dissabte, 28 de març de 2020

Microconte de confinament, 9


EXHAUST

“Exhaust, em sembla que el terme més correcte és aquest: exhaust. Així és com em sento. Jo estava avesat a fer la meva caminada al matí amb en Martí i a la tarda amb la Rosa, i amb això en tenia ben bé prou. Però, noi, d’uns dies ençà em surten amics i companys de camí fins i tot a sota les pedres. Avui ja porto cinc trajectes a peu i estic segur que això no deu ser gens bo per a la meva migrada salut. I és que ja tinc una edat, eh! Que l’artrosi dels malucs no perdona, i he arribat a casa coixejant. Haurien de tenir una mica de consideració amb els de la tercera edat, que se suposa que som població de risc. En Miquel m’ha fet anar quilòmetre amunt i quilòmetre avall del Gurri; amb la Mònica hem fet vuit voltes senceres al parc, que m’he entretingut a comptar-les; en Felip m’ha dut fins al parc de la plaça Santa Anna; amb la Sílvia gairebé hem arribat a Calldetenes... I és que em sap greu fer-los un lleig, què voleu! No sé dir-los que no. Ara bé, començo a sospitar que aquestes amistats no són ben bé pures, que tenen alguna cosa d’interessades. Quan em venen a buscar tot són alegrois i bones paraules i, durant el trajecte no em diuen res, cadascú capficat amb els seus pensaments. Ep, que ja sé que aquests dies les coses no estan per tirar coets, però una mica de conversa... Osti, tornen a tocar el timbre. Prou, s’ha acabat. “
–Petit, en Josep et ve a buscar per anar a fer el tomb –sento la veu de la Rosa que em reclama.
Trec el cap pel passadís, ensenyo les dents i amenaço:
–Grrrrrr! Bup, bup, bup. Grrrrrr!
–No sé pas d’on li ve aquesta mala lluna. És ben bé que aquest confinament ens està mudant el caràcter a tots –es lamenta la mestressa.
“Confinament? Com té els sants pebrots de parlar-me de confinament? A mi, precisament, que no paro a casa en tot el dia!”

divendres, 27 de març de 2020

Microconte de confinament, 8


FUGITIUS

Quin misteri, això dels mitjons desaparellats! Allò que diuen que a cada bugada es perd un llençol, ella ho ha actualitzat i ha canviat la peça per un mitjó. A la panera de la roba per plegar hi malviuen mitja dotzena de mitjons que al llarg de la darrera temporada han perdut la seva mitja taronja sense que se n’hagi sabut mai més res, per tant hauria d’estar avesada a aquestes puntuals desaparicions. Però això d’avui ja passa de taca d’oli. S’han fet escàpols dos mitjons de diferent parell, justament els que més li agraden: un de rosa amb ratlles grises i un de gris amb pics menuts verds.
Refà el camí cap a la terrasseta interior on hi té instal·lada la maquinària de la bugada creient que li deuen haver caigut quan ha fet el trajecte a la inversa. No apareixen enlloc. Fica la mà dins la rentadora, després dins l’assecadora, acaba ficant-hi el cap i tot per assegurar-se que no han quedat entaforats en algun ignot replec del tambor. Ni rastre de cap dels dos. “No m’ho puc creure. És que no m’ho puc creure!” –remuga en veu alta mentre creua el menjador. “Què és això que esperona la teva incredulitat?” –la interroga el seu home que està immers en la lectura còmodament instal·lat al sofà. “M’han desaparegut dos mitjons.” –es lamenta ella. “Però això no és pas nou, ja ho tens per costum.” –fa ell amb un punt d’ironia. “Guaita qui parla! No en perdràs mai cap tu, no, perquè això de tractar amb la roba es veu que et provoca al·lèrgia.”
Rere la rentadora, treu la punta grisa amb voluntat de comprovar l’estat de la qüestió i comenta al company que li cobreix l’esquena: “Sssst! No facis soroll. Em sembla que l’hem despistada.” “Ostres, ja feia temps que tenia ganes d’alliberar-me d’aquell ensopit. És que ni donar-me conversa!” –respon l’altre fugitiu. “Massa temps junts a tot arreu, vet-ho aquí. La relació s’acaba migrant.”
Des de la cambra de planxar, ella comenta a viva veu amb intenció que la senti el seu home: “Em sembla que m’apuntaré a la moda de la neta: m’acabaré posant un mitjó de cada color.”

