dijous, 3 de desembre de 2020

RELAT DE CIÈNCIA FICCIÓ

DISTOPIA MILITAR AMB SOROLL DE SABRES

Una cinquantena llarga de jubilats que durant la seva vida activa només havien desfilat marcant el pas, lluint rastelleres de medalles per mèrits de dubtosa honestedat, i esbroncant soldats de lleva amb discursos abrandats de clara inspiració feixista, car la majoria eren fills de colpistes que havien guanyat una guerra civil i s’havien instal·lat al poder durant quatre dècades, van tenir la gosadia de rescatar la vella tradició de la família casernària del país: parlar de pronunciaments i cops d’estat, amenaçar amb afusellaments massius, bombardeigs de zones roges enemigues, etc.
Sortosament el país ja estava instal·lat en una democràcia exemplar que no permetia de cap de les maneres aquesta mena de fets, i la ministra del ram els va cridar a files amb certa urgència. Uniformats com en les seves millors gales, es van plantar al pati del ministeri i van formar una curiosa tropa en què destacaven crosses, caminadors, cadires de rodes... aconseguint una formació d’allò més lluïda.
La ministra es va anar plantant davant de cadascun d’ells i, mentre pensaven que els imposaria una altra medalla per afegir a la col·lecció, el que realment succeí fou que els va llevar del pit les que duien penjades i, amb l’ajut d’unes tisores, va anar-los tallant els galons carregats d’estrelles. Quan es van adonar del que passava amb el primer, alguns haguessin volgut fugir per cames, però la manca de vitalitat deguda a l’edat i el punt de dignitat mal apresa i pitjor executada els ho van impedir.
En el discurs que va cloure l’acte, la ministra els va anunciar que la seva sucosa pensió, amanida amb premis i plusos de les medalles, des d’aquell precís instant es veia reduïda a l’import estricte del salari mínim interprofessional, i encara bo perquè la seva intenció era de deixar-la a zero, però li havien fet veure que tal cosa seria inconstitucional.
Un a un van desfilar cap a la sortida, mentre al carrer una munió de persones de bé que havien estat advertides de l’acte els increpaven i xiulaven de manera cruel. 

