dissabte, 25 de setembre de 2021

3r FASCICLE DE LA NOVEL·LA

ELL – 1
Els divendres, abans de plegar, té per costum fer una endreça més acurada que la resta de dies. Si se n’anés cap a casa deixant la pila de papers pendents de repassar i arxivar que acostuma a tenir sempre damunt la taula de treball, no ho faria tranquil. Comprova els darrers albarans que li han arribat durant la tarda i endreça tota la documentació en una carpeta que entafora al segon calaix de la taula. Almenys la feina pendent no farà mal d’ulls a ningú. Apaga l’ordinador i es disposa a tocar pirandó, però l’Amo el reclama al despatx perquè li vol comentar una cosa important.
–Com ha anat la setmana? –li diu i, sense esperar resposta, ell mateix afegeix– Bé, oi?
–Si fa no fa com totes. De moment la feina no afluixa.
–Mira, noi, et volia comentar una cosa que només t’afecta a tu.
–Vostè dirà –diu amb un punt d’intriga mal dissimulada.
–Ja saps que el mes que ve em jubilo, oi? –i en comprovar el seu assentiment prossegueix–. He traspassat el negoci i, en principi, els nous propietaris havien de fer-se càrrec de tots els contractes laborals vigents ara mateix.
–Sí, això ens va dir. Que ha canviat alguna cosa?
–Per desgràcia, sí, noi. Es queden amb tots els tècnics, però dins la seva organització no contemplen el teu lloc de feina, que quedarà eliminat.
–I llavors, què haig de fer?
–No em queda més remei que acomiadar-te amb la indemnització corresponent. Amb el que portes cotitzant, tindràs dret a poc més d’un any d’atur. T’ho he volgut dir amb temps suficient perquè puguis anar buscant una altra feina.
S’ha quedat glaçat. Just ara que havia trobat una feina on se sentia a gust, haurà de tornar a fer el viacrucis de totes les agències de treball temporal, amb el neguit que suposa anar rebent dia sí, dia també, el no per resposta, abans que la loteria determini que algú li pot oferir un lloc on guanyar-me les garrofes.
I de sobte pensa que el contracte que té és parcial, només de 24 hores, que la resta de jornada ho està cobrant en negre. Així ho fa veure a l’amo, que li respon:
–Em sap greu, noi, però ara mateix no hi puc pas fer res. Només prometre’t que et pagaré 45 dies per any treballat de sou complet. La paga de l’atur que et quedarà serà minsa, certament.
Se’n va; ho fa sense acomiadar-se, perquè és plenament conscient que ara mateix només li brollaria una rajada d’improperis i s’estima més no complicar-se la vida. Ja li vagarà de plantejar les reivindicacions que calgui, perquè tot plegat li sembla una injustícia flagrant que es nega a acceptar sense abans haver practicat algunes consultes al seu amic del sindicat.

divendres, 24 de setembre de 2021

2n FASCICLE DE LA NOVEL·LA

ANTECEDENTS (ELLA)


Quan el va conèixer a Ell tenia només setze anyets, i encara estava sota la tutela de la DEGAIA. Va ser un enamorament a primera vista, allò tan tronat que diuen, i va haver d’esperar a tenir-ne divuit per anar-se-n’hi a viure, una opció que hauria triat el dia que el va conèixer, encara que només fos per poder fugir de l’ambient de la tercera llar d’acollida on havia aterrat amb catorze anys.
La seva infància va ser terriblement complicada, amb un ambient familiar inestable per culpa de l’alcohol i la misèria més depriment. Dels seus dos germans més grans no en va saber res més d’ençà que van prendre la custòdia als pares i els van enviar a dos centres diferents. Algunes notícies que li havien arribat relatives a la seva vida li van impedir fer cap pas per interessar-se per ells, perquè s’adonava que acabarien esdevenint un niu de problemes. Passar la infància sense una referència clara de pare i mare segur que imprimeix un cert caràcter, i Ella sembla que ha tirat cap a la banda de la inseguretat personal, que treu el nas en el seu tarannà cada vegada que ha de prendre alguna decisió important.
Va provar la feina de perruquera, després de fer un curs de formació en una acadèmia de Vil·la, però va adonar-se que no tenia paciència per donar taba a les clientes en converses intranscendents i el sou que obtenia per vuit hores de feina cada dia, dissabtes inclosos, era ridícul, per tant va acceptar una feina de dependenta en un forn que li va durar fins que va quedar embarassada de la Filla i va haver de demanar la baixa abans del part perquè les cames no li responien. Quan la pubilla va fer un anyet va voler recuperar la feina, però les condicions que li posaven no li permetien tenir-ne cura, i va haver de buscar-se la vida fent feines de neteja per les cases, una tasca que, encara avui, li permet obtenir un sou prou justet per tirar endavant la família.

