dimarts, 2 de març de 2021

CASUALITATS

Tant les casualitats d’efectes positius com les fatalitats acostumen a aparèixer amb comptagotes, fins al punt que arribem a considerar-les productes d’una conjunció astral d’aquelles que es donen cada cent en celis en el nostre espai d’univers immediat. Aquesta llei sembla que regeix per a totes les activitats i relacions humanes, però n’hi ha una que s’escapa del seu domini: l’univers judicial.
Digueu-me, si no, com n’arriba a ser de casual que la setmana en què el Barça en el terreny esportiu es juga la lliga i la copa (donem per escapada la Champions), i en l’àmbit social el seu futur com a entitat a les eleccions de diumenge, es torna a activar el procés judicial conegut per “Barçagate”, fan escorcolls fins i tot dins els cotxes i detenen quatre exdirectius. El tema portava un any dormint en un calaix.
Però fiquem-nos en política, que té més suc. Digueu-me si no és extrema casualitat que just l’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya la fiscalia recorri contra el tercer grau dels nostres presos polítics. Digueu-me si no resulta casual que en plenes negociacions sobre la formació de govern s’acabi jutjant els membres de la Sindicatura Electoral de l’1 d’octubre després d’anys d’instrucció de sumari. Digueu-me si no resulta també sospitosament casual que el fiscal es querelli contra els membres independentistes de la mesa del Parlament de Catalunya que van permetre que es parlés d’autodeterminació i es rebutgés la monarquia contravenint les ordres del Tribunal Constitucional. Segur que trobaríem altres casualitats, però amb aquestes ja fem una llista prou notable.
No serà que s’adonen que l’efecte Illa ha fet llufa i aquest fenomen de la política restarà infrautilitzat quatre anys com a cap de l’oposició al Parlament de Catalunya? No serà que volen posar hostatges damunt la taula de negociació del nou govern? Us heu adonat que el tema de l’indult, que durant la campanya electoral sortia cada dia, s’ha esvaït per art de màgia? Heu sentit a parlar de la famosa mesa de negociació d’ençà de les eleccions?
Senyor Sànchez, cada dia em costa més trobar diferències entre el PSOE i el PP. De fet l’única que hi trobo és que governen amb la crossa de Podemos, una cosa que no farien mai els de l’albatros a la bandera blava, però ja veu de què ens serveix, ja veu... 

dilluns, 1 de març de 2021

L'ONADA QUE S'ACOSTA

Arriba un cert relaxament de les mesures de control de la Covid i a molts els deu semblar que això ja ho tenim superat, que els hospitalitzats, els atesos a les UCI, els morts, les dades de contagis que no acaben de baixar... són una mena de mal menor al qual ja estem acostumats i per tant poden reprendre la vida normal.
Ahir vam anar a fer un volt amb bicicleta, aprofitant que feia bo, ara que les tardes comencen a allargar-se una mica. Vam fer una de les voltes que tenim per costum pel sud-est d’Osona i que és força planera, perquè estem molt desentrenats després de tants dies de fred, de Covid i de rehabilitació d’una espatlla que sembla que ja torna a rutllar. Pel camí vam passar pel costat d’una casa de pagès d’aquestes habilitades com a segona residència i hi vam comptar set cotxes aparcats. Només que a cada cotxe hi anessin dues persones, el càlcul em diu que superaven de llarg el límit que en aquests moments està permès. En tornar a casa, vam sentir un xivarri considerable a la terrassa d’un dels pisos superiors del bloc veí del nostre. Des de casa es podia comptar una dotzena llarga de nois i noies participant en un sarau important. Ja no parlo de l’amuntegament de joves que hi havia a la zona del parc on hi ha la instal·lació de fer el mico penjats de barres (ho sento, no recordo el terme anglès que fan servir per referir-s’hi) amb tots els participants sense ni una trista mascareta protectora. Tampoc em referiré a les manifestacions d’aquests dies perquè ja em cansen.
Efectivament, d’aquí a quinze dies a tot estirar, tornarà a iniciar-se una nova onada, perquè no hem après res. I mira que ens han donat oportunitats per posar seny! La culpa de tot la tenen els polítics i els tècnics que no són capaços d’entendre les necessitats de les persones? 

