ELS TEIXIDORS de Gerhart HAUPMANN

 Després de tornar als escenaris al cap de quatre dècades amb "El club dels poetes morts", he tornat a acceptar de fer d'actor. En aquest cas en un paper que sembla que m'escau en una obra molt coral: "Els teixidors" de Gerhart Haupmann. Una altra vegada torno a experimentar les mateixes sensacions que ja només tenia en els records de joventut. Espero que la meva mediocritat com a actor no desllueixi la bona feina de la resta de companys de repertori, molt més avesats que jo en aquesta tasca. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 164

“BARRIP-BARRAP”

S’aplica a qui fa les coses sense mirament, de manera poc fina. També s’aplica a un moviment atropellat.
És una expressió col·loquial que segur que té un origen expressiu, que pretén ser descriptiu d’un moviment o d’un soroll apressat.
“No siguis tan barrip-barrap, que les coses fetes amb una mica de mirament sempre surten millor”.
“Va arribar i barrip-barrap, va fotre en doina tot el que teníem classificat damunt la taula.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 163

“ESTRITLLAR-SE”

És un verb impersonal referit només al fenomen meteorològic d’asserenar-se el cel, el temps, el dia.
Tot i que sembla un mot d’aquells que l’ús popular ha anat transformant, és perfectament correcte i el podem trobar al Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC.
És un mot que segurament procedeix de l’adjectiu “estelat” que va anar agafant la forma “estitllat” fins a patir l’afegit de la erra per culpa del mot estrella.
“A migdia el cel es va anar estritllant i va quedar una tarda d’allò més assolellada”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 162

“MANDANGA”

És el típic exemple de paraula comodí que pot tenir el significat que vulguem en el llenguatge col·loquial i l’apliquem quan no trobem el mot adequat. Si busqueu el diccionari, trobareu que significa “cosa de poca importància o que molesta, punyeta”. Per tant la podem usar per referir-nos a qualsevol cosa que tingui aquest sentit. Resulta tan polivalent que fins i tot s’usa per referir-se a gresca, a material pornogràfic, a drogues i fins i tot a la menstruació.
És d’un origen incert, potser per deformació reiterada del terme “mangada” en el sentit de “manca”.
“Fes el favor d’apartar tota aquesta mandanga, que necessito la taula ben neta”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 161

“ESCORRIALLES”

Són la resta de gotes d’algun líquid que queden en un recipient. De manera més genèrica també s’aplica a les restes de qualsevol cosa.
La paraula és un derivat del verb “escórrer” que ve del llatí “excurrere” i significava córrer cap a fora. És curiós que aquest significat encara perduri en el terme col·loquial com ens referim a l’ejaculació.
“La pobra criatura, sense que ningú se n’adonés, va anar bevent les escorrialles de tots els gots i va agafar una bona pítima.”
“De tots els diners que havia heretat de jove només en quedaven les escorrialles.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 160

“DEBADES”

Ha quedat relegada al nivell literari de la llengua, però l’hauríem de recuperar per al nivell estàndard i fins i tot el col·loquial. És un adverbi que significa en va, sense efecte, inútilment.
La paraula sembla que prové de l’àrab “bâtil” que vol dir inútil.
“És debades que vulguis insistir tant, quan saps perfectament que no el mouràs de la seva ceba.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 159

“SENALLA”

És un cabàs d’espart o de palma més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca. També ens hi podem referit com a “senatxo”
Ve del llatí “cenaculum” el plural del qual era “cenacula” i es referia a la cambra alta d’una casa. Com que a les cambres altes s’hi guardava el gra, es considerava el graner. D’aquí en ve el nom del recipient per a portar el gra.
"El pare feia passar el cinturó per una de les nanses de la senalla i agafava l'altra amb la mà. L'omplia de blat i sembrava a mà escampant la llavor a voleia, orientant-se gràcies als saions de palla amb què havia marcat el camp."
“Sempre la veig va carregada amb la senalla de la compra. Qualsevol diria que només surt de casa per anar a comprar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 158

“SUNYER” (SOMIER)

Tot i que la forma normativa és “somier”, sempre m’havia cridat l’atenció que se’n digués “sunyer” de forma força estesa a Osona. Finalment he trobat la solució al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC. En el llenguatge infantil “sunyer” era equivalent a “son” (“Ja corre el sunyer”, quan la criatura tancava els ulls).
L’única referència etimològica del mot “sunyer” és com a nom propi medieval, i venia del llatí “Suniarius” que l’havien adaptat del germànic “sunjõ”.
Sigui com sigui, em sembla que podem seguir anomenant “sunyer” al “somier”, ni que sigui com una mostra més de dialectalisme osonenc.
“Hem comprat un sunyer nou de trinca perquè el que teníem feia tanta panxa al mig que ens havíem d’arrapar a les vores del llit per no estimbar-nos-hi.”

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA "LLÀGRIMES EIXUTES"

 

D'ençà que l'any 2007 vam presentar "Demà encara volaran les orenetes" a la llibreria "La Tralla", han passat més de quinze anys. Durant aquest temps he anat publicant fins a 14 llibres més, per tant vindria a suposar un llibre per any. Alguns els hem presentat fins a dues vegades i tres vegades, però sempre hem procurat que cada acte tingués alguna cosa diferent, perquè la presentació d'un llibre acostuma a ser força pesada. Doncs aquesta vegada em sembla que us tornarem a sorprendre. Veniu a fer-nos companyia, si us plau, ni que sigui per poder conèixer d'aprop la nova i excepcional Biblioteca Pilarín Bayés. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 157

“SAPASTRE”

Tant el podem usar per referir-nos a una persona beneitona, ximpleta, curta de gambals, com a algú que fa la feina malament, un malfeiner amb qui no es pot comptar.
Sembla que el mot, derivat del preromà “sapo” amb l’influx de mots com pillastre, podria haver arribat a casa nostra a través dels pastors del Pirineu, molts d’ells d’origen basc.
“Mira que arribes a ser sapastre! Ja et vaig dir que em penediria d’haver-te recomanat al fuster. No has durat ni una setmana com a aprenent.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 156

“RAMPELL”

Es tracta d’un desig sobtat i passatger de fer alguna cosa.
És un derivat de la paraula “rampa” que ve del francès “ramper” equivalent al nostre “grimpar”.
“Li va venir el rampell d’anar-se’n i ens va deixar amb la paraula a la boca.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 155

“RESQUÍCIA”

La fem servir més en la seva forma plural “resquícies” per referir-nos a restes o vestigis d’alguna cosa.
La paraula ve del terme castellà “resquicio” que significa “escletxa”. El seu origen remot l’hem d’anar a buscar en el terme llatí “re-excrepitiare” derivar de “crepita –ae”, terme referit a un so sec, pet.
“Ves i busca a la nevera, em sembla que encara queden resquícies del dinar d’ahir.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 154

“PÉIXER”

L’Eva Blanch em va proposar aquest verb que, tot i fer-se servir encara força a casa nostra, val la pena comentar-lo. Significa donar aliment a algú o a algun animal directament a la boca.
Contràriament al que es podria pensar, no procedeix del mot “peix” sinó del llatí “pascere” (fer pasturar el bestiar)
Esment a part es pot fer de l’expressió “donar peixet” que significa simular afavorir l’adversari. Ve del verb péixer i sembla que va néixer de l’imperatiu d’aquest verb (“peixe’t”), paraula amb què s’acompanyava cada cullerada a l’hora de péixer un infant.
“Si vols que s’ho acabi tot, l’hauràs de péixer.”
“Es van passar tota la primera part del partit donant-los peixet. A la segona part no van tenir contemplacions i els van escombrar de la pista.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 153

“QUARTERA” (CORTERA)

Era una mesura per a grans, emprada al Principat i a les Illes, de capacitat variable segons les comarques, però aproximada a 70 litres. També en resultava la mesura agrària corresponent a l’extensió de terra on es podia sembrar una quartera de llavor, que també tenia un valor variable segons les comarques. A Osona, que s’anomenava “cortera” tenia 3.627 m2, una mica més d’un terç d’hectàrea.
La paraula ve del llatí “quartarius” que significava quarta part.
“A casa teníem poc més de vuit quarteres de camps, un terreny completament insuficient per poder-hi abocar la quantitat de purins que generava la granja dels porcs.”
(La imatge és d’una mesura de “tres quartans” –tres quartes parts de quartera-)

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 152

“PICA”

