dilluns, 23 de juliol de 2012

CRÒNICA D’UNA ESTADA A MENORCA

costamenorca.jpg

Des del cim d'Es Toro (358 m.) he gaudit per primera vegada la sensació d'estar envoltat d'aigua per totes bandes (aquella definició clàssica que apreníem a geografia). Hi ha una vista excepcional damunt tota l'illa i he tingut l'oportunitat de copsar un horitzó marítim ininterromput de 360º. Malauradament, la calitja no permetia distingir la costa oriental de Mallorca.

Menorca es fa estimar des del moment que hi poses el peus i inspira una ancestral predisposició a la protecció de tot el que s'apropa. I és tan petita que de seguida ho tens tot a tocar. M'he quedat amb tota la gamma de blaus impresa a la retina per molt de temps. M'he deixat envoltar pel mar, el verd, les pedres, el vent i el so estrident de les cigales. He restat una bona estona embadalit contemplant una sargantana negra com el carbó. M'ha sorprès l'arquitectura talaiòtica: els talaiots, els santuaris de taula, les navetes...  I, sobretot, m'ha meravellat la construcció de les vivendes a partir d'enormes blocs de pedra, que m'han fet sentir més minúscul que mai i m'han obligat a imaginar-me els privilegiats prehistòrics habitants de l'illa com una mena de gegants ciclopis, malgrat que la seva estatura no devia ser gaire diferent de la nostra.

Em queden tants indrets per descobrir-hi, que caldrà una segona estada, i potser una tercera... De fet, i això és una altra característica sumament interessant, feia temps que necessitava viure uns dies sense cap mena de pressa i ho he aconseguit en aquesta petita illa plantada al centre del Mediterrani occidental.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada