DAMNIFICATS D’ALT STANDING
No us ha sorprès la celeritat amb què han trobat solució per als damnificats de l’incendi del macrobloc de pisos del barri de Campanar a València? Han trobat un bloc nou de pisos de protecció oficial encara per estrenar i aniran reallotjant els damnificats començant per aquelles famílies que tenen fills petits.
Si feu un mínim esforç de comparació amb els que han hagut de fugir de casa per por que els caigués a sobre als blocs amenaçats de ruïna de Badalona, us adonareu que la resposta no és tan contundent, malgrat que els responsables polítics de gestionar els desastres siguin en tots dos casos del PP.
Això em fa arribar a la conclusió que hi ha damnificats de diferents categories, i a la planta baixa de la piràmide hi hauria els benaventurats que viuen ocupant naus industrials abandonades on quan es cala foc han de fugir per cames i buscar-se la vida.
Però en aquest cas els habitatges eren d’un nivell elevat, per tant se suposa que els propietaris i llogaters devien tenir possibles, i amb aquests s’hi ha de quedar bé. Collons com grinyola tot això de la igualtat!
NO HI HA UN PAM DE NET!
La darrera descoberta de corrupció política que ha aparegut, la d’un tal Koldo Garcia, que com tants d’altres (el germà de l’Ayuso, per exemple) va aprofitar el desgavell de contractacions de la pandèmia per cobrar comissions milionàries, ens demostra que de miserables sense cap mena d’ètica n’hi deu haver en tots els partits polítics i els únics que se’n deuen salvar són els que no han governat mai.
Pensar que mentre la gent es moria davant la impotència dels professionals que havien de fer front a una pandèmia sense material de protecció, sense medicaments i sense cap preparació específica, hi havia qui s’estava embutxacant euros a cabassades ho trobo d’una baixesa moral indescriptible.
La pregunta que em ve al cap és com pot arribar a assessor d’un ministre algú que van rebutjar per entrar a la Guàrdia Civil perquè tenia antecedents penals i que la feina més reeixida que va tenir va ser la de goril·la d’un club nocturn?
Aquesta contractació a dit d’assessors i nomenament de càrrecs de confiança que fan tots els partits polítics així que entren en un govern deu ser la via més rapida perquè els inútils, els penques i els vividors acabin fent carrera. Alguna mena de control s’hauria d’exercir sobre aquest personal que són sangoneres de l’administració pública.
COP D’ESTAT
Ves, fins avui no m’he adonat que ahir era 23 de febrer. Suposo que tots recordem perfectament on érem quan el fdp (a aquell sí que li agradava la fruita) d’en Tejero va assaltar el Congrés dels Diputats pistola en mà.
És una data inesborrable de la nostra memòria, tot i que en aquells moments encara ni tan sols intuíem què hi havia al darrere del pronunciament militar, que no n’arribàvem a intuir les conseqüències, i que alguns dels efectes els vam acabar de copsar el 2 d’octubre de 2017.
Ja ningú no dubta que darrere d’aquell cop d’estat (aquell sí que ho era, collons!), que tothom va donar per sortosament fallit, hi havia el “fugado” (aquest sí que ho és) “campechano” que acabarà els seus dies lluny del país on el va deixar regnant en Franco, i que va aprofitar la seva immunitat per cometre tots els delictes, abusos i martingales que el seu cervell Borbó malalt li va donar a entendre.
I resulta que encara va aparèixer com el salvador de la democràcia, una consideració que qui més qui menys li va atorgar. Redeu, que en podem arribar a ser de rucs!
MÚSICA INDESITJABLE
És molt probable que, anant a peu per dins del poble us hàgiu creuat amb algun espècimen d’aquests mutants que, al volant del seu cotxe normalment tunejat i amb els vidres abaixats, us fa escoltar la sorollada que emet el seu equip de so amb potència mesurable en megavats, que ell deu considerar música celestial, atesa la cara de satisfacció amb què circula.
Sempre m’he quedat amb les ganes d’aturar-ne un i comunicar-li que el so de màquina de batre que em fa escoltar em desagrada profundament i que les ordenances municipals deuen dir alguna cosa relativa al nivell de decibels amb què contamina sonorament l’espai urbà.
De vegades, sobretot de nit, he arribat a sentir algun d’aquests salvatges des dins de casa, i deu picar fort, perquè els vidres dobles amb aïllament acústic no són capaços de retenir l’embat de les ones acústiques desbordades. És llavors quan em venen ganes d’abrigar-li una galleda d’aigua des de la finestra, però me n’estic perquè, quan tingués la galleda plena, ell ja seria carrer enllà desvetllant altres veïns.
QUIN JUTGE!
La pobra veïna d’origen africà de Santa Margalida (Mallorca) que porta un quart de segle integrada a la població i relacionant-se amb els seus veïns en un perfecte català, no “ha justificat un grau suficient d’integració a la societat espanyola” per poder aconseguir la nacionalitat d’aquest país d’opereta.
L’entrevista que el jutge li va fer, i que ella suposava que seria en català, l’únic idioma que parla perquè és l’oficial de la comunitat autònoma on resideix, va ser en castellà, una llengua que només coneix gràcies a un parell de cursets organitzats pel seu ajuntament.
Quin malànima estúpid pot denegar aquest dret emparant-se en la constitució? O sigui, que un jutge que no deu saber un borrall de català, perquè el deu considerar poc menys que una mena de dialecte o argot parlat per la xusma amb qui no es relaciona, pot ser ciutadà de ple dret de Mallorca i la pobra dona, evidentment molt més mallorquina i catalana que ell, no té prou voluntat d’integració a la societat que l’ha acollida.
“Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras”. He buscat una referència en la llengua imposada i he trobat aquesta expressió del Quixot de Cervantes.
ENCARA MÉS INCIVISME
Si per aquelles coses s’escau que us trobeu passejant pel camí que transcorre paral·lel al costat del riu Gurri, tant si ho feu cap al nord amb direcció a Malloles com si ho feu cap al sud, cap a la font dels Frares, us recomano que vigileu bé on trepitgeu i no se us acudeixi apartar-vos ni un pam del camí fressat.
Fa un cert temps, vaig recriminar al propietari d’un gos que deixés la tifarada que acabava d’evacuar i s’allunyés sense recollir-la. Em va contestar que el gos no havia pas defecat al camí, sinó al marge damunt de l’herba i que allà no estava pas obligat a recollir-ho. No recordo exactament què li vaig dir, però em sembla que em vaig referir als meus dubtes sobre el raonament que acabava de fer a manera d’exculpació.
Aquest diumenge mateix vaig poder comprovar que un altre cívic propietari de gos, que per la mida es podria comparar a un vedell, deixava amb total impunitat una monumental tifarada just en aquella línia poc marcada entre el terra fressat i la fullaraca de sota els arbres. Segurament havia d’haver-li fet notar la meva disconformitat amb el seu comportament, però què voleu que us digui! Em cansa aquesta feina d’agent cívic sense cap mena de reconeixement i amb resultats tan poc reeixits.
INCIVISME RECALCITRANT
Situeu l’acció a l’ampla vorera que hi ha davant del que havia estat l’Hotel Colon, al centre de Vic. Una dona que podríem qualificar d’entrada en anys, després de netejar-se el nas amb un mocador d’un sol ús, decideix que el millor lloc on pot anar a parar el paper en qüestió és a terra, un contenidor prou ample que es veu que ho accepta tot. Passa davant dels meus ulls i, abans que pugui reaccionar per recriminar-li la seva actitud, una àvia que anava davant meu l’escomet per retreure-li el seu incivisme.
La dona en qüestió, després de mirar la persona que la interpel·la amb un gest de menyspreu, li contesta: “Pues si te molesta, lo recojes!”
La pobra àvia, no sap com contestar al moc que li acaben de clavar i jo em limito a dir-li: “Molt bé, eh! A més d’incívica, 'borde'. Quins collons que tens!”
I em quedo amb les ganes de recollir el mocador brut i fotre-li pels morros. Me’n priva el fet que estigui brut de la merda que deu destil·lar el seu nas i que darrerament hi ha molts casos de grip i Covid.
EL CONTE DE LA LLETERA
Ja em perdonareu la relliscada conscient que ahir em va portar a explicar-vos el conte de la lletera en versió 2.0. Els gallecs són així, i el caciquisme està instal·lat en la seva societat sempre disposada a perdonar els pecats dels amos perquè són això: amos. I com que són els amos ja saben què han de fer perquè tot funcioni.
D’ençà del desastre ecològic del Prestige, quan van tapar la boca dels mariscadors amb subvencions que van arribar fins a persones que feia anys que no vivien a Galícia i van córrer a demanar llicència de percebeiros (per exemple) per poder cobrar els ajuts, l’estructura de poder està fonamentada en el clientelisme. Els del BNG han millorat els resultats, però els sociates no disposen d’un discurs alternatiu que sigui atractiu i s’han enfonsat en la misèria.
En fi, que estic més que segur que déu no existeix, perquè les misèries i les injustícies que ens toca veure i viure ens ho demostren ben clarament, però en l’hipotètic cas que existís, segur que és de dretes, molt de dretes.
POLÍTICA FICCIÓ
Avui no me’n puc estar. Permeteu-me que faci cinc cèntims de política ficció perquè ara mateix és el que em demana el cos.
El PP avui perd la majoria absoluta al parlament gallec, els partits d’esquerres s’ajunten i fan presidenta de Galícia Ana Pontón del BNG. En conseqüència, l’amic dels narcos gallecs, en Núñez Feijoó, pateix una revolta dins les esferes de poder de Madrid i és defenestrat com el seu predecessor. Els del PP s’estan una temporada deixant-nos en pau i pendents dels seus problemes fins que l’Ayuso agafa les regnes nacionals del partit de dretes i, essent tant de dretes acaba absorbint l’electorat de VOX. Com que una cosa és Madrid (España dentro de España) i una de ben diferent tot l’estat, perden les properes eleccions autonòmiques de Madrid mentre la IDA es dedica a anar sembrant merda i mentides a tot l’estat.
El simple fet d’haver perpetrat una campanya a Galícia parlant només de Catalunya hauria d’haver fet obrir els ulls dels gallecs, però es veu que són gallecs, i no fa falta que digui res més.
JOC BRUT
Els del PP de Galícia, que fa dies que li veuen les orelles al llop, han fet un darrer esforç sense importar-los gens ni mica carregar-se la poca ètica que encara tenien.
Dos dies abans de les eleccions, han aprovat un augment dels salaris dels sanitaris amb efectes retroactius des de l’1 de gener, que suposen una bona picossada per a les butxaques dels treballadors de la sanitat pública.
Paral·lelament, també han anunciat un increment del 0,5% dels sous de tots els funcionaris.
Home, tenint en compte que, mentre a nosaltres ens foten cada any 20.000 milions d’euros dels nostres impostos, 8.000 dels quals van a parar a les seves arques, no m’estranya que es puguin mostrar generosos en tan gran mesura, mentre aquí escatimen sous i salaris de metges i infermeres per poder quadrar els comptes.
No ens en sortirem fins que no fotem el camp d’Espanya. Però darrerament em comença a preocupar que, en l’hipotètic cas que es donés aquesta utopia, amb la mediocritat i ineptitud que demostren els qui diuen que ens governen, segurament tampoc no ens en sortiríem. És a dir, que tenim mala peça al teler.
SER CATALÀ I NO EXERCIR-NE
El model perfecte de persona a qui s’hauria de negar la seva condició de catalana, si és que això fos possible i servís d’alguna cosa, és la senyora Dolors Montserrat i Montserrat, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia que, després de passar per tots els papers de l’auca de la política de la mà del PP ha acabat al cementiri d’elefants del Parlament Europeu des d’on practica amb tota la mala llet del món el seu anticatalanisme més recalcitrant.
És una persona tòxica, com diu l’Antoni Bassas, que vomita les mentides que calgui per atiar guerres lingüístiques on no n’hi ha hagut mai. Des de la presidència de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, ha orquestrat la darrera atzagaiada: la creació d’una comissió que va venir a analitzar el nostre conflicte lingüístic escolar. A la comissió només s’hi van apuntar polítics de dretes, d’extrema dreta, i de dreta més extrema encara. Aquest sol fet ja hauria d’invalidar, no només el resultat del seu informe, sinó fins i tot les despeses que aquesta estupidesa ha generat i que van a càrrec de tots els europeus.
A l’informe es diu que els pares i nens castellanoparlants que han presentat demandes judicials per aconseguir l’ensenyament en castellà a les escoles catalanes pateixen exclusió social, intimidació i assetjament escolar. I el senyor Barrientos encara hi veu un altre pecat: la xenofòbia. És tot tan lamentable que, si no es tractés d’una campanya orquestrada contra la pau i la convivència a les escoles que van iniciar els malànimes de Ciutadans, ens podríem fer un tip de riure.
M’ha vingut al cap una situació equiparable al que es dona en alguna aula d’algunes escoles. Si en una comunitat de propietaris d’un edifici hi ha un sol individu que es nega a instal·lar plaques fotovoltaiques a la teulada, es deixaran d’instal·lar? Ja us dic jo que la llei i els estatuts de la comunitat passaran per damunt del seu cadàver, que és el que s’hauria de fer a les aules de les escoles on uns únics pares obliguen als altres vint-i-quatre a passar pel tub. I després encara es queixaran que se’ls miren de mal ull?
En fi, de com convertir els agressors en víctimes aplicant la demagògia més barroera en saben un munt, i sempre els ha funcionat. Fins quan?
PARLAR EN CATALÀ
Expulsar un entrenador de futbol d’un equip aleví per “persistir en el uso de su dialecto” diu molt a favor de l’àrbitra que va perpetrar aquest atemptat contra els drets lingüístics que ens reconeix la seva sagrada constitució i l’estatut d’autonomia balear.
És lamentable que aquests fets que tots crèiem enterrats i oblidats tornin a aparèixer en la mesura que la dreta més dreta de totes les dretes va adquirint quotes de poder i per tant va blanquejant el seu discurs d’odi contra la nostra llengua. Les Illes i el País Valencià ho comencen a tenir fotut, però nosaltres no estem pas exempts d’aquest risc.
Segurament no ho hem fet prou bé, si en aquests moments els alumnes que hem tingut a classe i que han fet tota l’escolarització en català es comuniquen bàsicament en castellà tan bon punt a les converses habituals de la seva vida quotidiana passen apareix algú que parla en aquesta llengua.
Diria que hem estat massa comprensius, massa condescendents i massa generosos en el tracte amb persones que malgrat portar anys i panys al nostre país s’han negat sempre a parlar en la nostra llengua.
Penso que anem molt errats quan de seguida que ens comuniquem amb algú que suposem que no és catalanoparlant li engaltem la informació en castellà, perquè d’aquesta manera no valorem prou la nostra llengua, ni li fem el favor de tenir-hi contacte perquè la pugui aprendre.
I tot això ho dic des d’Osona, on sembla que el problema no és tan greu com a la macrocapital.
CATALUNYA RÀDIO I RÀDIO VEDRUNA TONA
Ahir va ser un dia d’aquells que els qui estem jubilats podem sentir-nos satisfets de la nostra tasca quan estàvem en actiu. El programa “Catalunya migdia” de l’Òscar Fernàndez es va emetre des de l’Escola Vedruna Tona.
Una de les raons per les quals devien triar la meva escola de tota la vida devia ser que disposa d’una ràdio escolar des de fa més de trenta anys, un fet que suposo molt poc comú entre tots els centres educatius del nostre país.
Durant aquests trenta cursos en vaig ser responsable, tant de coordinació de les activitats com del seu manteniment, una tasca que sempre em va aportar més satisfaccions que maldecaps i que em va permetre anar aprenent com funciona tot això de la ràdio.