dijous, 23 de setembre de 2021

NOVEL·LA PER FASCICLES 1

Veient les dificultats que tinc per editar el que escric, he decidit que la meva darrera novel·la l'aniré compartint capítol a capítol en aquest mitjà. Si us sentiu cridats a seguir-ne el fil, sigueu benvinguts al nou experiment literari. El títol del relat el posarem al final.

ANTECEDENTS (ELL)
Finalment sembla que ha trobat un lloc de treball estable. Sempre ha sigut un cul de mal seient, un tastaolletes, i no ha arrelat mai més d’un parell d’anys en cap de les feines que ha provat. Amb catorze anys, quan va acabar l’EGB, va decidir que no volia estudiar més, que es posava a treballar, i va començar de xerric d’un paleta amb qui va aprendre quatre nocions bàsiques de l’ofici, però al cap d’un parell d’anys l’amo va decidir que ja en tenia prou de la feina d’autònom i es va llogar de cap d’obra en una constructora de Vil·la. Va deixar la feina i va treballar una temporada llarga en una empresa de fusteria industrial que va abandonar fastiguejat perquè el van posar al torn de nit i a ell se li va entravessar. Com que no trobava res millor, va acceptar de treballar en una fàbrica de productes carnis on va aguantar més de dos anys, però no hi veia cap mena de futur i les tasques repetitives el van fastiguejar fins a tal punt que va plegar d’un dia per altre. Després va venir tot un rosari d’ocupacions: mig any de cambrer en un bar cèntric, un any com a mosso de magatzem en una empresa de material per a la construcció, mig any d’encarregat d’un túnel de rentat de cotxes, dos anys fent de dependent en una ferreteria industrial, uns mesos de repartidor de comandes d’una empresa de transports, fins que al final va trobar la seva actual ocupació com a encarregat del magatzem de recanvis en un servei tècnic de reparació d’electrodomèstics. Com que és prou manetes, de mica en mica ha anat ficant el nas en la feina del taller i ha acabat fent algunes tasques de tècnic per completar la jornada laboral. No és que cobri cap picossada, però almenys poden arribar a final de mes sense gaires estretors, perquè amb la seva dona han passat temporades ben magres, sobretot quan va néixer el seu Fill, que aviat farà sis anys.