Amb aquest nom ens referim a una peça de pedra, de terrissa o d’un altre material, fixada a una paret, sostinguda per un peu, etc., amb una concavitat destinada a rebre aigua o un altre líquid. Ha anat caient en desús i l’hem substituïda per “aigüera”.
Com que les primeres eren de pedra, les feia el picapedrer. D’aquí en deu venir el nom, tot i que la seva etimologia ens diu que és d’origen onomatopeic (pic) i expressiu. El mot és curiós perquè està escampat arreu dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Maó a la Llitera. No puc assegurar que també el facin servir a l’Alguer.
“En acabar de dinar, deixàvem els plats bruts a la pica i, com que sempre se’ns feia tard, no els rentàvem fins al vespre.”
(La imatge que il·lustra aquest text correspon a una pica pallaresa que podeu veure a l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu. Fixeu-vos que té molt poca fondària i que es veu el desguàs que dona directament al carrer)

EN DEFENSA DEL VERB CARDAR

Parlant del verb “cardar”, voldria fer algunes reflexions i, sobretot, reivindicar-lo com a propi i necessari. Com que es veu que ha passat de moda l’expressió eufemística “fer l’amor” perquè ens devia semblar estúpidament bleda, ara tothom parla de “follar” que és un castellanisme lamentable, igual que “polla”, mot per al qual disposem d’un terme col·loquial tan bonic com “cigala”, per exemple.
Follar vol dir trepitjar el raïm per fer-ne most, i punt. Amb el significat de copular, és un castellanisme que prové de “fuelle” (manxa). No cal explicar-ho, perquè la comparació és d’una evidència meridiana.
El verb “cardar”, amb el sentit de copular, sembla que es va començar a usar a la Catalunya central (sobretot a la Garrotxa), i d’aquí s’ha anat estenent arreu del país, de forma que s’ha consolidat en el llenguatge vulgar i convindria portar-lo al col·loquial sense reserves.
A Osona també l’usem com a sinònim de “fer” o “fotre”, però en aquest cas disposem de verbs molt més precisos per cada cas. En canvi és perfectament correcte dir “estic cardat” com a sinònim de trobar-se algú o alguna cosa molt malament, en estat crític.
La nostra llengua té un problema greu per trobar termes de registre estàndard per a totes les referències sexuals i escatològiques: o fem servir el terme culte o ens veiem obligats a usar el registre col·loquial que de fet és sorprenentment ric i divertit.
En el cas que ens ocupa disposem dels verbs boixar, cardar, folgar, fotre, pitjar, sucar... I encara hi podem afegir les locucions i frases fetes següents: sucar l’api, sucar el melindro, fer la clenxa al mig, regar la patata, enfonsar el sabre, embolar les sabates, escurar la cisterna, fer un carquinyoli, fotre un patac, clavar la gafa, fotre un clau...
Trieu i remeneu, però si us plau, no parleu més de “follar”, i encara menys "fotre un polvo".

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 151

“PALPAR” (PAUPAR)

Significa tocar amb les mans i a la Plana hem canviat la ela per una u: “paupar”. D’aquest verb en ve l’expressió “a les palpentes”, que vol dir moure’s a les fosques tocant els obstacles amb les mans.
La paraula ve del verb llatí “palpare” que tenia el mateix significat, per tant ha evolucionat molt poc.
“Com que no coneixia l’habitació, quan es va despertar, va haver d’anar paupant el capçal del llit fins que va trobar l’interruptor.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 150

“PETRICÓ”

Inicialment era una mesura de capacitat de líquid que corresponia a una quarta part d’un porró. Més endavant la vam fer equivalent a un quart de litre.
A Vic encara tenim el mot molt present pel fet que va donar nom a un restaurant molt popular prop de l'estació.
L’origen d’aquest mot resulta incert, però sembla que ve d’un terme indoeuropeu preromà que era derivat del nombre quatre: “patrikkon”.
"Si els preus segueixen pujant d’aquesta manera, haurem de comprar l’oli a petricons.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 149

“PALICA”

Aquesta paraula la fem servir sobretot per expressar que una persona té molta facilitat de paraula, que xerra pels descosits. Tot i que no pertany a la llengua normativa, jo l’havia sentida molt a casa i penso que es mereix figurar entre els mots que convé rescatar, a desgrat que algú pensi que es tracta d’un barbarisme procedent del castellà. Que em perdonin els puristes!
Es tracta d'una adaptació del castellà “palique” que fan servir per referir-se a una conversa sobre temes quotidians i intranscendents. (“Estuvimos de palique hasta las tantes.”)
“Ui, aquell no el faràs pas callar, té molta palica!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 148

“GUAITAR” (GOITAR)

Guaitar és la forma habitual de referir-nos al fet de mirar, que a la Plana de Vic simplifiquem transformant el diftong en una o oberta: “goitar”. També el fem servir amb una vocal neutra al davant, un recurs molt habitual de la nostra parla: “agoitar”
La paraula ve del germànic “wahta” nom amb què es referien a la guàrdia o la guarda. D’aquí en ve el nom “guaita” (vigilant d’un paratge) i se’n deriva el verb “guaitar”.
“Goita què fan ara!” (Recordeu el famós programa de la Trinca?)

