AVINYONET DE PUIGVENTÓS

VETLLADA POÈTICA

Ahir al vespre vam ser a Avinyonet de Puigventós, un petit poble de l'Alt Empordà que té un encant innegable. Haver quedat finalista al Concurs de Poesia que celebren cada any ens ha permès descobrir aquest llogarret que, si no fos per això, segurament no hauríem visitat mai.La trobada de lletraferits es va desenvolupar amb la lectura de tots els poemes finalistes i algunes actuacions musicals que la complementaven. Sincerament, crec que aquests formats s'haurien de posar al dia perquè s'eternitzen i no conviden a interessar-se per la poesia, però l'espai exterior triat era excepcionalment acollidor i ho compensava.
En tot cas, el meu agraïment als organitzadors del certamen i al jurat per haver considerat que el meu poema mereixia ser publicat enmig de l'altra llarga vintena de textos.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 92

POLITICA FICCIÓ

El senyor Pedro Sánchez accepta totes les condicions que li imposen els partits minoritaris i surt elegit president pels propers quatre anys.
A l’hora de formar govern, nomena un ministre d’ERC per a la cartera de transports, comunicacions i agenda urbana (i soluciona el problema de RENFE i el corredor mediterrani); un ministre de JUNTS per a la cartera d’economia (i posa ordre als comptes estatals desinflant partides innecessàries); un ministre del PNB per a la cartera d’indústria (i aconsegueix que el sistema industrial basc s’exporti a tot l’estat); un ministre de BILDU per a interior (i aboleix la Guàrdia Civil, per exemple)... No considerem els ministres de Sumar que se suposa que n’hi haurà tres o quatre, però ja els està bé disposar de carteres socials, d’igualtat, de feminisme, fins i tot de cultura o treball.
En cosa de mig any s’organitza un referèndum d’autodeterminació que tot i els esforços dels partits independentistes dona resultats negatius perquè la gent n’està fins als pebrots de tots ells, i arriben a la conclusió que si de debò governéssim nosaltres hi hauria ball de bastons cada setmana.
Com a contraprestació i premi, el govern central millora el finançament econòmic i la balança fiscal s’equilibra de forma raonable.
No tornem a parlar de la independència fins d’aquí a vint-i-cinc anys, una cosa que a mi ja no em preocupa gens perquè segur que estaré criant malves.
Veieu que bonica pot arribar a ser la ficció?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 91

COMPORTAMENTS DE “TIFOSSI”

El que ha passat amb la dreta i la ultradreta després de les eleccions municipals i autonòmiques només té una explicació: han aplicat criteris de vencedor que corresponen més aviat a qui celebra una lliga a la Cibeles que no pas la necessària prudència que hauria de guiar els passos dels qui pretenen governar des de la credibilitat que es guanya amb la confiança.
Posar al davant de tres parlaments autonòmics tres personatges extrets de la caverna del franquisme autàrquic és un despropòsit. Permetre que un extorero sigui vicepresident i conseller de cultura seria un acudit de mal gust si no fos perquè es tracta d’un acte de revenja. Prohibir les classes en català (valencià) a les zones del país on la llengua catalana no es considera pròpia també és un acte de revenja. Prohibir publicacions catalanes a les biblioteques és d’una insensatesa inaudita. Humiliar una companya de partit a Extremadura, fent-li empassar el gripau d’haver d’acceptar els troglodites contraris a tot el que pugui fer olor de llibertat, és de ser pocavergonya i supremacista.
I tot això segur que els ha passat factura a les urnes, perquè alguns dels qui els havien votat, en veure el desastre que s’apropava han posat el fre de mà, s’ho han repensat i han reculat fins a la darrera cruïlla per agafar un altre camí.
I ara tenim els de sempre, els que tenen molt mal perdre, emprenyats amb el món mundial i buscant culpables del seu fracàs. I a mi em fan por, molta por perquè tenen aliats molt poderosos a les cúpules de poder reals de l’estat (jutges, banquers, grans empreses, exèrcit, alts funcionaris...) i segur que a algun capcalent se li acudirà que es poden fer disbarats acusant de frau, il·legitimitat, traïció, etc. En Trump els va ensenyar el camí.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 90