Els seus avis van arribar a la plana amb l’onada migratòria dels seixanta, i de seguida es van posar a treballar en una pelleria, feina que els va durar fins a la jubilació, però no en van poder gaudir gaire temps perquè al cap de cinc anys havien traspassat tots dos, primer l’àvia, d’un mal lleig, i un any després l’avi que tothom diu que es va deixar anar perquè tot sol havia perdut les ganes de viure. El pare es va llogar amb poc més de catorze anys en una de les darreres filatures que van tancar fa uns anys i, després d’anar a fer la mili a València, es va casar amb sa mare, que cosia a casa més hores que no tenia el dia. Van tenir només un fill i tant sí com no volien que estudiés, que no hagués de passar pel que ells havien passat, però ell s’hi va posar de cul i no hi va haver manera; de fet mai no li havia agradat això d’estudiar i, per tant, van haver d’acceptar a contracor la seva voluntat. Amb els estalvis de tota una vida i el que en van treure de la venda del pis, quan es van jubilar ara farà prop de quatre anys, es van comprar una caseta a Cabra, el poble de Jaén d’on havien marxat els avis fugint de la misèria, perquè des de sempre havien tingut la il·lusió del retorn als orígens. De fet mai no s’havien sentit gaire d’aquí, i ara han d’acceptar a desgrat que al seu poble els anomenin “los catalanes”.
L’estiu passat els van anar a veure i van comprovar que en tres anys havien perdut per complet el poc tarannà d’aquí que havien aconseguit arreplegar durant gairebé tota una vida. Ell va tornar amb la sensació que més aviat feien nosa i van tenir un parell d’enganxades amb amics dels seus pares que no entenien res del que passava a Catalunya i llançaven opinions molt poc afortunades. La Filla va estar tota la setmana de morros i amb prou feines si es va relacionar amb ningú de la seva edat. Tot plegat els va portar a la convicció que trigarien molt a tornar a trepitjar aquella terra. 

dimecres, 22 de setembre de 2021

DRETS LINGÜÍSTICS

Potser que comencem a posar els drets lingüístics al mateix nivell que altres drets fonamentals que semblen més evidents i per tant criden més l’atenció.
Menystenir una llengua i els seus parlants, està en el mateix nivell que menysprear persones pel color de pell, la raça, la religió. Negar el dret d’accedir a continguts culturals en la pròpia llengua (plataformes digitals) ho trobo igual de greu que negar-li a una persona el dret d’accedir a un local d’oci o a un restaurant a causa del seu color de pell.
I ja n’hi ha prou d’anar acotant el cap i conformant-nos amb quatre engrunes. Com deia l’Ovidi Montllor: “Volem el pa sencer”.
Queda molta feina per fer, per descomptat: no hem assolit el ple reconeixement dels drets de les dones, del col·lectiu LGTBI, dels migrants (tot i que en aquest cas hi afegiria els deures perquè els tenim molt oblidats), de les diverses minories...
Però afegim-hi, sisplau, els drets lingüístics, perquè a força de ser comprensius amb una realitat que ens aclapara, el dia que ens hi posem serà massa tard, i ens arriben senyals inequívocs que anem per mal camí, no cal que us en faci la llista perquè tots la tenim prou present. 

diumenge, 19 de setembre de 2021

DEU SER QUE NO HO ENTENC

 

Confesso que la meva formació artística és realment molt minsa i influïda sobretot per elements d’un classicisme que fa temps que deu haver caducat, per tant quan em trobo davant d’una obra artística visual em limito a dir si m’agrada o no a partir dels pocs criteris estètics que dec tenir interioritzats.
Per això quan he vist l’Arc de Triomf de París embolicat com si l’haguessin d’enviar per correu (que només hi faltava el segell i l’etiqueta autoadhesiva amb les dades del destinatari), no m’he pogut estat de formular el meu judici crític pobrament argumentat i dir-me: “Segur que calia?”
Quan m’he assabentat del que ha costat l’execució d’aquesta obra de mal gust (encara que sigui feta amb el segell del senyor Christo i l’hagi pagat la seva fundació), uns 14 milions d’euros, he pensat en tota la llista de coses que realment es podrien finançar amb aquests diners i que segurament serien de molta més utilitat i favor a la humanitat.
Perquè, si voleu que us sigui franc, no acabo de veure que aquesta suposada obra artística hagi d’acabar figurant a la Història de l’Art com una de les fites importants del nostre segle, molt menys quan tenim urgències que demanen a crits una militància més que severa. Si almenys hi haguessin posat una etiqueta que digués: “Protegim el nostre patrimoni artístic”, potser la meva intel·ligència coixa en matèria artística hauria tingut un clau on aferrar-se.

