ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 23

"DEIXONDIR”

El fem servir per expressar que sortim d’un estat d’ensopiment, de mandra, de somnolència.
És una paraula que trobo bonica per la seva sonoritat i s’està perdent en benefici d’espavilar. Contra el que podríem pensar, no és de registre culte, per tant hauríem d’esforçar-nos per mantenir-la.
Es veu que va canviar de conjugació el segle XVIII (abans deixondar) i va passar a acabar-se en –ir i ser incoatiu de la tercera (afegeix el sufix “-eix” al present): deixondeixo, deixondeixes...
“La bufetada d’aire fred que va rebre en sortir de casa el va deixondir de cop”.

EN NOM DE LA PAU

El tercer poema amb dedicatòria especial als ucraïnesos.

SOMNI TRENCAT

Van farcir la teva ànima jove i decidida
amb mil mentides
que parlaven del valor,
de la llei sagrada de la pàtria
que calia defensar,
de la justícia, de l’honor,
de l’excel·lència
de la vostra eterna nació.

Van preparar el teu cos jove i vigorós
per al combat,
i el van avesar
al sofriment i a la fermesa,
a l’absurda rigidesa
de l’autoritat forçada
que trepitja la raó de tots els mots.

Van dotar el teu cor jove i ardit
amb una esbalaïdora analgèsia
que et permetés,
davant del teu germà enemic,
prémer el gallet
sense cap mena de recança.

Van farcir el teu cervell jove i mal·leable
amb una mescla rara,
amb un batibull esquizofrènic
de conceptes antagònics
sàviament trenats
que et permetessin viure
les més cruels paradoxes.

Van posar a les teves mans joves i lleugeres
una arma atuïdora,
la teva eina més preuada,
companya fidel de mil croades,
i com un ferotge gos de presa
et van ensinistrar.

Van completar la seva obra jove i impecable
amb un vestit obscè,
calcat a milers d’altres
perquè et sentissis escortat
al cul del pou de la teva solitud.

Van emmenar-te a un país veí i trasbalsat
per comprovar els efectes
del seu marcial producte,
per confirmar l’encert,
per constatar la precisió
de l’abominable màquina mortífera
en què t’havien convertit.

Ara jeus desmanyotat i sense un trist alè,
amb el cos estimbat en un voral
d’aquesta carretera,
a quatre tirs de pedra de Kiev.
Cap giny no ha estat capaç
de deturar la bala
que t’ha esqueixat el cor,
mentre corries a envair un país
segant les vides d’altres homes que,
                                                         com tu,
no havien après cap més gran cosa
que a seguir vius
                           per continuar matant.

Demà, potser, el teu cos inert,
amortallat amb el símbols
que t’havien fet besar,
rebrà el guardó d’una medalla,
daurada, brillant i cobejada,
davant els ulls plorosos
dels qui t’havien estimat.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 22

“VORAVIU”

S’anomena així la vora resistent d’una roba, tant si és teixida com si està recosida perquè no es desfili. Ara em sembla que ja només la fem servir en sentit figurat dins l’expressió “tocar el voraviu”, volent expressar que una cosa, una acció o un comentari ha molestat profundament a algú, l’ha ferit en allò més íntim.
Ara bé, per què ha acabat tenint aquest sentit figurat és un complet misteri. Almenys jo no hi he sabut trobar la raó, perquè la lògica de la frase feta ens portaria a parlar de les vores, no d’allò més important.
“M’ho podia haver imaginat, que passaria això. Aquell malparit sap perfectament com tocar-me el voraviu.”

EN SUPORT DEL POBLE UCRAÏNÈS

Un altre dels poemes que dues dècades després torna a tenir trista vigència. La meva escarransida col·laboració solidària amb el poble ucraïnès.

HEU DESVETLLAT UN MONSTRE

Heu desvetllat el monstre baladrer,
cruel, salvatge i despietat,
que atemoreix les pedres dels camins
i cada gra de sorra que trepitja.

L’heu dut prou lluny de casa i,
en nom de la sagrada llibertat,
l’heu afartat de carnassa
per sadollar la seva eterna
i enfollida cassussa colossal.

L’heu passejat per terra aliena
on ha deixat l’empremta
de les urpes i els ullals,
de la força voraç i gegantina
en un immens bassal de sang.

L’heu atiat contra els més febles
porucs que no prengués cap mal,
perquè pogués greixar tots els artells
condemnats a un lent procés
de rovell, en temps de pau.

En nom de quin déu sanguinari
heu desfermat aquesta bèstia poderosa?
En mans de quin botxí malentranyat
heu lliurat tot aquest poble dissortat?
En quin cor empedreït i cínic
hi pot haver un espai
per a tan increïble crueltat?
En quin cervell malalt i famolenc
ha germinat tanta barbàrie desbocada?

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 21

“MURGA”

El fem servir per referir-nos a una cosa molesta, pesada. Hem acabat per substituir-la pel préstec “pal”, procedent del registre col·loquial de la llengua invasora veïna que, molt usat en l’argot juvenil, hem acabat per fer-nos-el nostre.
S’aplica com a sentit especial del terme “murga” referit al grup de músics que tocaven amb resultats més aviat desagradables a l’oïda. La paraula deriva del llatí “amurca”, un terme amb què s’anomenava un tipus de música popular.
“Aquestes trobades s’han acabat convertint en una autèntica murga. És la darrera vegada que hi trec el cap.”

FENT COSTAT AL POBLE UCRAÏNÈS

Aquest poema, que vaig escriure el 2003 (Guerra de l'Irak) dins el recull "Esclats de pau en temps incert", s'havia de quedar al calaix de la memòria, però un boig afamat de poder l'ha tornat a ressuscitar. És la meva minsa col·laboració en suport del poble ucraïnès.
 

ARREU L'ESGARRIFANÇA

Carrisquegen les cadenes
dels infernals ginys assassins
dins un ofec de pols
que oculta la vergonya de la guerra.

Tronen els canons i,
en la distància,
esquitxen tot l’espai
amb les desferres
d’un poble commogut i esporuguit.

Les armes baladregen,
escupen foc i mort,
i escapcen mils anhels
de pau i llibertat
enmig d’un desgavell de solituds.

En l’aire espès, fendit arreu
pel traç cruel de màquines perverses,
hi sura el plor de l’home trasbalsat
per l’escampall de cossos esquinçats
en una mescla atroç de sang i runa.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 20

“CAPSIGRANY”

Ves a saber per què aquest ocell de la família dels lànids, d’uns 17 centímetres, amb el cap i el clatell de color castany rogenc, ha acabat prestant-nos el seu nom per referir-nos a una persona de poc seny i enteniment!
Si fos per referir-nos a algú cruel i sanguinari, encara s’entendria, perquè és carnívor i té el costum d’empalar les seves preses a les espines de les plantes per poder-les esquarterar més fàcilment.
En tot cas, potser sí que el seu aspecte ens fa pensar en algú d’escàs cervell i pensament. Els altres dos ocells que fem servir més o menys amb el mateix sentit són el mussol i el gamarús.
“Ei, tu, capsigrany, a veure si t’espaviles una mica o acabaràs essent l’ase dels cops!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 19

“CAGANIU”

Es refereix a l’ocell més petit de la niada, però per extensió també s’aplica al fill petit de la casa. Fa temps que no la sento i és una paraula que trobo que aporta tota una càrrega de sensibilitat, aquella que se’ns desvetlla quan veiem qualsevol animaló petit. És allò que diem que de petits tots som macos.
“El caganiu va arribar sense avisar, quan ningú no s’ho esperava, i va acabar tenint tres mares perquè es portava més de deu anys amb les seves germanes.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 18

“MOLINAR”

