que arribessin a més lectors. Per a mi ha estat una experiència molt gratificant, perquè no és gens habitual que un text acabat de redactar arribi de forma tan immediata al lector, de vegades arriben a passar anys fins que veus el text en lletra d’impremta i enquadernat en una llibreria.
Vinga, doncs, fins sempre! Seguim en contacte virtual cada dia, si així ho desitgeu.
I, de regal, us deixo el primer haikú:


dijous, 7 de maig de 2020

Microconte de confinament, 49

INVASIÓ PROFILÀCTICA

Em trobo escrivint el text de cada dia i un soroll somort que creix en intensitat m’obliga a sortir al terrat a fer el tafaner. Ja tornen a buscar al Gurri el desaparegut que encara no han trobat? Fins que no tombo la cantonada de la terrassa i puc albirar l’horitzó de la banda est en tota la seva amplitud, no m’adono de l’excepcionalitat del que està passant. Una formació en línia d’aeronaus sobrevola les Guilleries. Es tracta d’una invasió militar de Catalunya per part de l’exèrcit d’ocupació habitual? I ca! Aquests aparells estrafolaris que volen lentament, com si es trobessin suspesos en l’aire contravenen les més mínimes lleis físiques que conec. Un so agut que incrementa la freqüència se’m fica al cervell i perdo el coneixement.
Quan em recupero, ha passat ben bé mitja hora i el meu cervell s’esforça per trobar el magatzem de memòria on ha quedat enregistrat el que he vist. Ni rastre dels estranys aparells que recordo haver vist fa poc. La meva companya surt a la terrassa esperitada:
–Què ha passat, Martí? He sentit un soroll estrany i m’he desmaiat...
–No ho sé, Mireia. He vist una mena de naus que volaven i m’ha passat el mateix. Però ara no es veuen enlloc.
No podem seguir la conversa perquè al nostre cervell arriba un missatge directe, no a través de l’oïda com estem acostumats. Restem quiets, l’un davant de l’altra, mirant-nos amb cara d'estupefacció.
“No patiu. La nostra és una invasió pacífica realitzada amb caràcter d’urgència pel Consell de Govern de la Galàxia. S’ha actuat d’ofici davant l’irreversible procés d’autodestrucció en què havia caigut el planeta. S’ha procedit a la destrucció programada de microorganismes altament nocius obtenint resultats satisfactoris. Les comissaries de policia i casernes militars han estat ocupades, s’està procedint a la destrucció d’armament; el personal s’ha alliberat de l’uniforme despersonalitzador i a cadascun se li han assignat 2 Km2 de territori rural perquè tingui cura de la seva neteja, manteniment i restauració amb criteris ecològics. Els centres de govern han estat ocupats per un ens superior immaterial, per tant imperceptible al vostre precari sistema sensorial, que vetlla per la depuració de persones amb poder de comandament. Només resten al seu lloc les netes de cor i amb voluntat de servei que han passat el test selectiu que se’ls ha aplicat. Detectat l’inútil escreix de personal treballant en aquests llocs, s’ha procedit a la seva selecció i als descartats se’ls encomana la neteja, manteniment i millora de 0,5 Km2 d’espai urbà assignat. El sistema avançat de computerització de dades no ha pogut, de moment, obtenir una anàlisi objectiva del caos econòmic detectat, però segueix treballant a la velocitat que li permet el fet d’haver d’analitzar 193 sistemes econòmics diferents i contradictoris, a la recerca d’una solució adient. D’aquí a dues hores tot torna a la normalitat. Donem el confinament per finalitzat. Hem incorporat un programari al vostre procés de pensament que us ha de servir per detectar si qualsevol de les vostres actuacions resulta lesiva a la vostra entitat personal o a la col·lectivitat en què viviu. Benvinguts al nou món lliure.”
Tot plegat és tan extraordinari que ens ha deixat sense paraules.
–És una broma, oi? –només encerto a dir.
–Jo què sé, pobra de mi! –fa la Mireia–. Però no saps pas com desitjo que tot això sigui cert!
Ens aboquem a mirar el carrer des de la paret baixa que tanca la terrassa i a simple vista no s’aprecien canvis importants. Però la gent camina pel carrer sense mascareta i es torben a parlar els uns amb els altres fent grans gesticulacions poc habituals en el nostre tarannà. Potser sí que alguna cosa ha canviat.