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 147

“GALVANA”

És sinònim de mandra, de peresa, i es fa servir en el registre col·loquial amb un cert sentit hiperbòlic, d’exageració.
Segurament ve de l’àrab “galbân” que significa abatut, però també indecís, oprimit...
“Em vaig llevar amb una galvana a sobre que ja vaig veure que no aconseguiria llevar-me-la en tot el dia. Massa dies sense fer res, vet-ho aquí!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 146

“GAIATO”

És el bastó que fan servir els pastors, encorbat a la part superior, que els servia a manera de ganxo per atrapar les ovelles per la cama.
La paraula ve del llatí vulgar hispànic “cajatus” amb què es referien a un bastó. La paraula era derivada del llatí “caja –ae” amb què es referien a una porra o garrot. Segurament va patir la influència de l’aragonès pirinenc.
“Va agafar el gaiato, es va posar el sarró en bandolera, es va penjar el paraigua a l’esquena, va cridar el Pelut que jeia a l’entrada del corral i amb un xiulet llarg va posar el ramat en marxa.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 145

“FESOMIA”

La fesomia són el conjunt d’aspectes particulars de la cara d’una persona, que ens permet diferenciar-la de les altres. En sentit figurat també s’aplica a l’aspecte exterior d’una cosa.
La paraula és una simplificació del terme “fisonomia” (del llatí “physiognomĭa”) que al segle XV va quedar reduïda a fisomia i al final va patir el canvi de la “i” per un a “e”.
“Aquell xicot té una fesomia ben curiosa. Segur que no passa desapercebut enlloc on sigui que vagi.”
“No m’agrada la fesomia d’aquesta casa. Si per dins és de la mateixa condició...”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 144

“ESCALDUFAR”

Significa escaldar, coure superficialment. En forma reflexiva (escaldufar-se) vol dir cremar-se lleugerament.
És un derivat col·loquial d’escaldar que procedeix del llatí “excaldare” (treure alguna cosa de l’aigua bullent).
“No calia comprovar la temperatura de l’aigua perquè es veia d’una hora lluny que gairebé bullia pel vapor d’aigua que desprenia, però va voler ficar-hi la mà i es va escaldufar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 143

“ESCARRUTXES”

La forma més general és “carrutxa”, però a la Plana de Vic sempre n’hem dit “escarrutxes”. Es tracta d’una estructura de fusta proveïda de quatre rodetes dins la qual es posa un infant menut perquè aprengui a caminar.
És un derivat de “carro” amb el diminutiu-despectiu “-utxo”. La paraula “carro” ve del llatí “carrus –i”, un préstec que van prendre del gal “carros” que era un carro de dues rodes. Paraules com carrera, carrer, carreta, carrossa, carruatge, carrosseria, córrer... venen de la mateixa arrel indoeuropea “kers-“.
“Vam posar el nen a les escarrutxes i voltava per tota la casa sense parar. En cosa d’un parell de mesos ja s’aguantava dret i feia els primers passos tot solet.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 142

“ESTRICADA”

Tant la fem servir per referir-nos a una bona caminada com a la distància considerable que hi ha entre dos llocs.
És un derivat del verb “estricar” que ve del francès “estriquier” (allisar el drap) i més enrere del neerlandès i l’alemany “strîken” (passar fregant). Ara bé, quina semblança té amb el sentit figurat que ens ocupa? Si algú la veu, que m’ho faci saber.
“La darrera etapa de la travessa va suposar una bona estricada. L’havíem d’haver fet en dos dies.”
“Des d’aquí fins al cim de les Agudes hi tens una bona estricada.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 141

“ESCARXOFAR-SE”

Significa posar-se ben ample en un seient, amb tota la comoditat. Per posar-nos ben amples, tendim a separar els braços i les cames, talment com ho fan les fulles de l’escarxofa.
És un verb derivat d’escarxofa, també dita “carxofa”. El mot procedeix de l’àrab andalusí “ḫaršûfa”, i de l’àrab ‎”ḵuršūf”.

