REFLEXIONS DE JUBILAT, 54

QUINA CREU!

Encara no hem pogut reposar ni curar-nos les ferides de la campanya de les municipals que a la metròpoli decideixen que s’ha de continuar amb el ball. Un altre mes i mig de campanya electoral fins que els lemes, les utopies, les mitges veritats i les mentides matusseres ens surtin per les orelles abans que ens esclati el cap.
Què hem fet per merèixer aquesta tortura? No ens ho podríem estalviar? No hi hauria una manera més digna, barata i eficient d’informar els electors sense sotmetre’ls al bombardeig sistemàtic que ens espera?
I jo que havia fet vacances aquestes dues darreres setmanes esperant que tot passés!
En fi, tornem-hi! Ahir en Turull es va despenjar amb una proposta que és l’única viable perquè a Catalunya puguem aprofitar el batibull que s’organitzarà a nivell de tot l’estat i aconseguir escombrar cap a casa. Una llista única de tots els partits indepes seria una lliçó per als sociates que diuen que això del procés ja s’ha acabat i els obligaria a fer concessions si volen el nostre suport, que el necessitaran, això segur. Quina llàstima que això sigui una fantàstica utopia!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 53

SE’N VAN, PERÒ DEIXEN LA MERDA

Una de les poques alegries que m’han proporcionat aquestes darreres eleccions ha sigut la confirmació de la desaparició de “Ciutadans”, una agrupació nascuda a Barcelona l’any 2005 amb l’únic objectiu d’atiar un conflicte lingüístic a Catalunya.
Per culpa seva es va sentir la llengua castellana per primera vegada al Parlament i és gràcies a ells i la resta de formacions que han anat sortint com bolets però sempre amb els mateixos noms al darrere que han aconseguit promoure el conflicte lingüístic a les escoles del nostre país.
Penso que potser a la llarga el destí final dels de VOX, que també va néixer de la mà d’un altre català il·lustre (Aleix Vidal-Quadras), haurà de ser el mateix, quan es descobreixi que darrere d’aquests missatges xenòfobs i populistes hi ha un buit immens d’idees.
La llàstima de tot això és que se’n van però deixen la merda, perquè han aconseguit normalitzar el seu discurs podrit de mentides, odi, intransigència i lemes vomitius. A força de sentir-los els hem acceptat com un mal menor de la democràcia. Això els ha blanquejat i ara les taques ja no se n’aniran ni amb lleixiu.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 52

TOT PLEGAT, UNA PENA

Dels resultats d'aquestes eleccions municipals, a banda d’alguns detalls positius que ni cal esmentar per insignificants, només en trec una imatge: l’enorme quantitat d’energúmens de cervell encongit que s’han fet un lloc en molts ajuntaments de casa nostra a l’empara d’un ressorgiment feixista bastit al voltant de VOX i d’altres fenòmens més particularment nostrats que s’adjudiquen la consideració d’identitaris.
A mi tot plegat em fa una certa por per la tendència que estic convençut que costarà molt de trencar i que ja ha suposat la pèrdua de les Illes i del País Valencià. S’acosten temps difícils i em temo que veurem coses que mai no ens havíem imaginat.
En fi, que potser no resulta tan forassenyat el pensament esbiaixat que de vegades em porta a valorar si no seria millor un exili autoimposat en una selva ignota per fugir de la que ens caurà al damunt.
Però em sembla que faré cas al determini de Salvador Espriu:
“Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.”
I, tot i que cada dia que passa el trobo més utòpic, reforçaré les meves il·lusions de futur amb el vers d’un altre poeta, en Miquel Martí i Pol:
“Tot està per fer i tot és possible”.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 51

EXERCICI DEMOCRÀTIC

Després d’aquestes vacances autoimposades, reprenc el mal costum de torturar-vos cada dia amb un escrit que segurament seria del tot prescindible, però que em permet la pràctica de l’escriptura sistemàtica per no perdre el costum iniciat amb la punyetera pandèmia.
Avui he anat a votar, per convicció, per responsabilitat i per militància democràtica (no partidista, perquè no em veuran mai en cap partit). Érem pocs al col·legi electoral; hi havia força més apoderats dels partits i llistes que es presenten a les municipals que no pas votants amb el DNI i el sobre a la mà. M’ensumo que la participació serà minsa.
Això que us deia, que he votat, després de comprovar que figurava al cens i després que la presidenta comprovés que només hi tirava un sobre (volia garantir que no n’hi introduïa dos, perquè amb els temps que corren i que parlen de tupinades, vés a saber!). I durant tot el procés no m’he tret del damunt la sensació d’estar fent una cosa banal, la importància de la qual resultava relativa vist l’ambient en què es desenvolupava tot plegat.
I la memòria m’ha dut cinc anys i mig enrere quan vam poder participar d’una votació èpica, quan es respirava un ambient de neguit (pel perill que vinguessin els picolos o els piolins a hostiar els votants), de fermesa (perquè estàvem fent una cosa prohibida i ja se sap...), d’il·lusió (perquè llavors ens movia un objectiu que crèiem abastable), d’esperança (perquè ens semblava que podíem canviar el futur del país)...
En fi, que si em donen a triar, prefereixo la normalitat d’avui encara que sigui una mica insulsa, però els qui vam viure aquell referèndum el durem sempre a la memòria. Dels fets d’aquell 1 d’octubre, ni oblit ni perdó! Que ho tinguin clar els qui es pensen que hem passat pàgina.

UNA OLIVERA

Quan l'any 2018 vaig rebre de mans de la consellera Jordà el Premi Món Rural de Narrativa, em van regalar un plançó d'olivera que era tot un símbol. El plançó va arrelar a la terrassa de casa i cinc anys després té aquest aspecte formidable. 

 Avui, contemplant-lo després de la benaurada pluja que ha caigut aquests darrers dies, he pensat que bé podria suposar una mena d'oracle del futur que ens espera, incloent-hi l'estelada, per descomptat. Vivim tan immersos en la negativitat de tots els discursos que ens arriben que de vegades ens resulta molt difícil mirar endavant amb una mica d'esperança. 

Digueu-me càndid, ingenu, il·lús... però per un dia que decideixo ser una mica optimista, no em trenqueu la girada, sisplau. 

(I ara m'agafaré uns dies de vacances fins que passi tota aquesta merda de campanya electoral, perquè em faria dir disbarats que tampoc no aportarien res de bo al tema.)

REFLEXIONS DE JUBILAT, 49

AIXÒ VA DE MAL BORRÀS

La notícia que han suspès el 45% dels alumnes que s’han presentat a les proves d’aptitud personal per accedir a la carrera de mestre, tot i no sorprendre’m, em diu que definitivament hem perdut el rumb i algú haurà d’inventar una nova brúixola. Aquest percentatge es refereix als nois i noies que han fet batxillerat, perquè en el cas dels qui hi volen accedir des de cicles formatius arriba fins al 65%.
No us penséssiu pas que la prova en qüestió té la categoria i dificultat de les PAAU (selectivitat). Només es limita a valorar la capacitat de comprensió i interpretació de textos escrits, la capacitat de producció de llenguatge per a expressió pròpia i l’aplicació de les matemàtiques per a la resolució de problemes elementals. Els coneixements no cal avaluar-los perquè ja es poden trobar per Internet.
És a dir que la meitat dels nois i noies que volen ser mestres en aquest país no entenen el que llegeixen, no se saben expressar i no saben aplicar operacions simples per resoldre problemes quotidians. Segurament alguns no sabrien ni tornar el canvi en una transacció comercial simple.
Què voleu que us digui? Que a magisteri s’hi apunten els qui no es veuen amb cor de fer una altra carrera? Segurament, tot i que no deuen pas ser la majoria. Que és la viva expressió del resultat de la pèrdua de la cultura de l’esforç? D’això en podeu estar ben segurs, comprovant com tots aproven l’ESO i la majoria no han fet ni brot durant quatre anys. No es pot suspendre cap alumne perquè li causaríem un trauma irreparable.
El que més em preocupa és que aquests haurien de ser els responsables de la formació bàsica dels ciutadans del futur i els qui haurien de revolucionar el sistema educatiu des de dintre del sistema. Perquè fins ara tots els canvis que s’hi ha anat aplicant han resultat nefastos: els resultats ho demostren. De debò que tenim mala peça al teler.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 48

PARLANT DE SUÈCIA...

Parlar d’aquest país uns anys enrere significava fer-ho d’una mena de paradís democràtic, exemple de benestar social, model cultural i cívic, etc. Parlem del temps del primer ministre socialdemòcrata Olof Palme, assassinat el febrer de 1986.
Què ha passat perquè se n’hagi anat tot a prendre pel sac i un partit d’extrema dreta sigui la segona força política del país?
Què ha passat perquè s’hagi convertit en el país amb una taxa més alta de morts per arma de foc de tota la Unió Europea?
D’on ha sortit tota la delinqüència organitzada al voltant de la droga i el tràfic d’armes? Evidentment que sobretot dels que han vingut de fora: països de l’est, sirians, nordafricans...
I amb això no vull donar la raó als d’extrema dreta, que consti, perquè a Alemanya hi ha arribat pla més immigració que a Suècia i no tenen aquest problema, de fet no tenen ni la meitat de problema del que tenim nosaltres.
No es pot acceptar immigració sense una atenció adequada, perquè si es deixa a l’atzar es van creant guetos ingovernables als quals després només se’ns acudeix fer-hi front amb policia. Això és el que els ha passat a Suècia, amb un codi penal més que benèvol que aplica penes lleus als menors de 25 anys i amb els menors de 15 inimputables. Per tant, els grups mafiosos es dediquen a reclutar nois joves.
A mi tot plegat em comença a sonar massa semblant al que tenim a prop, que consti!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 47

CELEBRANT EL DIA D’EUROPA

Sembla que a la judicatura francesa se li estan encomanant els tics totalitaris de la que ens toca patir a casa nostra. Han trobat una bonica manera de celebrar el dia d’Europa i s’han despenjat amb una sentència que prohibeix a cinc ajuntaments de la Catalunya Nord fer servir la llengua catalana als plens tal com han vingut fent des de fa molt de temps, sempre sense problemes.
Els cinc batlles i batllesses d’aquests pobles han manifestat que seguiran usant la seva llengua, que només faltaria!
Esperem que, en algun lloc de les instàncies judicials superiors, algú esmenarà la plana d’aquest tribunal de Montpeller que no ha d’envejar res als que aquí ens toquen el que no sona. Suposo que, com que allà no és Espanya, no els enviaran els gendarmes amenaçant amb porres perquè a ningú no se li acudeixi desviar-se de la norma sagrada que diu que la llengua única de la república és el francès.
En tot cas, tenint present que els veïns de l’altra banda dels Pirineus són ciutadans d’una democràcia plena i consolidada des de fa anys, nosaltres encara ens hem de sentir afortunats per disposar del reconeixement que aquí se’ns atorga tant a la sagrada Constitució com a l’Estatut trepitjat.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 46

PISCINES

Acabo de llegir al diari que a Sant Cugat del Vallès hi ha censades 5.000 piscines particulars. Suposo que deu ser cert venint d’una font d’informació fiable, perquè d’entrada quan et diuen aquesta quantitat t’esgarrifes una mica. De fet deuen rondar els 100.000 habitants, o sigui que potser tampoc no és tan exagerat.
Estic d’acord que el problema de la sequera no és estrictament causat per l’elevat nombre de piscines particulars que hi ha per tot el país, també hi col·labora l’aigua potable que es perd per fuites en les canonades de distribució (que és vergonyós), el sistema de reg de camps per inundació (que han tingut anys per substituir-lo per un sistema més eficient), el poc mirament que tenim tots plegats a l’hora d’obrir l’aixeta...
Però tornem a les piscines. A la imatge en podreu comptar una vintena i només n’hi ha una de buida. En un país que tot just ara sembla que hem descobert que és de secà, permetre que tothom qui es fa una caseta tingui una piscina al costat deu ser poc menys que un delicte. I que no em vinguin amb allò que un cop plena ja no s’ha de buidar que ja es va reciclant, perquè només és cert en part.
Aquest any no omplirem la petita piscina del terrat que cada any posem amb la finalitat que es refresquin els nets, perquè ens fa mal al cor de malbaratar 2m3 d’aigua, mirem de regar el mínim possible les plantes, posem una palangana per recuperar l’aigua de la dutxa mentre esperem que s’escalfi... Mentrestant només a Sant Cugat hi ha 5.000 piscines plenes, i suposo que se seguiran regant els camps de golf, perquè són pla més importants que tots els fruiters de la terra ferma.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 45