diumenge, 28 de febrer de 2021

SE'LS EN VA DE LES MANS

Quan ahir al matí vaig escriure l’article que acostumo a publicar a diari, encara no tenia coneixement del sidral que havien muntat al vespre a Barcelona. Si ho hagués sabut potser hauria sigut més contundent en algunes de les consideracions que hi feia.
Fa 12 dies que dura la murga i en alguns aspectes s’ha anat desvirtuant i complicant fins a extrems de comportament salvatge, com el d’ahir en què van estar a punt de rostir viu un policia municipal dins una furgoneta. Ja no parlo de la trencadissa de vidres de l’hotel ni dels altres establiments saquejats, perquè es veu que ja ens hi hem acostumat.
Els valedors i justificadors de la violència juvenil desfermada aquests dies no tenen res a dir sobre aquest fet? Hòstia, no es devien adonar que no era de la Brimo! Un dany col·lateral sense cap més consideració? Seguim insistint amb la broma que tot és culpa de la policia, especialment dels antiavalots?
Algú ha de clavar el cop de puny definitiu damunt la taula, i suposo que per a això cal ser una mica valent i no fer càlculs sobre les probabilitats que una decisió dura influeixi negativament en la seva carrera política. Altrament, la imatge de tots els polítics que hi tenen una certa responsabilitat ja està greument tocada, sobretot la d’en Pere Aragonès que va trigar una setmana a donar la cara.
El conflicte se’ls en va de les mans i voldria creure que les reaccions de “tots” els partits polítics acabaran confluint en una sola veu: “S’ha acabat el bròquil!”
Ho acabo d’escriure i penso: “És ben bé que encara creus en els contes de fades.”

ARRAN DE LA POLICIA

Ahir vaig veure una estona el FAQS, el temps imprescindible perquè no se’m faci carregós l’etern debat que es dedica a marejar la perdiu deixant tots els fils penjant. Hi havia la Gabriela Serra, que d’ençà que va assolir la fita d’enviar l’Artur Mas a la paperera de la història no l’havíem vista més, però ara torna a treure el nas a tot arreu; un noi que el vaig trobar molt assenyat i em va proporcionar l’agradable sensació que tot i la meva edat no sóc tan carca si també hi ha jovent que pensa com jo; i també hi havia un altre noi i una noia que representaven la progressia del jovent que participa a les manifestacions i que cada dia que passa afegeixen un motiu nou a la protesta.
La noia no disposava de gaires arguments i es limitava a repetir la lletania “s’ha de dissoldre la BRIMO” perquè creu és la font de tots els problemes i quan desaparegui també ho farà la violència. No entrarem a considerar qui provoca qui i qui és el primer que llança la pedra, però en tinc una opinió prou clara i, en tot cas, acabaríem considerant que és un peix que es mossega la cua.
El noi, que es deia Pau, em va fascinar perquè mai no havia vist tanta candidesa argumental en un personatge fet i dret, amb aspecte d’haver lluitat en mil batalles urbanes amb els de les porres i les bales de foam. Va venir a dir que quan desaparegui la policia s’acabaran els conflictes, quan ningú no tingui cap necessitat insatisfeta, s’acabarà la violència, etc.
A veure, jo també he sigut jove, tot i que fa tant de temps que a vegades me n’oblido, i he sigut idealista, i m’han fascinat les utopies, algunes de les quals, com la del comunisme, m’han fotut una sonora patacada a la cara quan he copsat la realitat i la misèria que amagaven. Amb això vull dir que creure en contes de fades no és aconsellable per a la bona salut anímica de la societat. A aquest xicot se li hauria de recordar que hi ha estudis que confirmen que un 4% d’homes i un 1% de dones són amorals, i no ho són perquè la societat els hi hagi convertit com opinava Rousseau, ho són per naturalesa. Quan no hi hagi policia, què en fem? Un copet a l’esquena mostrant-los la nostra comprensió i la nostra solidaritat? La trencadissa de vidres i el saqueig de comerços és producte de l’actuació policial o de la amoralitat dels qui van cometre el delicte? 