divendres, 17 de setembre de 2021

EL PUIG DELS JUEUS


També és mala sort que, l’endemà de pintar uns quants quilòmetres de ratlla verda en cinc itineraris de Vic que passen per voreres força concorregudes i que adrecen al Puig dels Jueus, hagi plogut i ho hagi emmerdat tot. Demaneu què en pensen els propietaris de comerços que ahir al matí aplaudien l’acudit de la regidora Fabiana Palmero. 
Ignoro el cost d’aquesta iniciativa, però diria que l’objectiu de fer descobrir aquest indret arbrat a tocar del nucli urbà, aquesta setmana que s’hi organitzen diverses activitats, podia haver-se fet sense el merder que han muntat.
Perquè la despesa en pintura (efímera, tot s’ha de dir) no sé fins a quin punt respecta els criteris de sostenibilitat a què ens volem acostumar, la veritat. 

dijous, 16 de setembre de 2021

PUNT FINAL

S’han iniciat unes converses que, si prosperen, potser permetran assentar les bases que permetin millorar el clima de diàleg que ha de permetre posar sobre la taula un conflicte etern que periòdicament s’enverina, i assajar, amb la suposada bona voluntat de tots els participants, d’acostar postures que permetin parlar de l’esmentat conflicte per anar marejant la perdiu perquè com diem aquí: “Qui dia passa any empeny”; altrament, i com que som prou estúpids per permetre que ens prenguin el pèl i a sobre sentir-nos satisfets, diu que si no es tria aquest camí “portarem el carro pel pedregar”.
Dit això, només afegir que l’espectacle de Junts, que mai no s’ha volgut asseure a una taula que diuen que no serveix per a res i confiaven haver trobat l’excusa perfecta en la incompareixença del presidente Sánchez, que era una ofensa a la nostra dignitat, quan aquest ha practicat el gir de guió a què ens té acostumats, s’han afanyat a proposar una colla de noms per asseure’s a la taula que el president Aragonès no podia admetre perquè no formaven part del govern.
I a la metròpoli han saltat d’alegria i s’han fregat les mans, tot i que han dissimulat per no posar-se en evidència, perquè saben que ens tenen agafats pels ous i només s’han de limitar a practicar allò tan vell de “divide et impera”, una política agraïda perquè aconsegueix que a la llarga els enemics s’exterminin entre ells.
És tanta la vergonya que em fa el que ha passat que aquest serà el darrer text en què expresso opinions de caire polític. No penso malbaratar ni un segon més de la meva vida en raonar sobre el que facin o deixin de fer aquesta mena de gent. 

dimarts, 14 de setembre de 2021

AIXÒ DE L'ECOLOGISME

Vagi per endavant tot el meu respecte pels espais naturals, des del convenciment que de la seva conservació en depèn, en gran mesura, la conservació de la vida al nostre planeta. Dit això, convé també advertir que, com diu en Jordi Sargatal, m’he convertit en un ecologista “pragmàtic”, entesa aquesta qualificació com a antònim de “dogmàtic”.
El sidral que han muntat al voltant de la conservació de la zona humida de la Ricarda al Delta del Llobregat és considerable i no crec que ningú hagi explicat objectivament quin és el problema i quines les possibles solucions.
La varietat d’ocells en aquesta zona humida, atesa l’actuació sistemàtica de falcons per allunyar aus en el moment d’enlairament dels avions, és més aviat escassa i juraria que ahir passant pel costat del Ter a Manlleu vaig veure’n més dels que podria observar a l’espai protegit esmentat, per tant el seu valor mediambiental per garantir la diversitat de la fauna és relatiu, i potser l’habilitació d’un altre espai inundat adequadament i més allunyat de les pistes seria una solució que actuaria en benefici de la tranquil·litat de les aus aquàtiques per les quals ara tothom sembla estar tan preocupat.
Si dic això és perquè resulta molt fàcil brandar la bandera de l’ecologisme per una bassa de relativa importància (“La Ricarda no es toca!”) quan sembla que no s’està treballant prou bé en la gestió d’espais naturals d’una importància capital com els Aiguamolls de l’Empordà o el Delta de l’Ebre, per posar dos exemples puntuals.
No en tinc ni idea de si cal allargar la pista de l’aeroport o no, només tinc clar que hem engegat a pastar fang una milionada en inversió d’infraestructures sense el debat necessari sobre l’afectació ecològica de l’espai. A tot això, fixeu-vos que bé que han quedat els Comuns amb la ministra de treball i l’alcaldessa passejant-se per la zona i fent declaracions ecologistes que els surten enormement barates, perquè si es perd la inversió la culpa serà dels independentistes, com tot.