A Osona molinem el cafè i també ho fèiem amb els cereals per obtenir-ne farina. Suposo que hem acabat aplicant-ho només al cafè perquè ho fem amb un molinet, però l’expressió “cafè molt (abans escrit mòlt)” no la fa servir gairebé ningú. És curiós que els molinets més famosos s’importessin de França i fossin de la marca Peugeot.
Recordo que a Can Sargantana el que en deien cafè era ordi torrat (el de veritat devia tenir un preu inabastable) i es molinava just abans de posar-lo a la barretina amb què es feia la infusió.
En tot cas, convindria que estalviéssim el verb “moldre” o només l’uséssim en parlar del blat.
“He molinat una embosta de cafè perquè només en quedava en gra.”
De fet ara, amb les ditxoses càpsules que han vingut a destruir la litúrgia de les cafeteres "Oroley", ja ningú no deu comprar cafè en gra.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 17

“FRESSA”

A Osona el mot “soroll” l’hauríem de considerar gairebé un cultisme, tot i que ha acabat per desplaçar el més nostre, que és fressa. Aquí fem fressa, només la gent fina fa soroll.
La paraula ve del verb “fressar” que significava refregar i més endavant “deixar rastre”.
“No facis tanta fressa, que no em deixes sentir les notícies de la ràdio.”
Aneu amb compte, perquè arreu dels Països Catalans té significats diferents: al País Valencià és el soroll que fan els cucs de seda quan roseguen les fulles, a Mallorca és una disfressa.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 16

“CUIDAR”

Tot i que el significat més estès d’aquest mot és el de tenir cura d’algú o d’alguna cosa, i també ocupar-se d’algun afer, a Osona el fem servir amb dos sentits especials:
El primer és el de “estar a punt de”.
“He caigut i he cuidat trencar-me coll i barres.”
L’altre és el de “vigilar o evitar”.
“Cuida’t de caure a les seves urpes o ja hauràs begut oli.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 15

“CLEMÀSTECS”

Era una estructura de cadenes acabades en ganxos, fixada en un suport dins la xemeneia sobre el foc a terra, que permetia penjar-hi olles i peroles per cuinar i per escalfar aigua. Com més rica era la casa, més ganxos tenia l’estructura i més atuells s’hi podien penjar.
Al de casa, on es practicava una estricta economia de subsistència, només hi havia dos ganxos. En dèiem “calemàstecs”, i com que a la cuina ja hi havia fogons de llenya i caliu, només els fèiem servir per fer bullir una immensa perola amb patates de rebuig per al bestiar, i també quan matàvem porc per bullir-hi la carn de la perola, les botifarres i els bisbes negres i blancs.
“La immensa olla penjada dels clemàstecs anava rebent durant tot el matí els diferents ingredients amb què cada dia es feia l’escudella: l’os de pernil, els ossos d’esquena, la cansalada, un tros de cua, la pilota (que portava més pa que carn), un tros de botifarra negra, unes quantes fulles de col, un parell de grapats de cigrons, les patates... Cada ingredient s’hi afegia en el moment oportú i sempre en el mateix ordre; només d’aquesta manera s’aconseguia que l’escudella, feta amb fideus trinxats i uns grapats d’arròs, tingués sempre el mateix gust.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 14

“BUROT”

Encara ara, sobretot quan ens volem referir d’una manera més o menys irònica o despectiva a la policia municipal, a la Plana de Vic fem servir el terme “burot”.
Jo encara recordo la caseta dels burots a l’entrada de Vic per la carretera de Roda. Eren els encarregats de cobrar els drets d’entrada de queviures a la ciutat, sobretot els dissabtes que era dia de mercat i els pagesos havien d’amollar l’impost per l’aviram, els conills i els ous que portaven per vendre a les “bricolleres”.
“Si passem pel pont del Bruguer i entrem a Vic per l’altra banda del pont de Can Caseta, al costat del Gurri, potser podrem esquivar els burots.”
La referència més antiga a aquest tipus d'impost la trobem a Vic l'any 889 en uns impostos que anomenaven "lleudes".