AIGUAMOLLS DE SECÀ

A l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), a banda d’una certa tendència a l’integrisme conservacionista, en aquest cas també se li ha de reconèixer un punt d’optimisme exagerat.
En plena secada estructural i el Gurri aportant un cabal minúscul, apostar per crear dues basses a la zona de Les Casasses jo ho qualificaria d’optimisme exagerat. Home, sempre pot tornar a haver-hi una avinguda extraordinària com el del temporal Glòria i llavors segur que les omplen, però de moment ho veig difícil.
Que consti que el projecte el trobo interessant i a la llarga els espais acabaran naturalitzant-se i fins i tot podrem observar-hi ocells, però de moment... Els atorgarem cinc cèntims de confiança i un punt de fe creient que l’espai té futur, però em temo que tot plegat no acabi com la bassa dels Puig dels Jueus: un canyissar sense aigua. 
Ara només falta que els qui van a passejar-hi el gos es mentalitzin que l’han de dur lligat, altrament aquest espai no serà mai un lloc segur de refugi per als ocells que s’hi poden instal·lar o simplement fer-hi parada.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 44

RETORN AL PASSAT REMOT

Compareu les dues imatges i feu-vos creus de les semblances que hi podeu trobar:
-en totes dues hi ha dibuixets,
-en totes dues aquests dibuixets són vivament acolorits,
-els dibuixets de l’una i l’altra tenen una finalitat comunicativa,
-en totes dues imatges hi apareixen elements usuals de l’època...
Només les separen 5.000 anys!
Llavors arriba la necessària reflexió al voltant d’aquesta punyent realitat. Resulta que, malgrat tots els avenços tecnològics en matèria de comunicació, hem descobert que l’economia de llenguatge (expressar el màxim de significat amb el mínim de símbols) ja l’havien inventat els egipcis i també més endavant els maies, tot i que en aquest segon cas els seus glifos eren més simbòlics.
D’això se’n diu retrocedir en el temps i anar renunciant a la complexa estructura del nostre llenguatge, l’aprenentatge del qual té la seva dificultat, d’acord, però ens configura el pensament i ens organitza el cervell, no ho oblidem.
A veure si a força d’anar-ho simplificant tot acabem patint una llastimosa involució!
Ep!, amb això no vull dir que hàgiu de renunciar a les emoticones a l’hora d’enviar missatges, però, si us plau, que siguin un complement del llenguatge, que no el substitueixin!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 43

CONCERT MÀQUINA DE BATRE

La pseudomúsica que els veïns del parc Xavier Roca Viñas ens hem vist obligats a escoltar fins a la una de la matinada, a mi em mereix si fa no fa la mateixa consideració que la sorollada que feia la màquina de batre plantada a l’era de Can Sargantana que durant tres dies de juliol teníem cada any com a fons sonor.
Amb això vull dir que si hagués estat una altra música més melòdica potser no se’ns hagués fet tan insuportable, però segueixo pensant que la una de la matinada és una mica tard per al ritme vital de la majoria dels veïns.
Encara bo que aquest any han tingut la delicadesa de posar els bafles encarats cap a l’est, donant l’esquena a les edificacions, altrament i havent-los situat a tocar dels edificis, potser haurien aconseguit trencar algun vidre. Així i tot, si posaves la mà al vidre percebies perfectament la vibració.
Mira que el parc arriba a ser gran! No hi havia cap altre espai perquè s’hi pogués encabir l’escenari i el mig centenar curt de fidels seguidors d’aquesta música, hipnotitzats tant pel que els entrava per les orelles com pel que es fotien al cos?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 42

ES VEIA A VENIR?