divendres, 26 de febrer de 2021

DE BORBONS I EXILIS

Tant de bo m’equivoqui; de fet tant me faria si visquéssim en una república com la que desitgem, fora del domini i el saqueig a què estem sotmesos per part d’un estat centralista, però mentrestant el que passi en aquesta mena de regne caduc amb una monarquia corrupta suportada amb pinces pels partits que temen perdre la part de pastís que els pertoca des del 1978, resulta que ens deu afectar. Deia que tant de bo m’equivoqués, però molt em temo que s’està preparant el retorn del rei exiliat, i potser seria millor perquè ens sortiria més barat, però això no ho sabrem mai.  
Hi ha indicis evidents que ens fan intuir aquest retorn: un pagament d’impostos de ja fa temps, notícies sobre la seva salut, un rentat d’imatge a les Corts commemorant el fallit cop d’estat, una regularització d’un pila de milions que Hisenda valora en gran mesura...
Ja té pebrots la cosa! Procura no equivocar-te ni en 100€ a la teva declaració de renda, perquè ja has begut oli. Mentrestant el podrit manefla mentider, malbaratador, faldiller i tots els apel·latius que li vulgueu posar amb la caixa forta a rebentar a Suïssa i de vacances permanents als Emirats Àrabs. I encara li agraeixen que regularitzi una mínima part de tot el que s’ha embutxacat d’estranquis.
Si aquest personatge tornés, trencaria una vella tradició familiar que diu que tots els darrers borbons han acabat els seus dies exiliats fora del país on regnaven: Carlos IV va fugir a França i més tard a Roma; Fernando VII també va haver de marxar cap a França; Isabel II també va haver de travessar els Pirineus cap al país veí; Amadeu de Savoia s’hi va estar poc, va fugir cap a Lisboa i va acabar a Torí; Alfonso XII no va tenir temps d’exiliar-se perquè va morir jove de tuberculosi; Alfonso XIII va marxar per cames i va residir a diverses capitals europees fins que va acabar a Roma; Juan de Borbón, el rei sense corona, vivia a Portugal; i Juan Carlos I ha fugit als Emirats Àrabs Units. Potser per això desitgen el seu retorn, per trencar la tradició, pensant que d’aquesta manera s’estintola una monarquia que va perdre el poc crèdit de què ja disposava amb la figura de Felip VI (El Preparao), perquè lluny d’intentar acostar postures per resoldre un conflicte etern, va prendre part bel·ligerant per un dels sectors en conflicte. I aquí tenim memòria, molta memòria!  De fet, n’és plenament conscient, perquè quan trepitja el territori de la nostra nació ho fa d’amagatotis i amb el cul estret.

dijous, 25 de febrer de 2021

ENDESA MULTIPLICA PER 8 ELS BENEFICIS.

M’assabento pel telenotícies que Endesa ha multiplicat per 8 els seus beneficis durant l’any 2020. I tot això pagant sous milionaris als membres del Consell d’Administració que acull polítics de porta giratòria com és el cas de Miquel Roca Junyent i abans ho havia fet amb Elena Salgado, Luis de Guindos i Rodrigo Rato.
Ho trobo immoral, sobretot després de les constants apagades d’aquest gener en alguns barris deixats de la mà de déu. Ho trobo immoral perquè aquests beneficis s’han aconseguit escatimant recursos a la millora de la xarxa de distribució, que en alguns indrets és més aviat precària.
Han aconseguit aquests beneficis tenint en compte que hi ha un munt de punts amb el llum punxat i sense passar per comptador. Imagineu els beneficis que obtindrien si realment cobressin tota l’electricitat que es consumeix. Potser perquè ja guanyen prou no tenen cura de resoldre el problema. Us poso un exemple: a l’escala de casa hi havia un pis ocupat on van punxar el llum, el pis és d’un banc, van treure’n els ocupes, van blindar la porta d’entrada, van posar-lo a la venda sense gaire èxit atès el seu lamentable estat, hi van instal·lar un sistema d’alarma, i porten un any enganxats directament a la xarxa sense passar pel comptador.
Una altra barbaritat a tenir en compte és el sistema d’establiment del preu de l’electricitat, que va permetre que es disparés exponencialment precisament quan més necessitat de consum hi havia. Portem més d’un any amb el govern més d’esquerres que hi ha hagut mai, i no han aconseguit tocar ni una mica aquest sistema per provar de maquillar-lo. Deu ser perquè ells també esperen poder arribar a ocupar alguna de les butaques del consell d’administració d’una companyia elèctrica. 