Aquesta imatge correspon a una de les darreres casetes de burot que quedaven, i es trobava a l'entrada d'Olot.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 13

“RECEBRE”

Ve del llatí “recipere”. A Osona no vam perdre la “c” i no el vam convertir en “rebre”, que és la forma més usada. Ara es considera un arcaisme (una paraula antiga que ha caigut en desús), però aquí continuem anant a “recebre” la gent, sobretot si anem a esperar-los quan arriben d’un viatge.
“Hem fet un fanalet per anar a recebre els Reis.”
“Els vam anar a recebre a l’aeroport. Feia un any que no ens vèiem.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 12

“COÇA”

Ni guitzes ni puntades de peu, ni molt menys “patades”, que és un castellanisme intolerable; aquí a Osona en diem “coces”. Algú podria pensar que és una mena de castellanada a partir de la paraula “coz”, però és pràcticament segur que ve del llatí vulgar “cûlce” que designava el taló. L’evolució fonètica va transformar la û en o i va perdre la ela. Hi ha constància d’aquest mot des del segle XV, per tant convindria no perdre’l.
“Li va clavar una coça al cul que li va fer veure les estrelles”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 11

“BROMA”

Tant parlar de la boira de la Plana (la nostra estimada pubilla) i resulta que aquí no n’hem tingut mai: el que tenim és broma baixa. Abans també ens referíem amb el mot “broma” a qualsevol núvol, però ara ens resulta fins i tot rar:
“Avui al cel està ple de bromes” o “Quan al cel hi ha brometes, a la terra pastetes.”
Ve del llatí “bruma” que es referia a l’hivern i més concretament al solstici d’hivern, quan a casa nostra la broma baixa era més freqüent i espessa. Hi ha qui opina que és una contracció de la paraula llatina “brevima” (molt breu), que no deixa de ser coincident amb la idea que el solstici d’hivern és quan el dia resulta més curt (breu).
“La broma baixa era tan espessa que no deixava veure l’altra banda del carrer.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 10

“TROSSAR”

Tot i que també he escoltat el terme “arremissar” (que vés a saber com es deu escriure!), a Osona, quan ens arremanguem les mànigues de la camisa, diem que les trossem per deixar l’avantbraç a l’aire lliure. De fet vol dir arremangar-les fent replecs un damunt de l’altre fins arribar al colze.
“Es va treure l’americana, es va descordar els punys de la camisa, es va trossar les mànigues i es va disposar a canviar la roda punxada del cotxe. Vés a saber on coi devia portar el maleït gat i la roda de recanvi!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 9

“QUELCOM, ENGUANY I ALESHORES”

Les tinc força entravessades, perquè són les típiques que fan servir els qui volen demostrar domini i correcció de la llengua, però no són capaços de mantenir aquest nivell culte durant el discurs. Procuro no usar-les ni parlant ni escrivint.

En Pere Quart té un poema preciós que titula “A la plaça de la Llana” i que amb una estrofa sensacional (buida de significat) es fot d’aquests cultismes que de vegades no comprenen ni els que en fan ús:

M'albiren amb manta cura
bo i curulls llurs ulls ferrenys,
que àdhuc ací nogensmenys
hi ha quelcom que em don fretura! 

Qui em va fer descobrir aquest poeta va ser en Cinto Sala, a qui vull dedicar aquest breu record i uns mots de gratitud el dia del seu comiat.

El meu consell és que fem servir “alguna cosa”, “aquest any” i “llavors” (llavorens i allavorens, allavores, llavonces, allavonces, llavontes, allavontes). Fixeu-vos en la immensa riquesa de la nostra llengua oral. A casa recordo que es feia servir “allavontes”, però això només ho escriuria en el cas d’un diàleg el màxim de realista entre personatges de meitat del segle passat.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 8

“BROCA”

De les busques del rellotge, a Osona en diem “broques” i podria ser que s’anomenin així per la semblança amb una peça de filferro dels telers que disposava el fil de cada rengle del teixit, tot i que no ho tinc gens clar.
En tot cas, convindria que diguéssim “la broca minutera” i “la broca de les hores” per no perdre aquesta singularitat lingüística.