dijous, 26 de març de 2020

Microconte de confinament, 7

IMMERSIÓ LITERÀRIA

El seu home sempre li diu que ella no llegeix llibres, que els devora, que sort en tenen les editorials de l’existència de persones com ella per poder mantenir viu el negoci. Aquests dies de confinament li han aportat moltes més hores de lectura de les que té acostumades, per tant ha acabat esgotant les existències pròpies sense poder proveir-se’n de noves, ara que la llibreria habitual està tancada. Ella per res del món no faria un lleig a en Jordi, el seu llibreter de confiança, en conseqüència  recorre a la biblioteca personal de l’estudi disposada a rellegir algun dels volums que hi té perfectament classificats i endreçats. Els ulls s’aturen en un llibre de llom verd i faixa de color bordeus que pren amb cura reverencial. “Té, ‘Solitud’, fa dies que no m’enfronto a cap clàssic.” –pensa mentre s’asseu a la butaca de llegir i encén el llum que il·lumina la raconada.  Segur que deu ser la tercera o quarta vegada que se submergeix en la novel·la de la Caterina Albert, però en té records tan vivament intensos i va arribar a patir tant amb la Mila, que no li importa tornar-se a deixar transportar a territori muntanyenc per aquest relat corprenedor.
En Carles s’entreté al menjador, a la planta inferior del pis, fullejant el diari, fent els mots encreuats, mirant la tele i maleint els ossos del “milico”, el “picolo” i el “piolín” que fan l’habitual, estúpida i surrealista roda de premsa. “Per completar el galdós espectacle, hi trobo a faltar en Rouco Varela i un torero. Seria la bomba.” –comenta en veu alta, però la seva observació no mereix cap comentari de la seva dona a qui potser no li ha arribat l’ona sonora.

Al cap d’una bona estona, pràcticament a l’hora de dinar, un punt estranyat pel silenci que regna a la planta superior i per la manca de resposta als seus comentaris, decideix fer-hi cap per reclamar la presència de la Pilar i poder seure a la taula acabada de parar.
El racó on acostuma a llegir és buit. Només l’existència d’un llibre obert per la pàgina 79 dipositat damunt la butaca dona fe de l’activitat que s’hi feia. Ell, amb una sorprenent impassibilitat davant la desaparició de la seva dona, pren el llibre i en llegeix: “–Vaja, pastor, teniu manya per a qualsevol cosa...”
S’adona que el darrer dels punts suspensius és una mica més gran. Una inspecció més detallada de la superfície del paper corrobora el fet que el tercer punt és un petit forat a penes perceptible a primer cop d’ull. “Ja hi tornem a ser! En té ben bé per tres hores.” –comenta amb un deix de contrarietat. Acosta els llavis a la pàgina i adverteix: “No t’espero pas per dinar. Et deixo els macarrons al forn perquè els trobis calents quan tornis”.
I és que la Pilar, això de “submergir-se” en la lectura, de tant en tant, quan el llibre s’ho mereix i aconsegueix encomanar-li un estat d’ànim especial, s’ho pren en sentit propi, no figurat. 

Microconte de confinament, 6

LI HA ANAT D’UN PÈL

Se li ha fet tard. Anar badocant i deixant-se absorbir pel paisatge sense donar de tant en tant un cop d’ull al rellotge pot portar problemes, sobretot si un es troba lluny de casa i no coneix gaire l’indret que trepitja. El sol s’ha post rere la serralada que tanca la vall per la banda de ponent i l’ombra comença a apropiar-se de la fondalada. S’afanya a arribar al camí que transita el congost de nord a sud i que l’ha de dur a la carretera on ha aparcat el cotxe fa més de cinc hores. Quan arriba a trepitjar el camí fressat, la foscor ja li impedeix veure res més enllà d’una trentena de metres. El silenci és absolut, només el trenca l’udol sinistre del duc que crida des de la distància i li acaba encomanant un cert neguit.
De sobte, darrere seu es desferma un considerable terrabastall, el soroll del qual es va acostant perquè s’adona que creix d’intensitat. Apressa el pas. No pot faltar gaire per arribar a la cruïlla de la carretera. Es gira un moment per comprovar l’abast del perill, i se li ericen els pèls del clatell: a una vintena de metres entrelluca una immensa bola plena de punxes que es precipita desfermada pel camí trinxant tot el que troba al seu pas. Una onada de suor freda li amara el front i l’esquena. Si el pànic no li impedís raonar, faria per manera d’enfilar-se pel pendent del congost i esperar que el perill passés de llarg, però s’entesta a córrer cames ajudeu-me a escassa distància de la baluerna esfèrica que amenaça d’esclafar-lo. Sense deixar de córrer, gira el cap per comprovar que el marge de què disposa encara és prou acceptable, però s’entrebanca amb els seus propis peus i cau, llarg com és, estassat de panxa enlaire al mig del camí. Nota un contacte lleugerament humit al front i obre els ulls. “Noi, ja sé que fa dies que no hi ha cap ocupació que et generi gens ni mica d’urgència, però aviat serà hora de dinar i hauries de fer per manera de llevar-te” –li comenta amb tot l’amor del món la seva dona asseguda al llit al seu costat. “Sort que m’has salvat! Estava a punt de morir esclafat per un coronavirus de mida descomunal.”