Després del luctuós esdeveniment en què va perdre la vida un noi de 15 anys a Sant Hipòlit, s’han succeït, perquè els mitjans de comunicació han anat a burxar, declaracions de veïns del poble lamentant-se del fet i queixant-se que a les nits hi ha “trànsit” i “tràfic” i que el presumpte homicida el tenien tots fitxat (no només els Mossos d’Esquadra) com a persona perillosa i conflictiva.
Si realment tot això és cert, perquè quan donen veu a la gent del carrer sovint s’aconsegueixen descripcions hiperbòliques i de vegades esbiaixades de la realitat, què ha fet tothom qui hi tenia alguna responsabilitat fins que hi ha hagut aquest mort?
Perquè ara resulta que tothom s’apunta al missatge ja sabut de “jo ja ho deia que en passaria una de grossa”. Si els responsables de seguretat ciutadana eren coneixedors del que estava passant, què esperaven per intervenir? Sempre a remolc d’una realitat que els sobrepassa i que miren d’anar trampejant com poden, de vegades mirant cap a una altra banda.
Encara voldria fer una altra consideració. En el cas de tots els presumptes delinqüents, només ens assabentem de les inicials i de l’edat. En el cas que ens ocupa, no feia ni un parell d’hores que havia succeït el fet, i el nom i cognoms del sospitós, i fins i tot la imatge de la seva cara, ja apareixien als mitjans de comunicació. Aquest sí que es podia publicar perquè és dels d’aquí, dels de casa? Aquí no hi havia cap perill de racialització, oi? És per pensar-hi una mica.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 41

OCASIÓ PERDUDA?

Tenint en compte l’enorme repercussió que la visita a Barcelona de l’expresident Obama ha tingut als mitjans de comunicació nacionals, estatals i internacionals, hauria sigut interessant que el nostre president hagués fet mans i mànigues per poder mantenir-hi una conversa, per breu que fos, en presència dels mitjans gràfics que ho haurien immortalitzat. Si això hagués passat en una visita al Palau de la Generalitat, hauria tingut un significat important pel que té de reconeixement d’una nació i d’un govern que aspira a ser alguna cosa més que una miserable pseudoautonomia de gestió.
Però resulta que va anar a Montserrat i va conversar llargament amb l’abat i el prior que segons diuen li van poder fer cinc cèntims de la nostra condició nacional. Potser que els nomenem consellers d’afers exteriors.
Sembla que el pobre Aragonès ho va intentar per tots els canals que coneixia, però la resposta sempre va ser negativa. Diu que es tractava d’una visita privada i que no hi cabia. Què us hi jugueu que hi va haver pressions de l’aparell de l’estat? Què us hi jugueu que si li truquen del Ministerio de Presidencia apareix un forat a l’agenda privada perquè el senyor Sànchez pogués fer campanya? És que no paren!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 40

ELS TÉ QUADRATS

Imagineu per un moment que a la celebració de la Diada de Catalunya, l’11 de setembre, la responsable de protocol de la Generalitat li barrés el pas a un ministre del govern central dient que com que no estava convidat no hi té lloc.
L’escàndol que muntarien els partits espanyolistes (malament dits constitucionalistes) seria fenomenal. Al cap de pocs dies hi hauria una altra vocació al Senat per aplicar altra vegada el 155.
Com son les coses, eh! Aquesta Ayuso els té quadrats (els ovaris, s’entén), i no hi ha ningú disposat a plantar-li cara, ni dels seus ni dels que li van a la contra, perquè saben que si s’hi fiquen es fotran en un merder colossal, i només ella és capaç de nedar i respirar enmig del merder. Va deixar a peu d'escales aquest cregut en Bolaños que no va saber ni com reaccionar. Ni la seva companya de partit (esplèndida ministra de defensa) no va saber moure un dit.
Alguna cosa havia de fer la IDA, perquè les dades de la seva estimada “España dentro de España”, a pesar de tots els beneficis i els privilegis i la seva obsessió ultraliberal, no són precisament per tirar coets, perquè té força més atur que nosaltres, per exemple.
De mica en mica, aquella mena d’entelèquia de comunitat autònoma (que ja té collons que la metròpoli de l’imperi gaudeixi del mateix nivell d’autogovern que nosaltres), acabarà constituint-se en una mena de república bananera independent, si li deixen les mans lliures.