“Quan la broca de les hores assenyala entre el vuit i el nou, i la broca dels minuts es troba damunt del sis, hem de dir que són dos quarts de nou” (DE CAP MANERA LES VUIT I MITJA!)

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 7

“EMBOLAR”

A Osona les sabates s’embolen, se’ls posa “bola” per enllustrar-les. És l’equivalent al betum.
De fet, avui en dia hi ha mil productes que aconsegueixen l’objectiu de netejar les sabates, però l’efecte de la “bola” negra o marró, que teníem en una capsa rodona de llauna i que aplicàvem a les sabates de pell amb un raspall fins aconseguir la brillantor desitjada, no ha estat superat per cap altre producte.
Ves que el fet que tots hàgim acabat per portar calçat esportiu fins i tot per mudar no hagi contribuït també en bona mesura a l’extinció de la “bola”.
Podria ser que la paraula vingués del mot "bol d'Armènia" que era una mena d'argila de color ocre que servia per tenyir.
"Fes el favor d'embolar-te les sabates, que sembles un perdulari!"

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 6

“LES LL QUE PRONUNCIEM I”

Aquest fenomen fonètic (iodització) propi de la Plana de Vic gairebé s’ha extingit i només el podem detectar en algunes persones grans procedents de pagès. Sap greu perquè era un senyal d’identitat inequívoc, però el llenguatge estàndard dels mitjans de comunicació i la uniformització lingüística practicada a l’escola l’han fet desaparèixer.
Paraules com cella, ull, orella, palla, all les hauríem de pronunciar ceia, ui, oreia, paia, ai.
I té el seu fonament. Fixeu-vos que només pronunciem amb “i” les que en castellà la seva evolució les ha portar a tenir-hi una “j” (ceja, ojo, oreja, paja, ajo) i no pas la resta (olla, colla, callar, llamp, anella..)
Per tant, es tracta d’una evolució diferent des del llatí que hauríem de conservar, tot i que molt em temo que aquí sí que fa temps que hem fet salat.
Vaig voler mantenir aquesta característica del llenguatge de la Plana de Vic a “Crònica en blanc i negre”, posant-la en boca de la família Arimany, protagonista de la novel·la. Almenys que en quedi algun testimoni escrit.
“–Algú m’haurà d’ajudar a munyir les oveies –es queixava l’avi des del cap de taula.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 5

“EIXAVUIRAR” (ETXAVUIRAR)

A Osona no hauríem d’esternudar, de fet no ho hem fet mai, però sembla que ens faci vergonya usar “eixavuirar”. Potser si us explico que els ausetans consideraven que aquesta expulsió violenta d’aire dels pulmons la interpretaven com un alliberament de mals esperits (auguris), ens l’estimarem més. En passar al llatí es va convertir en “ex-auguriare”, i va anar evolucionant d’aquesta forma llatina canviant el so /g/ pel /b/ fins arribar a l’actual “eixavuirar”.
Una altra prova d’aquesta antiga creença és el fet que, en cristianitzar-se la població, com a resposta a un “eixavuiro” es va acostumar a usar el terme “Jesús!” per protegir-se dels mals esperits. Potser no els faltava raó, perquè els “eixavuiros” d’avui en dia poden contenir un mal auguri (Covid-19) que, transportat pels aerosols, ens pot infectar. Segur que la mascareta és més efectiva, però per si de cas, no deixeu d’invocar la protecció divina.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 4

“TORRATXA”

Es tracta d'un altre localisme que està caient en l’oblit i que hauríem de recuperar. A Osona no plantem les plantes en testos, sinó en torratxes.
“Les glaçades d’aquest mes de gener ens han esberlat un parell de torratxes. Aquesta primavera n’haurem de comprar de noves”.
El seu significat se li ha aplicat per analogia de forma (un tronc cònic girat de cap per avall) a partir del sentit propi d'una torre petita que es fa servir de mirador.
El terme ve de l’occità “torracha” (torre de guaita), però també es pot associar al llatí “turris acta” que era una torre mòbil per a l’atac de muralles.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 3

“ENLLORAR”

És un localisme d’Osona i el fem servir per explicar que en una superfície transparent s’hi han acumulat petites gotes d’aigua procedent de la humitat de l’ambient i li han fet perdre la nitidesa. Vaja, allò que arreu del país en diuen “entelar”. Hauríem de recuperar-la per no perdre la nostra singularitat.