dimecres, 2 de desembre de 2020

PARÀBOLA

 PARÀBOLA DE LES QUATRE CABRES

Vet aquí que anant de camí amb el pare i portant moltes hores trescant sense veure ni una ànima vam arribar en un lloc a les envistes d’un riu on hi havia una caseta menuda que feia pena de veure de tan deixada com estava. Qualsevol diria que estava deshabitada, però en acostar-nos-hi vam adonar-nos que a la banda del darrere tenia un tancat amb quatre cabres, i traient el cap rere una saca d’espart que feia de cortina a la porta un home de mitjana edat ens va saludar.
–Ei, benvinguts. Costa de veure cares noves per aquests verals.
–Portem tantes hores caminant que bo seria trobar un lloc on dormir i fer una queixalada –va dir el pare per tota salutació.
–Entreu, entreu –digué l’home apartant la cortina–. No estem per a gaires alegries, però com  serà que no trobem alguna cosa per fer un mos!
Ens va fer seure a taula i ens va treure un formatge de cabra i un parell de rosegons de pa que, amb la gana que portàvem, ens van semblar unes menges exquisides. Ens va explicar que vivia amb els seus dos fills i que només tenien quatre cabres per anar fent la viu-viu, que passaven més gana que abundor, però que no es queixaven perquè tot plegat podria ser pitjor.
L’endemà al matí, aprofitant que els fills havien sortit a buscar llenya i que l’home havia anat fins al riu a omplir un parell de galledes, abans de seguir el nostre camí el pare va fer el que em va semblar una bestiesa: va treure un ganivet del sarró i va degollar les quatre cabres. Vaig quedar tan horroritzat que ni esma no vaig tenir de demanar-li per què ho feia. Que no ho veia que si els prenia el mitjà de subsistència acabarien morint-se de gana?
El pare es va limitar a dir-me que ho feia com un favor a canvi de l’acolliment que ens havien procurat. No ho vaig entendre, vaig pensar que s’havia begut l’enteniment.   
Es va escaure que, dos anys més tard, vaig tornar a passar pel mateix indret de camí cap a la ciutat on vivien els meus oncles i em vaig aturar al lloc on hi havia la humil caseta on ens havíem hostatjat. En lloc de la barraca hi havia una casa prou gran, amb una granja en un costat i una zona d’hort ben arranjada a l’altra. Em vaig imaginar que les tres persones que hi vivien devien haver hagut de marxar i buscar-se la vida, i que el lloc havia estat ocupat per gent benestant que tenien una certa hisenda, però es va obrir la porta i en sortí l’home que ens havia acollit dos anys enrere.
–El dia que vau marxar –em va fer saber–, algun malfactor ens va degollar les quatre cabres, però no sap pas prou bé el favor que ens va fer.
–Favor? –vaig dir intrigat.
–Ens vam alimentar amb carn de cabra uns quants dies, però de seguida als meus fills se’ls va acudir que podíem cavar una part de terra del costat de la casa i fer-hi un hort. L’altre fill va dir que es veia amb cor de fer un canal per portar aigua del riu i regar-lo. Una cosa va portar a l’altra i en cosa de poc temps vam poder fins i tot ampliar la casa. Aquest any hem fet el cobert nou i hem comprat bestiar.
Llavors vaig entendre l’acudit del meu pare: s’havia adonat que les cabres no eren una forma de subsistir, sinó un llast per a la seva vida. I és que el pare tenia sortides de bomber, però en el fons sempre l’encertava, no sé pas com s’ho feia. Hem d’aprendre a fugir del conformisme, si el que cal o el que ens convé és progressar. 

FAULA

 EL LLOP I ELS TRES XAIS

Vet aquí que hi havia tres xais pasturant tranquil·lament en un prat verd i ufanós. Tots tres eren de bona família i estaven molt ben avinguts. Les mares havien marxat amb el ramat cap als prats més alts i, com que ells encara eren petits per fer una caminada tan llarga, es van estimar més deixar-los al pla bo i advertint-los que anessin amb compte perquè feia dies que havien vist rondar un llop pels verals. Encara se sentien els esquellerincs del ramat enfilant-se pel camí que serpentejava per la banda obaga de la muntanya,  que el llop es va afanyar a atansar-se al prat on hi havia els tres xaiets i, sense cap mena de precaució per no ser vist, va començar a caminar en cercle al seu voltant. Els tres xais, una mica esporuguits, es van posar a tocar de cul entre ells de manera que controlaven els 360º del seu voltant. El llop se’ls mirava i reia per sota el nas pensant en l’àpat que estava a punt de fer. Els tres xaiets havien fet un curs accelerat d’autodefensa i sabien que si el llop s’acostava li podien fer front comú aixecant les cames davanteres i clavant-li els unglots de punta a la cara. El llop se’n devia malfiar perquè els va dir:
-No entenc com podeu fer veure que sou tan amics. Ja ho saps, Clapat, què diu de tu el Blanquet?
El Clapat es va mirar el Blanquet amb cara d’interrogant, mentre el llop tornava a la càrrega:
-Ja t’ho diré jo. Va escampant per tot arreu que ets una mena de cosa rara amb aquestes taques, que no pot ser que siguis de la família perquè tots els de casa teva són ben blancs.
-No li facis cas, que no és veritat –es va excusar el Blanquet.
Però el Clapat, que era de sangs calentes, es va abraonar damunt del Blanquet i li va mossegar l’orella. El Rinxolat, que s’ho mirava pensant de descompartir-los, no va tenir temps d’actuar. Va sentir una queixalada al coll que li va fer molt de mal i tot se li va fer fosc.
El llop es va allunyar prat enllà arrossegant el pobre xaiet que deixava rere seu un regueró de sang. Mentrestant el Clapat i el Blanquet seguien barallant-se completament aliens al que acabava de passar.
No permeteu que els vostres enemics desfacin les amistats que us uneixen, perquè sap que només d’aquesta manera serà més fort que vosaltres i us podrà guanyar.