dimecres, 6 de maig de 2020

Microconte de confinament, 48


RETRAT D’UN SAVI

Cada vegada que he anat a parlar amb nois i noies sobre algun dels meus llibres, he procurat acabar la xerrada amb aquest consell: “Llegiu, llegiu molt. Llegir us farà savis, i aquest nostre país necessita savis i sàvies, i li sobren un munt de saberuts”. Deixeu-me que avui, en lloc d’explicar-vos un conte, us faci un breu retrat d’un dels nostres savis que fa poc que he descobert.
Té l’edat dels meus fills, per tant està en la plenitud de la seva vida professional i podrem gaudir de la seva saviesa durant molts anys. Això encara el fa més sorprenent, perquè quan parlem de savis tendim a imaginar una persona entrada en anys, amb una experiència dilatada i reconeguda, assolida per anys i panys d’exercici de la seva tasca professional. No és aquest el cas que ens ocupa.
Senzill,  humil, amb un punt de timidesa que deixa palesa el seu somriure gairebé perpetu, és de les poques persones a qui, en tot aquest monumental merder de crisi sanitària on estem nedant, li concedeixo credibilitat suficient i l’escolto en totes les seves aportacions. Que enrere queden les desqualificacions de tota mena que va haver d’entomar en les seves primeres aportacions! Aquells qui, moguts per les estúpides afinitats partidistes, el van ridiculitzar i menystenir, ara callen i xiulen mentre miren cap a una altra banda.
Em fascina la seva implicació, la seva iniciativa, la seva voluntat de servei, la seva capacitat de treball que sempre va més enllà del que humanament se li pot demanar. La seva capacitat de lideratge cooperatiu li permet renyar i utilitzar el missatge censurador com un element de motivació per a l’equip. Fent un tàndem excepcional amb un altre dels nostres savis, el doctor Bonaventura Clotet, han tirat endavant un assaig clínic per comprovar la possibilitat de frenar la capacitat de contagi del Covid19. Es tracta d'una tasca d’abast considerable, si tenim en compte el poc temps de planificació i execució amb què han comptat. Al seu projecte s’hi ha sumat un altre referent de la nostra societat solidària: Open Arms. No sé si es pot demanar més. Diria que com a bon arenyenc, ha entès i atès els mots d’un altre savi de referència, Salvador Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”
Quan sigui gran, m’agradaria ser com ell, però em temo que ja he fet tard.

dimarts, 5 de maig de 2020

Microconte de confinament, 47


Ai, això de les províncies!

Sr. Salvador Illa
Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social
P. del Prado, 18
28014 Madrid

Senyor Ministre,
Li escric des d’un poble petit que hi ha en una raconada la comarca d’Osona. No sé si li sona de res Vidrà. Potser se’n recordarà perquè abans acollíem tot sovint autocars d’avis i àvies que venien a veure la matança del porc, però d’això ja fa un bon grapat d’anys. En fi, un cop situats aniré al gra.
La veritat és que m’amoïna una mica aquesta dèria seva de rescatar un concepte tan arnat com resulta la província per encarar la solució a aquesta epidèmia. És que això de les províncies em sona tant a NODO, que no ho puc evitar, el seu simple esment ja em provoca al·lèrgia.
Però no és de la meva al·lèrgia a tot el que put a centralisme que li puc parlar, perquè això, ja se sap, forma part de la intimitat de cadascú i ja he après a portar-m’ho tot sol. M’amoïna una altra cosa d’ençà que vostè s’ha posat tan tossut amb això de les províncies.
Miri, ja sé que som poquets a Vidrà, no arribem a dos-cents, per tant ho considerarà una engruna de problema comparat amb el cristo que té organitzat a tot l’estat. No sé si sap que per tot allò que té relació amb els metges, les infermeres i les receptes, nosaltres depenem de Sant Quirze de Besora, que no ens queda pas a prop, però és el preu que hem de pagar per viure en un espai privilegiat i no haver d’aguantar els ramats de gent que es veuen per Barcelona aquests dies que els heu engegat.
Ara bé, resulta que el nostre poble és de Girona. Va entenent per on van els trets? Si tinc un mal de ventre, he d’agafar el cotxe i tirar cap a Ciuret, passar per Collfred i anar a sortir a Sant Privat d’en Bas per poder anar a l’Hospital d’Olot? Tot això per un camí forestal asfaltat de dos metres d’ample i amb més revolts que la Collada de Tosses. Si hi arribo amb l'apèndix perforat, li joro que el faré responsable del destret. 
No creu que em resultaria més fàcil tirar cap a Sant Quirze i agafar la C17 per ser a Vic en un tancar i obrir d’ulls? Li poso a tall d’exemple, abans que engegui a pastar fang, amb bones paraules tot s’ha de dir, la pobra consellera Alba Vergés que fa dies que li demana que ens deixi treballar per àrees sanitàries.
Fixi’s el que són les coses. Quan puguem moure’ns per tota la província, podré anar fins al Cap de Creus, però no podré anar a mercat a Vic, que no es pot pas imaginar les ganes que en tinc! Ja em dirà si això té ni cap ni peus! Reflexioni una mica, home de déu, que no és pas tan difícil. Qualsevol diria que es tracta de resoldre una operació amb logaritmes. Una cosa que jo a vostè, essent de lletres com m’ha semblat entendre, mai no li plantejaria per una qüestió de respecte.
Rebi una salutació cordial, tot i que una mica dolguda, d’un que ja comença a estar-ne fins als ous de tots vostès.
JRC