dimecres, 24 de febrer de 2021

O JUGUEM TOTS O ESTRIPEM LA BARALLA

Repassem alguns fets d’una certa transcendència:
Els assaltants ultres de Blanquerna a Madrid, amb condemna en ferm, han arribat a trepitjar la cangrí? No em consta, tot i que podria estar equivocat perquè ara fa temps que no es parla d’ells.
S’han iniciat diligències judicials contra les proclames feixistes que diversos energúmens van fer en les celebracions del 12 d’octubre. Al cap d’una setmana ja ningú no en deia res.
Quines mesures s’han pres contra els militars a la reserva que en un xat amenaçaven amb matar 26 milions de persones i que animaven a un cop d’estat? La Margarita Robles va dir que ho investigaria.
Se’ls ha fet algun advertiment als militars en actiu que van defensar la llibertat d’opinió d’aquests darrers? No em consta.
Quines diligències s’han dut a terme per aclarir el fet que futurs oficials de l’armada cantessin himnes feixistes en una celebració? Es van limitar a cursar unes orientacions als centres de formació de “milicos” perquè treballessin conceptes democràtics.
Què ha fet la fiscalia amb els autors dels discursos racistes, feixistes i negacionistes que es van fer al cementiri de l’Almudena en la celebració anual d’exaltació de la División Azul? Va dir que obriria diligències, però ho devien deixar en això.
S’ha obert alguna diligència contra les proclames racistes, negacionistes i extemporànies dels candidats de Vox en la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya? Suposo que no, perquè devien estar emparades per la llibertat d’expressió.
Quantes vegades hem vist un picolo, un PN  o un Mosso d’Esquadra repartir llenya a un grup d’ultres? Deu ser perquè aquests col·lectius no són violents i se’ls ha de tractar amb respecte i se’ls ha de protegir.
A veure si ens aclarim: “o tots moros o tots cristians”, que dèiem abans quan l’expressió del primer terme encara no tenia les connotacions pejoratives que ara se li reconeixen. També podríem dir: “o juguem tots o estripem la baralla”, una expressió que em sembla recordar que feia servir l’Ovidi Montllor.

dimarts, 23 de febrer de 2021

EM FA MAL EL TEATRE

He tingut la sort i el privilegi de poder gaudir del teatre des de tres perspectives diferents. De jove vaig formar part de L’Òliba Negra, un grup de teatre independent de Manlleu que em va permetre conèixer i viure en condició d'amateur la feina d’actor; i quaranta anys més tard no vaig desaprofitar l’oportunitat de tornar a pujar a l’escenari de l’Atlàntida per allò que diuen del cuquet que sempre queda. Com a dramaturg, he escrit quatre peces teatrals amb fortuna diversa i més aviat discreta, però una l’he pogut veure representada dalt d’un escenari gràcies a l’Espardenya Teatre de Calldetenes. Com a espectador, procuro aprofitar l’oferta de qualitat que hi sol haver a Osona.
Tot plegat fa que pugui dir que valoro i estimo el teatre d’una manera especial, i que el que ha passat a l’Institut del Teatre em provoca pena, fastig i indignació. La cultura és segura, la cultura és imprescindible per a la bona salut anímica de les persones, però es veu que en aquest cas la cultura també ha sabut amagar allò més vil i pervers de la naturalesa humana.
Alguna cosa va començar a fer un cert tuf quan un col·lectiu d’actrius va denunciar en Lluís Pasqual fa un parell d’anys i va haver de dimitir. Se l’acusava d’abús de poder i tracte vexatori. Però la cosa no va passar d’aquí perquè va tenir molt de suport dins els companys de professió. L’any passat es van destapar 20 anys d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida i ens vam esgarrifar una mica, però semblava un cas aïllat. També s’ha parlat de la proliferació de falsos càstings com a paranys d'incauts i incautes principiants en la professió.
El fet que el teatre comporti una relació física i emocional de persones, que es fonamenti en el moviment, el gest, la paraula i que en el seu exercici s’estableixin relacions que no són d’igual a igual (director<->actors / professor<->alumnes), sembla que pot afavorir les males pràctiques que ara s’han destapat, però en cap cas no justifica que durant anys i panys hagi succeït sense que ningú hagi gosat tallar-ho de soca-rel. Sembla que es tracta de comportaments força estesos dins el col·lectiu de professors de la institució i em costa de creure que ningú no es revoltés, de no ser que tot plegat s’hagués arribat a considerar normal, habitual i necessari per a la formació d’actors i actrius. No pot ser que s’imposés el silenci per por a represàlies o amb falses promeses d'un paper en alguna producció dramàtica professional en un univers on costa déu i ajut fer-s'hi un lloc.
D’entrada costa d’imaginar tota una figura dins el món teatral com en Joan Oller (poso aquest nom perquè és una patum, però la llista es veu que és llarga) abusant del seu poder, assetjant alumnes i abusant-ne sexualment, humiliant-les, humiliant-los... Però avui he tornar a mirar una imatge seva i no m’he pogut estar de pensar: “Ets un miserable. Has tacat el nom d’una institució i embrutat una professió que t’hauria de rebutjar a garrotades. Tot el que et caigui al damunt serà poc, considerant el mal que has fet.”
Tant de bo que tot plegat serveixi per fer neteja, censurar i eradicar comportaments menyspreables en la formació de nous actors i actrius, i també en l’exercici d’una professió artística imprescindible en una societat culta com la que desitgem.  