dilluns, 30 de novembre de 2020

SONET 26 (EL DARRER)

 La llegua catalana deu ser de les poques que ens permet escriure textos relativament complexos amb l'ús exclusiu de monosíl·labs. El repte resultava apassionant, tot i que només l'he assolit a mitges perquè la rima és assonant. Els qui us cridi l'atenció aquest recurs, podeu llegir en aquesta adreça:

http://rodamots.cat/escreix/pere-quart-tirallonga-dels-monosil%C2%B7labs/

un fabulós poema de Pere Quart.

ABECEDARI (Z)

Zel del sol que surt al cim del puig vell,
al lloc de l’est on neix la llum del jorn,
em vens a dir que el pols més ferm del vent
no ve del teu bres dolç, ans més del nord?
 
Zel del sol a mig jorn al cim del cap,
quan tot és net i nou i luu de ple,
em vens a dir que el buf de vent de mar
no et fa ni més ni menys, és a dir, res?
 
Zel del sol que es pon al puig prop de Gurb,
i al mig del pla tot es fa fosc de cop,
no tens el gest de dar un xic més de tu?
 
Zel del sol fos al cim del puig més alt,
no sents el prec del cel com si fos foc
ni el plor de nit que cap al tard et plany?


diumenge, 29 de novembre de 2020

SONET 25







 



ABECEDARI (Y)

Yin de pell bruna, sempre al meu costat
d’ençà del mil nou-cents noranta-dos,
petjant amb mi el camí més assenyat
talment si amb la meva ombra s’hagués fos.
 
Yang de pell blanca, força emmurriat,
gronxat sovint d’ingràvid pensament,
fent via per camins poc transitats
amb una amiga mà per fonament.
 
Yin-yang desprès que tot ens has donat,
que ens has llevat la por de bes en bes,
i els somnis més audaços has gestat;
 
yin-yang que has esvaït la solitud,
et demanem un quart de segle més
per assolir la nostra plenitud.

dissabte, 28 de novembre de 2020

SONET 24

Abans no proveu d'entendre el text suposant-li un significat críptic, prefereixo advertir-vos que es tracta només d'un divertiment en forma d'embarbussament, una inacabable al·literació. Haig de dir-vos que alguns textos poètics als quals m'he enfrontat m'han aportat el mateix missatge que aquest: nul·la informació. Quedeu-vos per tant amb el seu so i gaudiu d'aquest fonema tan representatiu de la llengua catalana. A veure si hi sabeu escoltar el so de les onades del mar damunt una platja de pedretes. No proveu d'anar més enllà perquè no obtindreu res a canvi. Ara bé, sou lliures d'interpretar el que vulgueu; només faltaria!

ABECEDARI (X)

Xop d’angoixa, m’aixeco esbiaixat
i eixugo un feix d’aixetes enreixades.
S’esqueixa un gruix d’eixarm eixelebrat
i creix la xarxa de burxes eixalades.
 
Xoca l’embruix de clenxes arrauxades
amb un esqueix de xarpelleres fluixes.
S’eixamplen les eixides enxubades,
s’aixequen eixams de moixes bruixes.
 
Xiulen i manxen, xops i deseixits,
en aixoplucs amb encaixos cruixits,
feixucs esdrúixols de panteix xaró.
 