dilluns, 4 de maig de 2020

Microconte de confinament, 46


UN AMIC QUE VOLA

L’Enric fa dies que passa llargues estones a la terrassa. Els primers dies de confinament sí que l’havia pres com a centre d’operacions de la seva vida, però de mica en mica se n’havia anat oblidant i només hi sortia molt de tant en tant. Al cap i a la fi, la mida reduïda de l’espai tampoc no permet fer-hi activitats gaire lluïdes, no ens enganyem. Així i tot, ara s’hi enfila dos o tres cops al matí, i a la tarda encara hi torna. La mare se n’ha adonat, però ho atribueix a la necessitat vital de respirar aire pur, ara que la primavera es deixa sentir per tot arreu. Com que ja pot sortir a fer un volt una horeta cada dia, aquest temps d’alliberament li deu semblar insuficient.
A mig matí, des del menjador on es troba plegant la roba que acaba de treure de l’assecadora, veu com el fill procedent de la cuina s’esquitlla rabent cap al passadís. Li ha semblat que amagava alguna cosa a la mà de la banda de la paret, però l’ha deixat fer. “Quina en deu portar de cap, aquest?” –pensa, però no li comenta res perquè en acabar de plegar i endreçar la roba es fa el ferm propòsit de treure el cap al terrat amb la finalitat de comprovar què s’hi cou.
Al cap d’una bona estona, puja el tram d’escales que menen al lloc on a partir d’avui ha decidit que començaria a prendre el sol, i de manera sigil·losa treu el nas des del llindar de la porta d’accés. El que veu la deixa astorada: un ocellàs de la mida d’una gallina, de bec groc amb una taca vermella, plomatge blanc i ales grisenques, còmodament instal·lat a l’ampit de la paret que tanca la terrassa s’entreté a menjar bocins de magdalena que el seu fill li peix amb tota cura. Reprimeix les ganes de llançar cap comentari per mostrar la seva sorpresa, conscient que destorbaria el moment de relació nen-ocell, especialment insòlita si considerem el caràcter territorial i fins a cert punt violent dels gavians argentats.
–Tenies gana, eh? –comenta l’Enric mentre li peix un altre bocí de magdalena.
–Crioc-crioc-crioc.
–És clar, com que ara no hi ha ningú pels parcs no hi trobes menjar, oi?
–Coi-coi-coi-coi.
–No pateixis, que cada dia et portaré alguna cosa perquè no passis gana.
I l’ocell, després d’empassar-se el darrer bocí, estira les ales i emprèn el vol travessant el carrer fins a la teulada de l’altra banda.
–Quants dies fa que dura, això? –demana la mare que ha acabat d’accedir a la terrassa.
–Ah, oh! Hola, mare! –fa el nen una mica atabalat, conscient que l’han enxampat i han descobert el seu secret.
–Ho saps que els gavians són perillosos? A veure si t’arrenca un dit d’un cop de bec.
–La meva amiga no ho faria mai, això.
–Com, que la teva amiga?
–Sí, és una gavina que es diu Lina i, com que em va dir que tenia gana, cada dia miro de donar-li una mica de menjar. 


diumenge, 3 de maig de 2020

Microconte de confinament, 45


UN COP DE POBLE


(Algú ho pot considerar exagerat, però us ben asseguro que el meu relat no és gens hiperbòlic, m’he limitat a descriure, amb alguna llicència literària, el que han vist els meus ulls)