Que l’escola em convidés a aquest acte em va fer una enorme il·lusió, sobretot perquè ara s’han decidit a ressuscitar-la després d’una letargia d’uns quants anys motivada sobretot per la maleïda pandèmia que ho va fotre tot en doina.
Una de les fites més importants que havíem assolit amb la ràdio era la programació especial que es feia a cada contesa electoral municipal que acabava amb una marató de ràdio el dia de les eleccions. Em faria molta il·lusió que es pogués recuperar aquesta activitat que, a banda de suposar una experiència periodística real per als alumnes d’ESO, també es tractava d’un servei a la comunitat de Tona. Si d’aquí a tres anys us animeu a donar continuïtat a l’experiència i jo encara no faig catúfols, estaré encantat de poder-vos donar un cop de mà.
MATRÍCULA VIVA
Per matrícula viva s’entén el moviment d’alumnes (canvi de centre, nouvinguts, altes, baixes...) amb el curs començat. No voldria equivocar-me, però em sembla recordar una informació d’aquesta setmana passada en què es parlava de 18.000 durant el que portem de curs. He intentat trobar la dada exacta, però no me n’he sortit, en tot cas rondava aquesta xifra.
Segurament, si calculem el percentatge no deu ser una xifra gaire espaterrant, però així i tot penso que deu ser una bona murga per a les escoles. Suposo que en aquests casos les aules d’acollida tenen una funció imprescindible, però temporal.
Llavors em poso en la pell del mestre que té al seu càrrec una aula de primària amb 20 alumnes i n’hi arriba un pel novembre, un altre al desembre i ara encara un tercer. Si hi afegim que ja té dos alumnes amb necessitats educatives especials, un dels quals presenta conductes disruptives tot i que tingui vetllador, que dins la resta del grup hi ha alumnes amb diferents nivells, em pregunto com pot gestionar tot això sense estirar-se els cabells. Sincerament, jo no podria.
Em pregunto com es pot dur a terme aquesta tasca d’integració, tant d’alumnes nouvinguts com d’alumnes amb necessitat educatives especials, sense acabar patint un atac de nervis cada dia per altre. Perquè això de la integració és molt lloable, però en segons quins casos pertany més a la categoria de la utopia que no pas a la realitat. I resulta molt senzill anar dictant lleis, ordres i disposicions des d’un despatx quan no s’ha trepitjat mai una aula. Definitivament, planyo els mestres que es troben en aquesta situació.
TAUROMÀQUIA I SEQUERA
Les perles que ens regala la IDA des de la seva república bananera de Madrid són magnífiques, insuperables, dignes de qualsevol pel·lícula dels Germans Marx. Si la cosa acabés aquí, com si fos un simple “chascarrillo” al qual són tan aficionats els d’aquelles contrades, fins i tot riuríem, però és que allò que diu és sentència ferma i veritat absoluta per als seus acòlits, i això sí que resulta preocupant.
Relacionar sequera amb la decisió de prohibir les “corridas de toros” és d’una ment perversa, desequilibrada o analfabeta. Trieu vosaltres mateixos, però jo em quedo amb la primera, tot i que la tercera també deu tenir-hi alguna cosa a veure.
O sigui que “tras cerrar una plaza de toros, le ha seguido la sequía, el control político y el adoctrinamiento". Oleeeeé!
VOLHOV
Mira que fa anys que sento aquesta paraula, d’ençà que la judicatura espanyola es va entestar a encolomar delicte d’altra traïció per aliança amb l’enemic rus a en Puigdemont i el seu sanedrí. Es tracta d’una denominació que ara ha tornat a deixar-se sentir perquè el magistrat Joaquín Aguirre no ha volgut ser menys que el tal Manolo García Castellón i ha tret tota l’artilleria pesada a desfilar pel país.
Doncs resulta que el nom “Operación Volhov” el va posar la Guàrdia Civil, i això diu molt poc al seu favor pel que fa a valors democràtics.
