ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 100

“BALDEIO”

Acabo aquesta sèrie amb un mot és una entranyable castellanada. Es fa servir dins l’expressió “fer un baldeio”, que significa netejar a cop d’aigua, però també es fa servir en general amb el sentit de fer neteja general, “fer dissabte”, que és el que toca avui a casa tot i que és dilluns
La paraula ens ha arribat del castellà “baldeo”, que té el mateix significat i que és derivada de “balde” (cubell). No té origen romànic, per tant pot ser que vingués d’algun terme visigot.
“Després de tota una setmana tenint a casa els segadors, ens havíem de passar un parell de dies fent baldeio general.”

Fins aquí aquesta sèrie que vaig començar fa més de tres mesos. Em queden al calaix alguns mots (“BERTRANADA”, “ESCARRANSIT”, “XAUP”, “BATEROLA”, “BOTZINAR”, “BRILLO!”...), però els desaré al calaix per si algun dia em ve la baterola de fer un segon lliurament. Demà compartiré el primer capítol d'una nova novel·la.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 99

“PAMPALLUGUES”

Noses, llums, etc., que impedeixen intermitentment la visió, com passa quan es tanquen i obren els ulls repetidament o quan un llum fa intermitència irregular.
És probable que la paraula vingui del grec “pompholýga” que és el cas acusatiu (complement directe modern) del mot “pomphólyx –ygos” amb què es designava una bombolla.
“No et passis tantes hores davant la pantalla de l’ordinador si no vols que els ulls et facin pampallugues.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 98

“GRIMÈGIA”

Recordo que a casa deien “garimegia” amb la segona g pronunciada com la jota castellana.
Per grimègia s’entén comèdia, barrila, expressió teatralitzada, exagerada, en general qualsevol cosa que allargui innecessàriament un procés.
L’origen de la paraula el trobem en el terme italià “grimeggia” (barrila, broma)
“No em vinguis amb grimègies que no estic per brocs, avui.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 97

“BARRIGAR”

És sinònim de furgar, però només ho apliquem als porcs i, per tant, als senglars, que utilitzen el morro per remoure la terra a la recerca d’arrels i tubercles.
De fet també es fa servir en sentit figurat quan volem expressar que un lloc està molt desendreçat, per exemple en el cas d’un llit desfet.
Ve del cèltic “bodigare” (moure el morro) que l’occità transforma en “bosigar” i arriba al català antic amb la forma “borrigar” perquè hi afegeixen el concepte “barra” referit a mandíbula.
“Els senglars han tornat a barrigar a l’hort i s’han fotut totes les patates. Ja et vaig dir que el tancat elèctric no serviria de res.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 96

“ENGANDALLAR”

És una de les paraules que a la plana pronunciem amb “i” (“engandaiar”). Significa preparar adequadament per poder realitzar alguna acció, però em sembla que la fem servir sobretot amb el sentit d’empolainar-se, endiumenjar-se.
“Vam engandaiar la sala per a la feinada que ens queia al damunt. La matança del porc era tasca de tota la família durant una jornada sencera. Vam cobrir la taula llarga amb els draps d’estam per anar-hi posant la carn a mesura desosséssim...”
“Es van engandaiar com si haguessin d’anar a casament. Feia temps que parlaven de fer-se una foto de tota la família per poder-la posar a la sala.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 95

“NYICRIS”

Es fa servir amb dos sentits diferents però relacionats: per referir-nos a una persona escarransida, escanyolida (dos altres mots que estem perdent), malaltissa; i també ho apliquem a qui menja poc perquè no troba res bo.
És possible que sigui una deformació popular del terme llatí “nichil” que volia dir “no res” i els estudiants medievals aplicaven per referir-se als febles. El més segur és que es tracti d’un mot d’origen expressiu, sense etimologia prèvia.
“Era tan nyicris que amb quinze anys acabats de complir encara cabia a la roba del seu germà petit que en tenia poc més de vuit.”
“No siguis nyicris i acaba’t el que t’han posat al plat.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 94

“FLOSTI”

(A proposta de la Margarida Rifà.)
No el trobareu al diccionari. És un mot inventat que permet omplir un forat lingüístic, quan no trobem un nom adient per referir-nos-hi. Sol ser un objecte rar, de dubtosa utilitat, del qual en desconeixem la funció o fins i tot el seu nom. Pot tenir la mateixa utilitat que el “daixonses” i el “dallonses”.
La seva procedència és un complet misteri, però assemblant-se tant al terme “fòtil” diria que és una adaptació popular i modificada d’aquest mot, que l’he arribat a sentir fins i tot com a eufemisme (dissimulació) de penis.
“Porta el flosti aquell que vam trobar l’altre dia endreçant les golfes. A veure si l’avi ens sap dir què coi és!”
“Dona’m aquell flosti d’allà al costat de l’aigüera, que no hi arribo i no puc deixar anar la clau anglesa.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 93

“AFETGEGAR”

Aplicar força cap avall sobre alguna cosa. A Osona tendim a fer el so de “tg” com si fos “tx”, per tant segur que heu sentit “afetxegar”.
L’única cosa segura és que es tracta d’una paraula derivada de fetge que se li ha afegit el sufix –egar com a recurs expressiu per donar-li més força. Heu vist mai com peixen els ànecs amb un embut i els afetgeguen el menjar coll avall? I amb quina finalitat? Què li passa al fetge del pobre animal? Traieu conclusions de l’origen del significat vosaltres mateixos.
“Va afetgegar tota la roba a la maleta de qualsevol manera, però per poder tancar la cremallera va haver de treure’n una jaqueta gruixuda que es volia endur per si feia fred.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 92