“Amb l’ús de la mascareta, se m’enlloren els vidres de les ulleres i és una autèntica murga!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 2

"TUPÍ"

Tenia aquest nom la petita olla amb una sola nansa i amb una cabuda d'un petricó (un quart de porró) que es feia servir per escalfar el vi.
"Va omplir el tupí amb un petricó de vi de la bota, hi va afegir un bon raig d'aiguardent i el va posar ran de les brases del foc a terra. La gebrada que es veia des de la finestra de la cuina s'havia de combatre amb foc al cos."
La Dolo m'explica que a Ciuret en deien un "ansat".
Segur que el mot no ens resulta estrany per la Fira del Tupí de Sant Julià de Vilatorta, únic poble de la comarca que tenia producció terrissaire. De fet, els seus habitants els deien "tupinots".
Avui en dia, que la ingesta d'alcohol està mal vista, el podríem fer servir a l'hora d'esmorzar. "Un tupí de llet calenta on sucar-hi les galetes."

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 1

A partir d'avui, mirarem de fer una tasca d'arqueologia lingüística i cada dia rescatar de l'oblit una paraula en perill d'extinció.

Avui toca "MANYAC" o "MANYAGA".

Aquesta paraula me l'ha recordada la Dolo quan m'ha explicat que hi havia una veïna de Ciuret que la feia servir tot sovint.
El seu significat és: suau, plàcid, pacient, mansuet.
Tant es pot referir a persones com a animals.
"Aquest xicot és ben manyac, ben diferent del seu cosí que és més esquerp que un isard".
"Aquesta ovella és la més manyaga de tot el ramat; fixa't com de seguida ens ha vingut a trobar".

NO DIRÉ EL SEU NOM

Tanta paraulada, tant de soroll, tanta sobreactuació, tant marejar la perdiu per acabar fent com va fer el seu predecessor en el càrrec: acatar la sentència de la Junta Electoral Central i deixar sense escó en Pau Juvillà.
Després de passar-se dos anys dient pestes de l’anterior president del Parlament perquè va retirar l’escó al president Torra per acabar fent el mateix, emparant-se en la mateixa excusa que va usar: no posar en perill els funcionaris del Parlament i la pròpia institució que, dit sigui de pas, cada vegada està més qüestionada per tothom.
Jo em pregunto si realment es pensen que som curts de gambals i que ens empassem tot allò que tramen les seves ments extraviades per excés de zel al servei dels partits. De moment jo he optat per no dir ni tan sols el seu nom, només el del perjudicat a qui envio tot el meu suport i ànim per fer front a la malaltia que pateix.
El més trist de tot plegat és que ningú no té pebrots per plantar cara a la campanya orquestrada contra Catalunya pel “govern profund” de l’estat. I tenint en compte els sous que paguem als qui ens governen potser seria hora de començar a passar comptes, perquè si es tractés d’una empresa privada ja serien tots al carrer.
L’única cosa que de vegades em consola és que al parlament de l’estat, per l’espectacle que vam poder veure ahir, les coses sembla que funcionen encara pitjor. “Mal de muchos, consuelo de tontos”, que diuen per allà al centre.