Xisclen moixons que eixorden amb escreix
baixos nínxols eixorcs on mix no hi creix.
Eixut xipoll que peix el xic xapó!


divendres, 27 de novembre de 2020

SONET 23

 ABECEDARI (W)

Wagner aquest matí m’ha regalat
un Crepuscle dels Déus cerimoniós
mentre escrivia el text que tinc pactat
per mantenir-me actiu i coratjós.
 
Wagner em gronxava en la consciència
i em ventava calbots entremaliats
per deixondir-me ferm amb la presència
d’esclats de so que no eren esperats.
 
Wagner m’ha fet intensa companyia
avui que el dia s’ha llevat opac:
la pluja gris caient amb melangia.
 
Wagner m'ha reportat la sintonia
que anava decorant cada sotrac
mentre el sonet insuls apareixia. 

SONET 22

 ABECEDARI (V)

Viure sense complexos el present
i fer plans sols a ben escàs termini,
fer de la norma una eina permanent
i no apartar-nos d’aquest determini.
 
Vet aquí de pandèmia el testament
que ha vingut a arrelar a la nostra llar,
que ens ha fet mudar de capteniment
i acabarà de guia com un far.
 
Ves, no resulta pas un disbarat
viure el present de cor, intensament,
i anar arxivant amb cura el que hem passat,
 
veient de no glatir per cap futur,
mig convençuts que molt probablement
corríem a estampar-nos contra un mur.

dijous, 26 de novembre de 2020

SONET 21

 ABECEDARI (U)

Un altre cop idolatrant un mite
que just ens toca mig de refiló:
com si el país no tingués altra fita,
i tots darrere seu en processó.
 
Un altre munt de pàgines impreses
i d’hores a mitjans audiovisuals
per recordar-nos les tristes grandeses
d’un brivall amb neurones residuals.
 
Un deix de dignitat mig oblidada
hauria de mostrar-nos nous models.
Tots els nostres records i la mirada
 
un altre lloc haurien de cercar:
la Montserrat Carulla que, fidels,
amb tot l’honor pertoca acomiadar.

SONET 20

 ABECEDARI (T)

Tinc dins el pit l’enuig de mil tempestes
i dia a dia creix d’intensitat
sentint com brollen de podrides testes
sarcàstics clams de santa llibertat.
 
Tot emparant-se en el seu exercici
llancen mentides i barbaritats
en una guerra que ha esdevingut vici
contra les més rotundes veritats.
 
Tement de perdre els útils privilegis,
que tenen des de temps immemorial,
remouen cel i terra i mar, no vegis!,
 
tota la seva vida esquenadrets,
sense cap vocació mig laboral,
si permetran que toquin els seus drets. 

dimecres, 25 de novembre de 2020

SONET 19

 ABECEDARI (S)

Sovint ens sentim sols tristes engrunes
llençades a l’atzar sobre el camí
i això si tenim sort, perquè n’hi ha algunes
que el vent ha transportat molt lluny d’aquí.
 
Sovint ens entestem a lamentar-nos
de les dissorts i males astrugàncies
com si no res calgués adjudicar-nos
i de l’entorn fossin totes les ànsies.
 
Sovint ens asseiem, creuats de braços,
mentre esperem que arribi el nostre fat
i l’esdevenidor ens ompli a cabassos.
 
Si no maldem per viure més actius
tenim un avenir predestinat
de letargia, mentre ens creiem vius. 

dilluns, 23 de novembre de 2020

SONET 18

 ABECEDARI (R)

Ran de la sorra, una barca forana
que el ferm oratge fa capcinejar:
fugint d’un continent on sobra gana
ha aconseguit a l’illa embarrancar.
 
Rebot els mariners damunt la platja
i malden terra endins assedegats
bo i comprovant que no és un trist miratge
d’uns ulls fa massa dies castigats.
 
Retopen cortrencats amb la desferra,
amb una crua i trista realitat:
que fugen de l’horror, la fam, la guerra,
 
reclamen sols un deix d’espai per viure
i han trobat esmaperduts la indignitat
amuntegats com xais en una terra lliure.