“ATRACALLAR”

A Osona diem “atracaiar” i el fem servir per referir-nos a escometre algú de mala manera, fins i tot ofendre’l amb paraules sense donar-li opció de rèplica.
Aquest mot estar format per la fusió dels verbs “atracar” i “callar”
“La nena es va empuntegar amb unes cassoles de la parada de terrissa, i l’home em va atracallar d’una manera que no vaig saber què contestar-li. De poc va anar que no acabo havent-li de comprar la ditxosa cassola!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 91

“MALANDANDO”

Es diu de les persones que no són gaire de fiar, i era una paraula molt utilitzada a Osona que ara ja pràcticament no se sent enlloc.
Tot i que podria semblar un barbarisme arreplegat de la llengua castellana, no hi ha cap terme semblant al Diccionario de la Real Academia de la Lengua, per tant hem d’entendre que és una creació catalana que apareix al diccionari Alcover-Moll.
“Com vols que algú et doni feina? No veus que només tens tractes amb malandandos i al poble els tenen tots clissats!”
(Com que veig que us agraden les fotos antigues i no en trobo cap per il·lustrar el mot d'avui, us deixo amb aquest carrer d'en Verdaguer desconegut. Posem que abans no hi havia tants "malandandos" com ara!)

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 90

“FERMAR”

Es fa servir amb el sentit de subjectar amb una corda o una cadena una bèstia o una cosa a una estaca o una anella perquè no pugui anar-se’n o moure’s.
És derivat de l’adjectiu ferm que ve del llatí “firmus”
“Feia goig de veure la renglera d’animals fermats a les argolles del Portalet els dissabtes al matí.”

L'Arxiu Comarcal em va cedir aquesta imatge per a la presentació del llibre "Arrels de pedra". El mercat de bestiar del dissabte al matí a començaments del segle passat.  

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 89

“XACRA”

Res a veure amb "txakra", cada un dels nuclis d'energia que el ioga identifica en el nostre cos.
El nostre cas és més prosaic: tant pot referir-se a alguna seqüela d’una malaltia com a patologies i deficiències físiques per causa de l’edat. I consti que sé de què parlo!
La paraula ve de l’àrab “xáka” que significa queixa o mal físic, un derivat del verb “xákà” que significa “queixar-se” i és possible que se li afegís una “r” per influència d’un altre nom com “nafra”.
“Aquesta malaltia vírica que anomenem covid, sembla que a algunes persones els deixa un munt de xacres.”
“El dia que les xacres de l’edat m’impedeixin anar amb bicicleta, ja em podeu anar cavant el sot.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 88

“CARALLOT”

Es diu d’una persona aturada, amb poca capacitat de reacció, badoca, ximple, de qui qualsevol es pot aprofitar. En tot cas, evitem fer servir el barbarisme “gilipolles” que vindria a tenir més o menys el mateix significat.
És un derivat de “carall” (penis) que es fa servir com a expressió de sorpresa, d’estranyesa, d’admiració o de contrarietat. Proveu de pronunciar-ho (carai!, a la Plana) amb entonació i actitud diverses i veureu com canvia el seu significat. De fet és el mateix que passa amb el mot “collons”, que és el més polisèmic de la nostra llengua.
La paraula ve del llatí vulgar “characulus” que es referia a un pal, però segur que devia tenir una base ibera.
“Com vols que et cregui, tros de carallot? Només de veure’t aquesta cara d’encantat ja et fotria un parell de plantofades.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 87

“BAUP/BAUBA”

Expressió oral molt de la Plana per conversió de la “l” en “u”. La forma escrita és “balb-a” i significa que es té dificultat per fer els moviments propis d’un òrgan, la llengua, les mans, els peus. Es diu sobretot en el cas de les mans poc sensibles a causa del fred.

La paraula prové del llatí “balbus” (tartamut) i primer es va aplicar només a qui tenia dificultats per parlar, però més endavant s’hi van afegir les dificultats de tacte pel fred.

“Deixa’m posar prop de la llar de foc que tinc les mans balbes amb aquesta glaçada que hi ha.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 86

“APARROQUIAR-SE”

Quan algú s’ha apropiat d’alguna cosa diem que se n’ha aparroquiat, sobretot si el dret que hi tenia es podria considerar més que dubtós.
És un derivat de parròquia, un mot que ve del grec “paroikia” que significava veïnat, proximitat. Fixeu-vos que aquesta terminologia encara es fa servir en l'organització administrativa d'Andorra com a sinònim de municipi: té 7 parròquies.
“Veig que ja t’has aparroquiat del millor seient. Amb raó tenies tanta pressa per arribar d’hora.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 85

“ROMANÇOS”

Només el fem servir en plural per referir-nos a històries que pretenen endarrerir el que realment ens interessa.
Es tracta d’un significat pejoratiu extret de “romanç”, que ve del llatí “romanice” (a la manera romana), l’apliquem a les llengües de les nacions romanitzades i més endavant a les obres literàries senzilles escrites en llengua romànica, de tipus narratiu i fàcils de comprendre. Eren històries inventades per entretenir la gent, d’aquí en ve el sentit pejoratiu.
“No em vinguis amb romanços i ves al gra, que no tenim tot el dia per decidir per on hem de tirar.”
Us deixo amb una mica de cultura de Països Catalans: "Romanç de cec" del grup valencià Al Tall.