La noia que estrena conjunt de jogging, perquè s’ha oblidat de treure-li l’etiqueta, avança a bon trot pel caminet vora el riu, amb els cascos que l’aïllen de l’espai natural que trepitja i li impedeixen escoltar el cant dels ocells que aquesta primavera sembla més intens que mai. Avança una parella de mitjana edat que, ben calçats per no fer patir els peus, aprofiten el sol d’aquest matí per fer una mica de treking. Li van a l’encalç una parella de mitjana edat que han tret les bicis del traster i fan una estona de bicing per retonificar els músculs de les cames. Les dues dones que venen en sentit contrari, garlant completament alienes al que passa al seu voltant, quan senten el timbre s’han d’enfilar al marge per no ser atropellades. Deixen passar els dos avis que no han pogut esperar que fossin les deu, la franja horària que els han  reservat, i que caminen de costat ocupant tota l’amplada del senderol. Una família sencera amb tres fills, tots amb bicicletes lluents pel poc ús que en deuen fer, van en fila índia rere el més menut que, encara poc hàbil en el maneig de la màquina, avança fent esses i cuidant atropellar tothom qui se li posa al davant. Des d’on ens trobem, es pot observar la processó de gent que circula pel camí de l’altra banda del riu, el que torna cap a Vil·la. Dos atletes de pell colrada i músculs ben definits passen com una exhalació en una cursa virtual contra el cronòmetre que duen al canell. Abans del pont de ferro, dues famílies s’han torbat a fer petar la xerrada sense respectar les distàncies aconsellables; ocupen tot l’espai i obliguen els qui circulen a demanar permís per poder seguir el seu trajecte. Un adolescent que circula a tot drap amb el seu patinet elèctric està a punt d’atropellar una àvia que l’increpa pel seu mal comportament i, com a resposta de l’impresentable, obté el dit del mig aixecat de cara al cel. Dues adolescents s’entretenen a fer-se selfies amb el pont de teló de fons: treuen morro, clouen una mica els ulls i mostren els dits índex i mig de la mà esquerra separats. Saluden amb grans alegrois i abraçades dues altres companyes que es deuen haver llevat més d’hora perquè ja van de tornada a casa i repeteixen les selfies amb ampliació de models...
Entre els canyissos de la riba, a la zona on una resclosa frena el corrent d’aigua i crea una bassa artificial, la parella s’afanya per acabar de condicionar un niu que ja conté quatre ous. Treuen el cap entre les canyes i comenten:
–Sabia que tanta tranquil·litat no podia durar –fa ell, un punt preocupat pel que veuen els seus ulls incrèduls–. Anàvem massa bé.
–Però que els han obligat a tots a sortir de casa? –es fa la pregunta retòrica ella.
–Amaga el cap, que encara sortiràs a la foto d'aquestes ximpletes –li aconsella mentre amb el bec apropa al niu un manyoc de canyís que s'esbarriava. 

dissabte, 2 de maig de 2020

Microconte de confinament, 44


FINCA D’ESTIU

A veure, que la torratxa del roure està prou bé, sobretot a l’hivern quan aquell ximple ens deixa en pau. Però noi, arriba la primavera i toca inundació cada dos o tres dies, que us juro que és un no parar: ous amunt, ous avall, canvi de graner, trasllat de rebost... Aquí tot déu va de bòlid! I ahir va passar el que passa cada any, que van aparèixer les ditxoses boletes blanques al prat. I és que aquestes ximpletes es veu que no tenen memòria. “Ni les toquéssiu! Que no recordeu el que va passar l’any passat?” –els vaig advertir. Però elles com si sentissin ploure, vinga entatxonar boletes al cau. I mossegada per aquí, llepadeta per allà, al cap de poques hores la meitat de panxa enlaire: una mortaldat de por. I apa, no les pots pas deixar al formiguer, que d’aquí un parell de dies fotria una catipén de por; per tant, rostos amunt que fa pujada i cap a estendre-les al sol per si les vol aprofitar algú. Pobretes, fan una pena... I mentre estava traginant cadàvers he pensat que ja en tenia prou, que fins aquí hem arribat, que ja s’ho faran. A veure, això de viure instal·lada en el gregarisme més absolut té avantatges, no us ho puc pas negar, però té un enorme inconvenient: et despersonalitza, ningú no et veu com un individu únic perquè sempre et desplaces en ramat. Aleshores l’instint d’aniquilació dels depredadors creix perquè la seva mala consciència s’afebleix, queda diluïda. Posem un exemple: les marietes. A algú com el beneit que ha escampat verí prop del forat del cau se li acudirà de matar una marieta? Mai de la vida. I direu que és perquè són boniques. Que ningú no es fixa en la nostra cintura, eh? Cadascú llueix la seva estètica com pot. Doncs ja està. He decidit fotre el camp d’aquí, jubilar-me i anar-me’n a viure sola, a respirar en llibertat on no hagi de compartir ni un àtom d’oxigen amb cap altre bitxo negre de sis potes.