diumenge, 12 de setembre de 2021

AMOS DE GOSSOS

 A veure si soc capaç d’escriure el que vull escriure sense dir el que no vull dir, perquè de vegades les coses fetes amb la millor intenció es malinterpreten i acabes sortint-ne escaldat.
No tinc res contra els gossos, que consti, tot i que la meva relació amb aquests animals, venint com vinc de pagès, segurament no ha sigut sempre la que ara s’espera de la gent civilitzada que sembla preocupar-se més pels drets dels animals que pels de les persones.
Tothom té dret a tenir un gos, o dos, o tres, o els que li vinguin de gust, me’n guardaré prou de qüestionar-ho, tot i que segurament convindria que abans d’acollir el pobre animal pensessin si el seu pis de 50 m2 és un espai ideal perquè hi pugui fer una vida prou agradable ateses les seves necessitats. Amb la quantitat de gossos que veig voltant pel carrer acompanyant els seus amos, no crec possible que ni la meitat d’ells disposin d’un espai exterior perquè el pobre animal no hagi de passar la major part de les hores de la seva vida entre quatre parets amb dèficit de ventilació.
Dit això, entraré en matèria perquè m’allargaria parlant de suposats drets i deures dels animals (us heu fixat, per exemple, que durant el confinament els gossos podien sortir al carrer i les criatures s’havien d’estar tancades a casa?), de la importància que tenen per a persones que viuen soles, de la funció terapèutica que poden desenvolupar, etc.
Els gossos han de sortir, evidentment, han de poder fer les seves necessitats, han de córrer, han de jugar... I els seus amos han de garantir que en l’exercici d’aquestes necessitats dels animalons no es perjudiquin els drets dels que han optat per no tenir cap gos a la nostra vida (digueu-los insolidaris). Per tant no tenen per què rebre llepades d’un gos que no és seu (“No pateixis, no fa res, és que és molt juganer”),  no tenen per què sentir udolar un gos hores i hores quan el deixen sol a casa, no tenen per què  anar amb quatre ulls quan trepitgen la gespa del parc esquivant les tifarades que els amos no han recollit.
O sigui, potser que deixem de preocupar-nos tant pels drets dels animals i comencem a parlar de com garantir l’exercici dels deures dels seus propietaris, que a la vista de l’estat dels camins per on transiten (camí vora el Gurri, per exemple), diria que el tema està patint un relaxament considerable.

divendres, 10 de setembre de 2021

1714

D’ençà que el 2010 vam començar a generar protestes multitudinàries, reblant el clau de la creativitat i la imaginació, hem arribat a organitzar posades en escena dignes de les millors produccions de “pèplum” que em venen a la memòria.
Onze anys després, ens trobem a les portes d’una altra diada amb voluntat de seguir insistint en les performances que omplen la nostra autoestima en la mateixa mesura que any rere any descoratgen un grapat més d’incondicionals de les trobades massificades.
Aquest any tenim l’afegit de la coincidència en el temps amb la darrera deslleialtat (per dir-ho amb paraules boniques) del govern central que ha parat la trampa de l’ampliació de l’aeroport del Prat a un govern on tots van amb peus de plom per no desvetllar el fantasma d’una crisi de confiança entre els seus membres, una realitat que ja ningú no s’esforça en dissimular.
Encara hi ha una altra coincidència de fets que contribueixen a desestabilitzar l’ambient d’unitat que hauria d’imperar almenys un dia a l’any: la refotuda taula de diàleg, o de negociació, o de contraposició de monòlegs, com vulgueu dir-ne. Com que ningú no n’espera res de bo, com que tots es miren de cua d’ull, com que encara no se sap qui s’asseurà a taula, creix la inquietud i el descrèdit de l’invent.
I ens entestem en demostrar a propis i forans que tenim raó, movent-nos en raonaments categòrics que no són acceptats per la metròpoli, perquè ni tan sols ens escolten, perquè estan instal·lats en el bé absolut de la unitat territorial que segons ells té arrels divines.
No cal buscar la raó, cal guanyar, i cal fer-ho a la manera escocesa, aprofitant amb seny cada petita escletxa que s’obri. Cal erosionar-los fent de gota malaia.