dilluns, 22 de febrer de 2021

ANIVERSARI

Quaranta anys! Fa quaranta anys que el picolo amb tricorni i bigoti va entrar al Congrés dels Diputats cridant: “Todo el mundo al suelo!”, i tots els diputats van córrer a amagar-se sota els escons, excepte el general Gutiérrez Mellado a qui van intentar tirar a terra entre uns quants i no van poder. La imatge va convertir-se en una al·legoria de la irreversible democràcia que s’havia constituït a l’estat.
Allò sí que va ser un cop d’estat, fallit, però cop d’estat al capdavall, no com els agrada ara de referir-se al referèndum que vam fer l’1 d’octubre de 2017, que els fatxes integristes de la “corte y villa” gosen qualificar-lo de molt pitjor que allò que van perpetrar en Tejero, l’Armada, en Milans del Bosch i una colla de miserables que no devien donar mai la cara.
I després de quatre dècades encara no han desclassificat documents que ajudarien a entendre què coi va passar. No els interessa perquè alguns que encara són vius i van fer l’orni ara se’ls veuria el llautó. No els interessa perquè no està clar el paper que hi va jugar un personatge abjecte que ha hagut de fugir del país per lladre i per corrupte. No els interessa perquè n’hi hauria molts a qui els pujarien els colors a la cara, perquè hi havia polítics suposadament d’esquerres (PSOE i PCE) que sortien esquitxats per tràfecs col·laterals poc clars amb el capitost Armada.
Quaranta anys després no és que estiguem gaire millor, de fet, amb totes les retallades de llibertats que s’han perpetrat, amb tot el procés recentralitzador de competències, amb les declaracions de militars favorables a un cop d’estat que garanteixi “la sagrada unidad de España”, amb l’extrema dreta al congrés (ara de forma legal a judici de la constitució), amb presos polítics i exiliats...
Potser seria hora de pensar a fer un cop de cap i refundar l’estat, i mentre es discuteix la jugada i l’estratègia, nosaltres (sempre units per tenir prou força) podríem aprofitar per tocar pirandó, per fer “mutis” de manera discreta però digna i efectiva.

RETRAT DE PABLO HASÉL

Pablo Rivadulla Duró és fill d’un empresari que va ser president del Club Lleida Esportiu i neda força en l’abundància. Els seu avi, un tal Andrés Rivadulla Buira, va ser un militar franquista que es va especialitzar en la caça i captura de maquis a la zona del Pirineu. Com a bon fill de “papà”, no se li coneixen estudis de cap mena, i molt menys musicals, per això devia optar per dedicar-se al rap on s’ha fet un nom a força d’anar introduint barbaritats a les seves lletres amb una clara intenció provocativa. El seu currículum resulta ampli i sucós.
Detingut el 2011 per enaltiment del terrorisme, és posat en llibertat amb càrrecs per l’AN.
El març de 2014, l’AN li encoloma dos anys per enaltiment del terrorisme, però no entra a presó perquè no té antecedents.
El desembre de 2014 se les té amb l’exalcalde de Lleida, Àngel Ros, per amenaces que acaben amb la decisió judicial de tancar el seu perfil de Facebook.
El juny de 2016 agredeix un periodista de TV3 al rectorat de la Universitat de Lleida (es veu que té vocació universitària aquest xicot) i li cauen sis mesos de presó i una multa.
El febrer de 2018 li imposen dos anys i nou mesos de presó per apologia del terrorisme i injúries a la corona (una causa estúpida que ara blanqueja el seu historial) per les lletres de les seves cançons i missatges a Twitter.
El març de 2020 li imposen 2 anys i mig de presó per amenaces a un testimoni d’un judici.
Entremig he obviat fets de poca importància perquè la llista seria massa llarga, però n’esmentaré alguns: demanar que posessin una bomba al cotxe d’en Patxi López, que clavessin un piolet al cap d’en José Bono, alegrar-se dels trets al clatell dels del PP, elogiar el Camarada Arenas dels GRAPO...
Entre les sentències fermes i l’any addicional de presó per no haver pagat cap de les multes que li han imposat, acumula un total de sis anys i nou mesos de condemna.
El febrer de 2021 es tanca al Rectorat de la Universitat de Lleida per protestar contra l’ordre d’entrada a la presó que es fa efectiva fa pocs dies.
Jutgeu vosaltres mateixos si el personatge en qüestió, que deu viure dels calers del “papà” perquè no crec que el rap doni per a tant, es mereix el forassenyat recolzament que està rebent. I que consti, com ja he dit repetides vegades, que la llibertat d’expressió és sagrada i s’ha de garantir en tots els casos, no segons el barri ideològic on t’hagis instal·lat. 