“Em vaig escarxofar al sofà i vaig implorar que no em molestessin durant almenys un parell d’hores, el que calculava que necessitava per refer-me de l’estricada.”

LLÀGRIMES EIXUTES

L'Editorial Stonberg m'acaba de confirmar que ja ha sortit a la venda la meva darrera novel·la:
LLÀGRIMES EIXUTES
De moment podeu adquirir-la a:
stonbergeditorial.com
i aviat serà a les llibreries.
Tenim previst fer una presentació del lliibre el proper divendres dia 4 de novembre a la Biblioteca Pilarín Bayés de Vic.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 140

“EMBAFAR”

Treure la gana a algú perquè ha menjat massa o ha abusat de dolços o greixos, i es troba carregat d’estómac. En sentit figurat també vol dir que una cosa molesta per excés d’artifici o d’insistència.
La paraula és derivada de “baf” i el seu origen és onomatopeic relativa a l’alenada que s’expulsa. (Proveu de pronunciar "baf" davant d'un mirall.)
“Vaig acabar l’àpat ben embafat. Tindria una digestió pesada si no em movia una mica.”
“Tantes lloances em van acabar embafant.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 139

“ESQUINÇAR”

Vol dir trencar, fer trossos i s’aplica quan es refereix a una roba, un paper, una pell, un múscul...
Aquest mot ve del llatí vulgar “exquintiare” que significava partir en cinc parts o trossos, i era derivat de “quintus” (cinquè), en el sentit de fer a bocins una cosa fins arribar al cinquè fragment.
“En ajupir-se va sentir com se li esquinçava la part de darrere dels pantalons i va córrer a tapar-se el cul amb les mans.”

“ESCOTORIT”

Es diu de qui té agilitat mental, que és intel·ligent, despert, ràpid per entendre les coses, i sap aprofitar aquestes qualitats.
Aquest mot ve del llatí “excauterire”, derivat de “cauterium”, l’eina que els cirurgians aplicaven roenta de foc per cauteritzar ferides. Cauteritzar significa tancar, per tant “excauterire” sortir del tancament. En català antic era “escaltrit” i va donar lloc a “escoterit” fins que al segle XV trobem que Eiximenis la fa servir amb la forma “escotorit”. Amb tanta història al darrere, no l’hauríem de perdre.
“És una noia ben escotorida. Sort en tindrem en aquesta classe, perquè la resta tiren a ensopits”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 137

“DESFICI”

S’anomena d’aquesta manera l’agitació deguda a un mal físic o moral, i també a l’estat de neguit provocat per un desig violent.
M’agrada l’etimologia d’aquest mot perquè es pot explicar tot un procés de segles. La paraula ve del llatí “defectio –ionis” que significava abatiment i feblesa. Això va donar nom a l’antic “defeci” al qual s’afegí una essa (“desfeci”) influïda pel verb desfer. El darrer canvi de la “e” per una “i” va ser degut a metafonia de la darrera lletra del mot que li va encomanar el so. Vet aquí la novel·la completa.
“El movia un desfici fora de mida. El metge que el va visitar, en no trobar-li cap malaltia física, va atribuir el seu estat a alguna angoixa vital impossible de determinar mentre ell no es decidís a explicar-la.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 136

“CLOFOLLA”

És l’embolcall llenyós dels fruits secs: ametlles, avellanes, castanyes... És perfectament correcte dir-ne closca i clova, però “clofolla” té una sonoritat especial i el mot s’està perdent. El verb derivat que significa llevar la clofolla és “esclofollar”.
Suposo que l’origen del mot l’hem d’anar a buscar en el mot cèltic “knoua” (nou) i es va acomodar al romanç “clova”.
“Sense trencanous no sé pas com ens ho parem treure la clofolla de les ametlles.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 135

“CEBALLOT”

És el nom que es dona a cada un dels grifolls (grills) nascut d’una ceba, el que ara tothom en diu “calçot”, que era un mot completament desconegut a Osona fins que es van posar de moda les calçotades. Jo recordo els homes de casa esmorzar cada dia ceballots amanits.
És un derivat de “ceba” que ve del llatí “cepa –ae”, nom que donaven a aquesta planta de la família de les liliàcies.
Es tracta d'una planta biennal que no treu la tija recta (trompa) amb una umbel·la de flors blanques fins el segon any.
“Si enterres una ceba, aconseguiràs un manat de ceballots.”