(Si us entreteniu a comptar, veureu que el text té 1714 caràcters incloent-hi els espais) 

dimecres, 8 de setembre de 2021

SOM MÉS RUCS DEL QUE ENS PENSÀVEM

 Quan resulta que els que crèiem més rucs acaben demostrant més intel·ligència que nosaltres, cal anar considerant que ens trobem a la cua del rànquing en intel·ligència política. La jugada de l’ampliació de l’aeroport del Prat per part del govern central ha estat magistral. I mira que pensava que a la ministra de transports li tocava un paper galdós, havent estat part implicada en el territori fins fa cosa de quatre dies. Doncs vet aquí que s’ha acabat el bròquil: no hi ha ampliació i a més a més la culpa és de la Generalitat. I la Raquel Sànchez ha salvat els seus mobles.
Ignoro la importància que aquesta ampliació podia tenir per al desenvolupament i reindustrialització del país, però quan penso en les tones de CO2 que passen a l’atmosfera per causa de la combustió dels motors dels avions se’m fa evident que aquest mitjà de transport no és sostenible i ja triguem a trobar-hi alternatives.
Quan penso en la proximitat de les pistes de l’aeroport a un mar que en cosa de dècades augmentarà de nivell i les inundarà, no puc deixar de valorar la conveniència de l’ampliació que proposaven.
La pluja de milions que havien de venir a l’aeroport, potser que ens els donin i els administrarem en projectes de país més segurs i amb visió de futur. Tot i que, com que demostrem ser molt més rucs del que caldria, no sé si acabaríem dilapidant-los en ximpleries mentre discutim aferrissadament sobre la conveniència o no dels projectes realment importants. Em sembla que no tenim remei, i constatar-ho a les portes de la Diada em provoca un deseiximent preocupant.

CARITAT CRISTIANA

Que un capellà deixi de ser-ne no és notícia, que un bisbe renunciï al seu estatus i demani la dispensa papal ja és un fet més greu. Que qui ho faci sigui el bisbe més jove d’aquestes contrades occidentals té un interès notable per als qui sempre suquen pa en el temes més morbosos.
El cert és que fa dies que els mitjans audiovisuals han convertit aquesta renúncia en un espectacle bastit amb conceptes misògins, masclistes i homòfobs sense cap mena de pudor ni contenció. No en podíem esperar cap altra cosa, potser esperàvem que TV3 fes ús d’una discreció i objectivitat superiors al que hem pogut extreure d’alguns comentaris.
De tot el que m’ha arribat, em quedo amb les paraules de Sor Lucía Caram, que vaig trobar molt encertades i fonamentades en informacions que circulaven per canals que la resta de mortals desconeixíem.
El que demanaria, si tingués cinc cèntims d’autoritat moral, és que deixéssim que Xavier Novell refés la seva vida en pau i que ho fes per retrobar un equilibri personal i emocional que ha fet aigües per totes bandes d’ençà que el van nomenar bisbe de Solsona. Apliquem-li la caritat cristiana que ell no va saber administrar en la majoria de casos en què va haver d’opinar i prendre decisions que la majoria de mortals no compartíem ni acabàvem d’entendre.