El nom procedeix de la batalla del riu Volhov durant el cercle Leningrad de les tropes nazis el setembre de 1941. La “División Azul”, la contribució d’en Franco als seus amics nazis que tant l’havien ajudat en la seva croada anticomunista, va ser l’encarregada de travessar el riu Volhov i establir un cap de pont sobre les defenses russes. Sota el comandament del General Muñoz Grandes, el voluntaris feixistes espanyols que formaven el Regiment 269 van aconseguir instal·lar un pont flotant que permetés el trànsit de vehicles i tropes de camí a Leningrad.
No tenen vergonya! Així que poden de seguida mostren els valors fonamentals que justifiquen la seva existència, valors plenament democràtics com heu pogut comprovar.
ADOCTRINAMENT
Acabo de petar de nassos amb aquesta joia que tots els que havíem patit l’escola franquista havíem tingut a les mans. Es tracta de l’evidència més flagrant d’adoctrinament escolar que presentava una història esbiaixada i fonamentada en glòries passades, la majoria de les quals eren poc més que mites exaltats i anècdotes per exalçar la imatge d’una “unidad de destino en lo universal”.
Quan m’haig d’empassar segons quins missatges proferits per boques exaltades regides per cervells de mosquit, se’m regiren aquí dins tota una colla de disbarats còsmics patits en pròpia pell i en propi cervell que són mereixedors de repulsió i fins i tot de denúncia.
Sentir com els líders de la dreta extrema i de la ultradreta s’omplen la boca amb acusacions d’adoctrinament i de tergiversació de la nostra història abans em causava perplexitat, després el sentiment va anar derivant cap a emprenyament i ara ja ultrapassa la indignació.
Però resulta que els qui vam mamar aquelles consignes, i vam haver de fer-nos grans per fugir de sotanes i camises blaves i poder pensar lliurement, ja ultrapassem tots la seixantena, és a dir que estem pràcticament tots jubilats. I explicar segons quines coses a les generacions més tendres té ara el valor de les “batalletes de l’avi”, és a dir ha caigut de categoria per aterrar a l’anècdota.
I em preocupa que aquest oblit no sigui el primer esglaó del retorn a un temps passat que comença a treure el cap en ajuntaments i comunitats autònomes on han blanquejat el feixisme.
BARBARISMES BÀRBARS
Acabarem aquesta sèrie “MILLOREM EL CATALÀ” un recull de barbarismes que he anat arreplegant del parlar habitual de les persones amb qui em relaciono i del que sento pels mitjans de comunicació. Abans de començar, convé que aclarem quina és la funció de cadascú.
Aclarar -> aclarir
Aconteixement -> esdeveniment
Acostumbrar -> acostumar
Ademés -> a més a més
Agotar -> esgotar
Apoiar -> recolzar, donar suport, arrepenjar
Arrepentir-se -> penedir-se
Asco -> fàstic
Bassura -> escombraries, brossa
Borrar -> esborrar
Cantitat -> quantitat
Casi -> quasi
Columpio -> gronxador
Creència -> creença
Desarrollar -> desenvolupar
Deuda -> deute
Desperdici -> deixalles, malbaratament
El dia següent -> l’endemà
Emputxar -> empènyer
Enfermetat -> malaltia
Enxufe -> endoll
Fallo -> error, errada
Ganància -> guany
Garantitzar -> garantir
Humillar -> humiliar
Motxila -> motxilla
Olvidar -> oblidar
Pàrraf -> paràgraf
Patada -> puntada de peu, coça
Pillar -> atrapar
Plaç -> termini
Puesto -> lloc
Red -> xarxa
Rato -> estona
Retràs -> retard
Sentar-se -> asseure’s
Sudadera -> dessuadora
Susto -> sobresalt, ensurt
Tamany -> mida
Tonto -> ximple
Tormenta -> tempesta
Traïcionar -> trair
Vivenda -> Habitatge, casa, pis
Xulo -> bonic, ben parit (fatxenda, perdonavides)