diumenge, 21 de febrer de 2021

ARRAN DEL SAQUEIG DE COMERÇOS

Les imatges que vam poder veure de persones (potser seria millor dir vàndals) assaltant botigues i saquejant tot el que podien, especialment roba de marca, ens ha de provocar tristesa i un punt d’indignació. Dels sis mil manifestants que ahir van aplegar-se a la plaça de la Universitat, posa que només fossin cinc-cents els qui van generar aldarulls en acabar la concentració; d’aquests, posa que només la meitat es dediquessin a trencar aparadors; i posats a ser benèvols, que només un centenar es dediquessin a saquejar comerços. N’hi ha prou per pervertir la imatge d’un moviment de protesta que convé respectar si ens considerem demòcrates.
Darrere seu, o davant entomant pedrades i ampolles voladores, els Mossos d’Esquadra, l’actuació dels quals ara resulta que no defensa ni el propi govern assegurant que s’hauran de replantejar els protocols, un extrem que ha provocat una reacció irada de totes les organitzacions sindicals del cos policial. I no oblidem els de sempre, demanant dimissions, dissolucions d’equips... Déu n’hi do del quadre escènic!
Senyora Colau, vostè volia dissoldre la unitat antiavalots de la Guàrdia Urbana, em sembla recordar, perquè quedava lleig que la policia que estava sota les ordres d’una política d’esquerres hagués de desallotjar acampades i sortir a repartir llenya. Vist el que campa per la ciutat on governa, sort que no se’n va sortir i la unitat segueix activa, però estaria d’allò més bé que posés aquests antiavalots a donar un cop de mà als Mossos. Potser els podrien ensenyar a actuar amb criteris menys contundents, que ajudessin a calmar els ànims, no a encendre’ls com sembla que opinen els de la seva corda. 

dissabte, 20 de febrer de 2021

PIXES FORA DE TEST, DONA!

Dir que el raper de qui parlem ja fa dies té menys art que qualsevol de nosaltres en un karaoke després de prendre’ns dos cubates és una opinió que puc compartir, perquè ja se sap que l’art és una cosa subjectiva i l’opinió encara més. Aquesta opinió expressada fent el “carajillo” al bar de la cantonada pot tenir un passament, però utilitzar-la com un argument de pes per desautoritzar “los niñatos que le apoyan” té un cert delicte. No es tracta d’això “IDA” (Isabel Díaz Ayuso), no es tracta d’això, dona, que pixes fora de test. Però hi estem tan acostumats a aquest tipus de declaracions,  que ja no deu venir d’una. I en això ens equivoquem, perquè estem desvirtuant el debat polític fins a deixar-lo en una posició semblant al que seria una conversa de barra de bar, cosa que diu poc dels polítics.
Aquest recurs lamentable és l’eina dels populistes per arribar a les consciències poc formades de la població, perquè es tracta de missatges simples (i ximples) a l’abast fins i tot dels qui no entenen la factura del llauner. Van calant, van calant, van tornant-se habituals, els van acceptant i la gent acaba votant Vox com a solució dels seus problemes, tant li fa que aquests estiguin relacionats amb l’atur, amb la seguretat ciutadana o fins i tot el medi ambient, perquè tot es pot posar en el mateix sac.
Hi hauria d’haver una manera de treure targeta vermella per expulsar els polítics que en seu parlamentària fan servir discursos d’un nivell cultural tan baix, potser així recuperaríem el to que es mereix el debat polític.