CANVI DE TERMINOLOGIA

El darrer invent pel que fa al sistema d’avaluació dels alumnes de primària resulta prou lamentable com perquè ens aturem a fer-hi algunes reflexions. Resulta que les avaluacions, que només es faran a final de cada cicle (2n, 4t i 6è), canviaran de terminologia amb la intenció de reforçar la idea que l’ensenyament és continu. Això per si sol ja voldria un comentari, però em sembla que seria massa càustic, només apel·laré a la santa incoherència que guia els habituals passos dels responsables de la conselleria d’educació.
Les quatre qualificacions possibles seran: assoliment excel·lent, assoliment notable, assoliment satisfactori i “en procés d’assoliment”. Poso entre cometes la darrera perquè és la que té més delicte, perquè substitueix el concepte d’insuficient o de “suspès”. Quin drama dir-li a una criatura que “necessita millorar”.
Partim de la base que un alumne que hagi suspès no té per què estar en procés d’assolir els aprenentatges per poder aprovar algun dia, perquè n’hi ha que la seva actitud és absolutament oposada al que caldria per poder superar els aprenentatges, ja no parlo de capacitats, perquè cadascú té les que té i segons la nova metodologia es poden anar adquirint i desenvolupant “ad aeternum”. En tot cas, les notes haurien d’avaluar els coneixements del present en què es donen, no les hipotètiques d’un futur ves a saber si gaire llunyà.
En el fons, l’objectiu de l’invent és estalviar a la mainada una mala nota, embolicar-la amb cotó fluix dins una crisàlide de la qual sortirà quan abandoni l’escola per poder fracassar amb prou rotunditat en el moment d’aterrar a la realitat, patir una frustració descomunal i poder engreixar la nòmina de psicòlegs disposats a treure’l del pou on l’han abocat la sobreprotecció familiar i l’escolar.
Se suposa que els professionals de l’educació (mestres), a l’hora de donar les notes, són prou capaços d’explicar als pares si el seu fill està en procés d’assolir els coneixements o no, sense necessitat de maquillar (o camuflar) un fracàs amb bones paraules, que en tot cas no deixa de ser un engany (potser autoengany) a la família.
Si exceptuem el cas dels qui per naixença ja es veu que no els caldrà ajupir mai l’esquena, la resta de mortals per sortir-se’n a la vida es trobaran entrebancs i objectius que només podran superar i assolir gràcies a l’esforç personal. Els exàmens i les notes no són res més que un preludi d’allò a què hauran de fer front al llarg de la seva vida, uns quants assajos abans de l’estrena, com si diguéssim.  
Quan deixaran de fer invents d’aquesta mena? Ja fa massa anys que dura aquesta tendència i els resultats (se n’adona tothom excepte els responsables), que ja eren objectivament prou dolents, la merda de la Covid els transformarà en deplorables. 

UN GENER MOLT FRED

 Portem 22 dies seguits de temperatures mínimes negatives. Davant d'aquesta realitat podríem pensar que aquest gener ha estat el més fred des que hem canviat de segle, però segons les dades recollides amb paciència de Job dia rere dia, puc constatar que els geners de 2003, 2004 i 2005 van ser unes dècimes més freds que el d'enguany. 

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A LA CARTA

Si no ho he entès malament, el govern de la Generalitat es traurà les puces del damunt i les espolsarà cap a les escoles perquè a cada lloc apliquin la immersió lingüística d’acord amb les característiques i els condicionants sociològics del seu entorn d’influència.
M’està bé, perquè tot allò que signifiqui prendre decisions com més a prop de la realitat on s’han d’aplicar segur que és una sàvia decisió, però permeteu que posi en dubte l’eficàcia del sistema davant dels quatre espanyolistes amb ganes de tocar el que no sona i seguir atiant conflicte lingüístic on no n’hi ha.
Els equips directius, i el director/la directora en darrer extrem, seran els responsables de l’aplicació d’una norma que, si no té un marc jurídic prou ferm al darrere, els condemnarà a caure sota les potes dels cavalls cada vegada que un ximple capcalent amb ganes de “liarla parda” els denunciï per incompliment de ves a saber quin article de la sacrosanta constitució. Sincerament, a les escoles ja fan prou intentant ensenyar i educar, que amb els temps que corren no deu resultar cosa fàcil. Només els falta haver d’anar davant d’un jutge cada dos per tres.