dimecres, 25 de març de 2020

Microconte de confinament, 5

UN MAL PAS

Em trobo reflexionant sobre la imprescindible lliçó d’humilitat que cal extreure d’una situació com aquesta en què una forma de vida extraordinàriament simple i sense cap mena d’autonomia pot portar de corcoll tot un planeta, quan els meus ulls ensopeguen amb un personatge que mesura poc més d’un pam i que, assegut a la fusta que corona la barana superior de l’escala interior del pis, em contempla amb cara de complicitat. “Doncs si tu et consideres poca cosa, imagina’t el meu cas” –em comenta amb veu de falset. Em deu haver llegit el pensament, perquè estic convençut que no he verbalitzat cap dels meus raonaments. El minúscul personatge em transporta a la meva infantesa, doncs em recorda de forma més que notable en Gonçal, un mosso que més de mig segle enrere havíem tingut a can Sargantana. Vestit amb pantalons balders de color fosc i camisa blava, amb el cos refermat amb una faixa negra, espardenyes i boina, se m’afigura ben bé ell, però a escala 1:10. Estic a punt de contestar-li amb una aportació en aquest sentit, quan el meu peu esquerre trepitja el buit que hi ha després del darrer esglaó i em precipito escales avall, amb una espectacular i arriscada pirueta de saltimbanqui graponer, fins a quedar cargolat i arraulit a la primera raconada.
La meva dona, que ha sentit el terrabastall des del menjador, s’acosta per comprovar la magnitud de la tragèdia. “Què has fet? Es pot saber què t’ha passat?” –s’interessa per les circumstàncies que han propiciat l’accident domèstic. “Hem d’anar a urgències. M’he trencat el canell.” –només encerto a dir.
Al cap de dues hores, després d’haver-me practicat una placa de raigs X i una reducció de la fractura, i mentre procedeixen a enguixar-me el braç, se m’acudeix fer un comentari irònic: “Ara que hi som posats, potser podríem fer un dos per u. Si em féssiu el test aquest del virus, sortiríem de dubtes i almenys no hauria de patir per si estic infectat.” El metge, a qui agraeixo que no hagi perdut el sentit de l’humor malgrat la tensió i l’estrès a què fa dies que deu estar sotmès, em mira amb una cara de murri que intueixo rere la mascareta que li cobreix mitja cara i fa: “A veure, vostè es troba malament?” “Home, jutgi vostè mateix, vistes les condicions a què m’he abocat.” I esclatem tots dos en una sonora riallada.
La meva dona, que es troba esperant a la saleta contigua, sent el sarau i pensa: “No deu pas estar gaire fotut, si té ganes de riure.”
De camí de tornada a casa, em sento temptat d’explicar-li la causa de la distracció que ha motivat la meva caiguda, però estic convençut que em prendrà per ximple, per tant prefereixo mantenir-ho en secret. Estic delerós d’arribar a casa i comprovar si el petit personatge segueix assegut al lloc on l’he deixat fa gairebé tres hores. Tenim una conversa pendent. 

dimarts, 24 de març de 2020

Microconte de confinament, 4


ARACNOFÍLIA/ARACNOFÒBIA

Avui toca fer dissabte encara que sigui dilluns. Cal fer-ho un dia a la setmana, si no volem veure el nostre modest habitacle convertit en una mena de cau de guilles. La pregunta que em faig és d’on surt la brutícia, si aquests dies no podem sortir a l’exterior per arreplegar-ne. Suposo que deu aparèixer per generació espontània. Agafo una mena d’aparell diabòlic amb turbina de reactor que ha vingut a substituir l’escombra de tota la vida, i començo a passejar-lo per tots els espais i racons de la casa. De tant en tant buido el petit dipòsit per comprovar que, efectivament, la meva tasca no resulta del tot inútil. 
En fer cap a la cambra multiservei, on hi hem fet arrelar un ficus de fulla petita que acabarà per expulsar-nos de casa, quedo bocabadat davant una obra d’enginyeria artística tan perfecta com no recordo haver-ne vist cap altra. Es tracta d’una espectacular teranyina instal·lada a partir de quatre punts d’ancoratge: dues puntes de branca del ficus, la maneta de la finestra i la tapa de la caixa de la persiana. És en aquestes situacions quan acostuma a desvetllar-se’m la vessant més franciscana de la meva guia espiritual. M’estic una bona estona contemplant-la i decideixo indultar-la, pensant que una obra d’art d’aquesta categoria mereix ser immortalitzada. Quan acabo la tasca, endreço la màquina a l’armari de l’entrada del pis i en trec la càmera disposat a retratar la teranyina. Mentrestant, de la banda del passadís m’arriba un missatge de la meva dona: “Avui no t’has posat les ulleres de veure-hi bé, eh! No t’has adonat de la teranyina que...” “Quieta, no la toquis!” –exclamo mentre m’afanyo a posar-me al seu costat. Massa tard: el plomall amb què ella repassa tots els racons que a mi se’m fan escàpols ja ha fet desaparèixer l’obra d’art.
Una esponerosa aranya d’abdomen negre i groc, aturada a la punta de la branca del ficus on havia ancorat la seva construcció, ens mira amb cara mig d’assassina, mig de no entendre res. “Per què m’ho heu fet, això, parella de salvatges?”, sembla que ens estigui dient.  Com que la tenacitat i la perseverança d’aquesta mena de bestioles és antològica, calculo que d’aquí a un parell de dies em donarà una segona oportunitat. Només cal que sigui més ràpid jo amb la càmera que la meva dona amb el plomall.

dilluns, 23 de març de 2020

Microconte de confinament, 3

INICIACIÓ A L'ORNITOLOGIA

Repenjat de braços a l’ampit de la paret que tanca la terrassa, contemplo l’estesa de teulades davant meu i els ulls se’n van cap als turons que tanquen la vista per ponent: Sant Sebastià, la Creu de Gurb, Sant Bertomeu... Ara mateix la felicitat podria raure en trobar-me pedalant per qualsevol dels camins que transiten aquesta banda de la plana. “Xipa-xep, xepa-xep, xepa-xep, xip, xip, xep!” Guaito a la dreta, cap al roure que vam plantar quan vam venir a viure en aquest pis i hi descobreixo un verdum que m’està increpant. De la conversa que desenvolupem, en trec la conclusió –possiblement equivocada perquè el llenguatge ornitològic és ple de matisos que s’escapen a la intel·ligència humana– que em recrimina el fet de no haver pensat a posar grana a la menjadora  d’ocells que fa temps vam instal·lar en una raconada de la terrassa. Provo de justificar-me explicant-li que tot plegat ha estat degut al tancament de la botiga de mascotes del passeig on comprava les paperines de llavors, però ho considera una excusa de mal pagador. Em veig en l’obligació de fer-li una promesa: “Tan bon punt em deixin sortir, aniré al súper a comprar-ne.” Al cap i a la fi, anar a comprar menjar per als ocells i treure el gos a passejar deu tenir la mateixa consideració en aquests dies de privacions extraordinàries.
“Sembla que l’aïllament et comença a passar factura”, em diu la meva dona des de la porta d’accés a la terrassa. “Comences a parlar sol.” I jo li contesto que, de fet, mantenia una agradable conversa amb el verdum que acostuma a fer-li companyia mentre ella pren el sol. Està a punt de deixar anar un comentari sarcàstic, però es limita a projectar un greu posat de commiseració.
“Xipa-xep, xepa-xep, xepa-xep, xip, xip, xep!” –em recorda el verdum abans d’emprendre el vol en direcció a l’est, cap al riu, on la vegetació és més notable.