divendres, 13 de novembre de 2020

UNA PAUSA A L'ABECEDARI

 Això d'anar escrivint un sonet cada dia resulta força feixuc. Començo a estar tip de mètriques i rimes. Em prendré la llicència de fer mitja part. Mentrestant, un microrelat nou: 

MASSA MASSA MARE

(Amb una especial dedicatòria a en Quim Sañé que em va ensenyar a estimar el pa de veritat)

El teletreball l’obliga a restar a casa més temps del que hi seria per gust i costum, però a banda de passar-se unes quantes hores davant la pantalla de l’ordinador, de vegades renegant per la minsa velocitat amb què rep i envia les dades que tracta i remena, ha cregut oportú destinar més temps a tasques d’aquelles anomenades relatives a la llar, com és ara l’elaboració d’aliments que acostumen a comprar al supermercat o a les botigues del barri, i ha decidit que a partir d’ara es faran el pa a casa. Ha anat al forner, més bon amic que proveïdor després de tants anys de relació comercial diària, perquè li proporcionés massa mare a fi d’aconseguir un resultat més professional. El forner l’ha advertida que només en posi cinquanta grams per quilo, ni un de més, perquè és molt potent i li podria descontrolar el procés de fermentació, sobretot si també hi afegeix llevat. Més contenta que un gínjol, en arribar a casa s’ha arremangat disposada a enfarinar-se com un flequer de veritat. A l’hora de pesar la massa mare ha buscat la petita balança de cuina per mesurar amb precisió la quantitat exacta, però no hi ha hagut manera de trobar-la enlloc. “On coi devem haver-la entaforat?”, s’ha demanat, i ha optat per fer el pes a cop d’ull. (...)

Quan en Martí ha arribat a casa a migdia, s’ha estranyat que la seva dona no respongués a l’habitual salutació: “Ja sóc aquí!”. Una estranya sentor un pic àcida surava en l’ambient de la llar i l’ha adreçat a la cuina on l’esperava un espectacle dantesc: una immensa massa blanquinosa cobria tota la taula de la cuina vessant fins arribar al terra de gres on es començava a escampar. Per una de les vores de la matèria precipitada treia el nas la punta d’una de les sabatilles blaves que la seva dona usa en les activitats domèstiques. “Mercè!”, ha cridat mentre s’apressava a esparracar la massa de la part alta per alliberar-li el cap a fi que pogués reprendre la respiració. Ha estat debades, perquè el més petit estrip en la superfície flonja i elàstica es tornava a tancar en pocs segons. Esverat, ha optat per trucar al 112, confiant que, més avesats que ell a tota mena d’emergències, sabran trobar una solució per sortir de l’atzucac.


Cap comentari:

Publica un comentari