I he trobat el lloc ideal, em podeu ben creure. Un roure a la meva mida (*), que creix en un plat on s’hi ha fet un prat de molsa que enamora. Si fins i tot hi tinc un jardí de flors grogues! Ah, i pel menjar no haig pas de patir, perquè està posat en una taula on segur que mai no hi faltaran engrunes. La vida són quatre dies i ja va essent hora que me la comenci a agafar bé.



(*) La primera referència al roure bonsai ja va aparèixer al mcc 26, el dia 15 d’abril.

divendres, 1 de maig de 2020

Microconte de confinament, 43


SÍNDROME DEL PERIQUITO

Tenir un sogre “perico” no ha de ser un problema, només cal acostumar-se a parlar amb ell de tot menys de futbol. Al meu, fins i tot li vaig arribar a perdonar que, tot just acabat de néixer, li regalés a en Pol una samarreta blanc i blava abans que jo n’hi pogués posar una del Barça per lluir-lo a Facebook. Amb això vull dir que les relacions familiars per la banda política de la meva dona són prou correctes perquè tots anem una mica amb peus de plom sabent el terreny que trepitgem. Ara bé, quan fa cosa de dos mesos, per l’aniversari del nostre fill, es va presentar a casa amb un periquito dins una gàbia que ens ocupa mig menjador, vaig considerar que havia ultrapassat els límits que tant ens havia costat establir. I la Sílvia, poc perspicaç, us voleu creure que no es va adonar de la jugada mestra del seu pare? No va entendre la subliminal ocupació d’un espai propi per un enemic que de mica en mica pot acabar per apropiar-se de tot el territori. “Així estarà entretingut –va dir–. Oi que te’n cuidaràs, Pol?” Només el meu respecte quasi budista per tota forma de vida va impedir que l’ocell acabés amb el coll torçat i la gàbia al contenidor multiproducte.
Però els dies han anat passant i haig de confessar que fins i tot li he acabat agafant una mica d’estimació. Al cap i a la fi, quina culpa en té el pobre ocell de ser símbol i imatge d’un concepte que no em cau bé per qüestions d’herència atàvica gairebé incorporada genèticament a les meves cèl·lules? Fins i tot, i per a sorpresa del meu fill que m’ho critica, he acabat mantenint converses amb l’animaló. Deu ser que això del confinament m’afecta les neurones més del que podria semblar.
–Què et sembla, Pol? Obrim la gàbia d’en Mariano perquè pugui voltar una mica per dins del pis?
–Sí, sí, pare. I me’l podré posar a l’espatlla com en John Silver!
M’acosto a la presó daurada del periquito, obro la porteta i m’enretiro prudentment per no coartar la seva llibertat.  Ell, com si sentís ploure, ignora per complet la seva nova situació. Introdueixo la mà dins la gàbia, l’agafo amb tota cura, li explico que pot volar pel menjador i el diposito damunt la tele, una plataforma que trobo adequada perquè pugui arrencar el vol. Ell contempla el panorama, vola fins al sostre de la gàbia i deu pensar: “Doncs des de fora es veu més gran, tot això.” I es torna a ficar a la gàbia, beu una mica d’aigua i es planta al bell mig del seu espai per mirar-nos amb un posat que interpreto de: “Què, ja esteu contents amb vostra bona obra del dia?”
–Saps què, Pol? Anem una estona a passeig, ara que ja podem sortir. Quan estigui sol, ja sortirà, ell també.
–Ara, pare? Quin pal! Prefereixo quedar-me a llegir L’illa del tresor.
Ves que la canalla, amb tot això del confinament, no hagin arreplegat una variant de la síndrome d’Estocolm, que ara mateix batejaria com la síndrome del periquito.