TANQUEM LA PARADETA

Es veia a venir: hi havia indicis prou contundents per pensar que la cosa anava de mal borràs, que duien el carro pel pedregar. Els resultats d’aquestes darreres eleccions demostren que aquella majoria independentista a la qual alguns il·luminats encara s’aferren se n’ha anat a can Pistraus perquè, tot i que sóc de lletres, sé sumar i a mi només em surt un 28%. I no cal que em vinguin a dir que la lectura no es pot fer així perquè no sé quines mandangues del vot dual, de la baixa participació, etc.
Si en el moment que caldria anar més units que mai, a ningú li ha importat perdre un ull a condició que l’adversari quedés cec, no seria d’estranyar que tots acabéssim amb un bastonet blanc. Amb els cants de sirena que arriben de lluny, l’obsessió per la poltrona dels altres, la radicalitat extrema dels tercers i l’estúpida tossudesa dels qui no han arribat a l’1% hem aconseguit els resultats més galdosos de tota la història del moviment d’alliberament iniciat fa més d’una dècada.
I ara què? A minimitzar els efectes de la garrotada i fer la viu-viu? Sense un canvi de lideratges i la ferma decisió de començar de zero i treballar colze a colze, això nostre no té cap futur. I quan abans comencem, millor per a tots.
No sé com acabarà tot plegat, però recordem que hem salvat els mobles gràcies a l’estupidesa dels troglodites revengistes i negacionistes que així que han tocat poder s’han afanyat a cometre disbarats, un fet que no ha passat inadvertit als qui, vull considerar que de bona fe, havien cregut en ells per resoldre el catàleg de problemes que tenim pendents de resoldre.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 89

DES DE GALÍCIA

Perquè veieu que des del país del nord-est d'aquesta península no només ens han arribat personatges nefastos (i els que estan a punt d'arribar), m'ha semblat oportú recordar-vos que hi va haver un cantautor anomenat Andrés do Barro que només va cantar en gallec. És probable que us porti records de joventut.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 88

MISERABLES!

El novembre de 2016 vaig anar a València a recollir el “Premi Micalet de Teatre” a la seu de la Societat Coral el Micalet, amb la il·lusió de qui pren part en un acte de reivindicació de la unitat de la llengua catalana.
D’aquell acte, entranyable i valent, me’n vaig endur una imatge que conservaré sempre com a extraordinàriament emotiva: Vicent Torrent, ànima d’Al Tall, cantant envoltat de xiquets de la coral infantil de l’entitat l’extraordinària cançó “Tio Canya” que resumeix la lluita del País Valencià per mantenir viu l’ús de la variant de la nostra llengua.
Durant la recepció que es va fer a peu dret al final de l’acte, on vaig poder saludar i parlar amb persones com Joan Ribó, alcalde de València, i Enric Morera, president de les Corts Valencianes, vam estar parlant molta estona amb Vicent Torrent i la seva esposa. Vam descobrir dues persones entranyables i compromeses en la lluita per refer culturalment una societat valenciana vandalitzada per dues dècades de governs del PP.
Ni Joan Ribó és ja alcalde de la capital, ni Enric Morera president de les Corts, perquè el retorn al poder del PP, aquesta vegada reforçat per troglodites de VOX, ha anorreat la feina i les il·lusions posades en la tasca de què parlàvem.
Però si avui us parlo d’això és perquè l’Ajuntament de Torrent, governat per PP i VOX acaba de retirar el nom de Vicent Torrent, de l’Auditori Municipal. No poden suportar veure-hi el nom d'una de les persones més estimades i valorades per la seva tasca al davant del grup “Al Tall” que va fundar el 1975.
“Tio Canya”, la seva cançó més emblemàtica, té avui més vigència que mai.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 87

SOMNIS EN CASTELLÀ

No és conya, ni tampoc cap recurs literari que em tregui de la màniga perquè em vingui bé en la reflexió d’avui. Us asseguro que somnio en llengua castellana. I com ho sé? Doncs perquè en aquells somnis que es tenen cap a la matinada, quan em desperto cada dos per tres, m’adono que són en castellà, tant el que dic jo com el que diuen els altres personatges que hi apareixen.
La pregunta pertinent seria: “Com és que pensant, parlant i escrivint totes les hores i tots els dies en català, resulta que el meu cervell em fa la punyeta i es rebel·la contra les meves més íntimes conviccions?”
A veure si serà una mena d’oracle o premonició d’alguna realitat futura que ara mateix no encerto a endevinar! Perquè resulta que tot allò que m’arriba darrerament no té gaire bona pinta i apunta cap a la direcció dels meus somnis.
Amoïnat, estic molt amoïnat!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 86

HEM PERDUT UN ALTRE SAVI

Seguint amb la meva màxima que en aquest país ens falten savis i ens sobren saberuts, ens toca lamentar la pèrdua d’un altre savi, en Jaume Sañé, de qui encara havíem d’aprendre moltes coses.
I ara ens sentim una mica més orfes perquè trobarem a faltar la seva bonhomia, la seva infinita saviesa en temes de natura i la seva fina ironia, un dels senyals més evidents de la intel·ligència d’una persona.
Se n’ha anat un savi, un divulgador infatigable i un home compromès en la lluita per salvar el poc que queda de natural en un món que ens entestem a destruir.
Hem perdut un savi que parlava des de la humilitat, que és la millor manera de ser creïble i fer-se escoltar.
Et trobarem a faltar, Jaume!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 84

LA CONDICIÓ DE JUBILAT

Que el Círculo de Empresarios, una entitat tan nostrada que ni tan sols deu acceptar empresaris que vulguin parlar en català, es despengi proposant que l’edat de jubilació s’hauria d’establir entre els 68 i els 72 anys sembla una mena d’acudit d’aquells que fan poca gràcia.
Es veu que estan preocupats per la viabilitat del sistema de pensions de l’estat i, com més es retardi el pas dels treballadors a cobrar d’un sistema públic de pensions al qual han contribuït durant tota la seva vida laboral, més probabilitats que la cosa no acabi com el rosari de l’aurora.
Posats a fer, també podrien limitar l’edat de cobertura de la pensió fins cap allà als 85, perquè les xacres diverses que anem col·leccionant els jubilats deu fer perillar també la seguretat social per l’enorme quantitat de malalties cròniques que deu haver de tractar. O sigui que a partir dels 85, si no l’has dinyada d’una manera o altra s’hauria d’aconseguir que desapareguessis.
Ah!, però no us penséssiu que aquesta gentussa està preocupada de debò per aquests serveis públics, perquè resulta que voldrien abaixar els impostos, reduir les aportacions empresarials a la seguretat social, fer desaparèixer els impostos especials als bancs i a les elèctriques, eliminar l’impost sobre el patrimoni, etc... Al diable sempre se li veu la cua per sota la capa!
Pel que fa a l’edat de jubilació, algun dia se n’haurà de parlar seriosament, perquè no ha de dependre només de l’edat física, sinó de l’estat anímic i psicològic de la persona (un aspecte molt subjectiu i difícil de determinar, però fonamental), de la voluntat de continuar treballant malgrat l’edat, i també de l’experiència que la gent gran pot seguir aportant a segons quines professions i oficis.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 83

TORNA LA CENSURA

Es veia a venir, i no han trigat gens a actuar amb el desvergonyiment que els caracteritza i emparant-se en la llibertat que de fet detesten. Recitals cancel·lats, espectacles i obres de teatre prohibides, i d’aquí a poc l’edició de llibres haurà de dur el “nihil obstat”.
Què se’n podia esperar d’algú que col·loca de conseller de cultura un torero? Oi que queda clar el seu concepte de cultura? Doncs ja som al cap del carrer.
De debò que si no ens proposem fer-ne una de grossa entre tots plegats, aquesta gentussa cada dia estarà més animada i desfermada, i veurem passos enrere que mai no ens havíem imaginat. Allò de “tot està per fer i tot és possible”, que de fet només hem arribat a assolir-ne una mínima part, es convertirà en “no hi ha res a fer”.
Tants anys considerant que ja estava superada l’etapa de la censura i que podíem tenir accés a qualsevol contingut, i ara ens adonem que hi ha qui pretén decidir què podem veure i què no.
Estic començant a esmolar el llapis per tornar a usar metàfores i al·legories com les que ens van permetre escampar missatges esquivant la censura. Tornem-hi amb “l’estaca”, “la gallineta”, “verda!”, “rondalla per a infants innocents”, “aquesta remor”, i tantes d’altres que van conformar la banda sonora de la nostra adolescència i joventut.

Recordeu quan anàvem repetint "Verda!" i tothom deia "Merda!"?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 82

INCONCEBIBLE

O sigui que el mitja merda d’en Casado (que Déu el mantingui en silenci pels segles dels segles) pot dir que als nens de les escoles catalanes que no parlen català no se’ls deixa anar al lavabo, o que si se’ls sent parlar en castellà a l’hora del pati se’ls omple la motxilla de pedres sense cap mena de problema, perquè la justícia ha determinat que això entra en el capítol de la llibertat d’expressió.
Però si ara jo digués que a aquest desgraciat l’hauríem d’agafar entre tots i rentar-li la llengua amb sabó tal i com m’amenaçaven a casa quan deia algun penjament, el més probable és que en aquest cas hagués traspassat els estranys límits de la llibertat d’expressió i acabés encausat en una demanda civil per insults o ves a saber què.
D’acord, ho tenim clar. Ho han corroborat unes pancartes de VOX i dels goril·les de Desokupa penjades a Madrid en l’exercici de la seva constant campanya difamatòria. El que per als de la dreta i l’extrema dreta és un exercici de llibertat d’expressió, per als presumptes terroristes que volem lluitar per a l’alliberament de la nostra nació, qualsevol expressió feta pública pot ser constitutiva de delicte.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 81

ANC

Un dels invents que va crear el moviment social de base i que va aconseguir ajuntar moltes voluntats en el camí cap a la independència del nostre país va ser l’Assemblea Nacional Catalana. Com que no era cap partit polític que ja vingués tacat per fets passats, molts dels catalans sense carnet de partit vam participar de la seva creació i vam veure amb bons ulls les seves iniciatives i el seu discurs.
A partir de la primera clatellada, la que va propiciar la intervenció de l’estat i repressions de tota mena, aquesta entitat va començar a fer aigües, segurament quan la seva existència resultava molt més imprescindible que mai. Des de llavors no han pogut aturar la davallada de credibilitat.
Les dues darreres decisions preses a instàncies de la seva presidenta Dolors Feliu, que sembla que va sobrada de personalisme i ja va aconseguir que la meitat de membres del secretariat nacional dimitissin, acabaran per desil·lusionar els pocs que encara creuen en una entitat condemnada a la insignificança.
La creació d’una llista cívica per presentar-se a les eleccions generals va aconseguir un nou cisma dins l’organització. La proposta d’abstenció o de vot nul en les properes eleccions la va tombar l’assemblea general.
I què els queda després de tot això? Tancar la paradeta?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 80

ARBRES CAIGUTS

Ahir a la tarda vam encaminar els nostres passos de jubilats que volen seguir actius cap al camí que transcorre pel costat del Gurri amb direcció Sud. És curiosa la tossuderia d’aquest riu, que és l’únic que corre en direcció nord quan tots ho fan a l’inrevés.
Vam poder comprovar els estralls que el suposat esclafit de dijous a la nit va ocasionar en una bona colla d’arbres de mida considerable.
Veure un arbre el tronc del qual amb prou feines podries abastar amb els dos braços arrencat de soca-rel i caigut damunt la llera del riu té alguna cosa d’apocalíptic i et recorda la força imparable de la natura desfermada.
Capaços com ens creiem de fer qualsevol cosa perquè amb la nostra intel·ligència hem creat ginys que ens fan sentir poderosos, la simple imatge dels estralls d’un temporal ens recorda fins a quin punt som vulnerables. D’alguna manera, ens aporta un punt d’humilitat que no hauríem de perdre mai.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 79

ELS ALDARULLS A FRANÇA

Més enllà de valorar la legitimitat de la revolta juvenil a les “banlieues” franceses, que es pot entendre per l’escàs i negre futur del qual en són plenament conscients, els pillatges a comerços per obtenir (per dret de conquesta, potser) productes que mai no estaran a l’abast de la seva butxaca penso que en desvirtua l’objectiu i en fa criticables les formes.
És curiós que a França cada dos per tres tinguin un merder de mil parells de pebrots amb cotxes cremats, mobiliari urbà destrossat, detinguts, ferits... I el país no s’ensorra, simplement es limiten a reparar els danys i suposo que preparar-se per a una altra tongada de protestes, siguin els armilles grogues, els sindicats, els estudiants, els pagesos o el jovent de les barriades més deixades de la mà de Déu, que aprofiten qualsevol espurna per fer esclatar la seva guerra particular.
Recordeu els aldarulls de casa nostra després de la sentència de l’1 O? Semblava que s’havia d’acabar el món i tots ens pensàvem que repetiríem els fets de la Setmana Tràgica de començaments del segle passat.
Mirat objectivament i des de la perspectiva, quan veig les imatges dels aldarulls francesos que fa gairebé una setmana que duren, penso que allò d’Urquinaona va ser un simple foc d’encenalls, que som molt poc professionals a l’hora d’atiar revoltes per reclamar drets.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 78

EL CATALÀ, OFICIAL A EUROPA?

Una cosa sí que tinc clara: no serà oficial fins que també ho sigui al Congrés i al Senat espanyols. No poden anar a Europa a demanar l’oficialitat del català i que els diguin: “I com és que a casa seva el consideren impropi a les seves institucions?”
Ara, donar-se-les de pinxo dient que ja s’havia demanat i la resposta havia estat negativa perquè s’havien de modificar no sé quins tractats, per acabar descobrint-se una altra mentida, perquè ja se sap que abans s’atrapa un mentider que un coix, i acabar de perdre la poca credibilitat que tenien els d’allà a Madrid, és d’una insensatesa o un desvergonyiment lamentables.
Que només cal que ho aprovin els 27, que ja sabem que no és fàcil, i ens regalarien un caramel que ens faria molt feliços durant una temporada.
I ara, amb la presidència de la Unió Europea, els sociates ho tenen d’allò més bé. Però ho faran? Ai, ca! Una altra concessió als independentistes terroristes significaria una pèrdua de vots. I es veu que en van escassos.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 77

LA SAVIESA DE LA NATURA

Acabo de veure un d’aquests documentals tan famosos de la segona cadena de l’estat, aquells que ens mirem quan no hi ha cap alternativa més intel·ligent en l’oferta televisiva, un fet que acostuma a passar més sovint del que desitjaria.
M’he quedat embadocat mirant com un abellerol mascle feia regals a la femella en forma de llaminadura, que en el seu cas es tractava d’insectes d’allò més sucosos i gustosos. D’entrada he pensat: “Guaita tu, quina forma més intel·ligent i primitiva de lligar.” Però la reflexió que es feia aquest procés m’ha semblat d’allò més significativa. Es veu que d’aquesta manera la femella pot valorar la capacitat del futur pare dels seus fills per proveir i alimentar tota la prole de la futura niuada.
I és que la natura és d’allò més intel·ligent. Res del que s’esdevé instintivament en el comportament dels animals és estúpid o inútil, tot té una finalitat contrastada per segles d’evolució de l’espècie.
I llavors he pensat en l’enorme quantitat d’errors i estupideses que els humans, que ens considerem superiors pel que fa a intel·ligència, som capaços de cometre i perpetrar al llarg de la nostra vida.
Definitivament, ens queda molt per aprendre dels animalons.