diumenge, 20 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 24

 AI, EL NEGOCI!

Rere la barra, s’entreté fregant els gots acabats de sortir del rentaplats com si els faltés un punt de brillantor abans de deixar-los perfectament arrenglerats al prestatge de vidre de la paret recoberta de cap a cap per un mirall que té la virtut d’eixamplar visualment un espai de mides molt discretes. S’atura per escoltar el minut de glòria d’un company de professió que des de la pantalla del televisor mostra el seu desacord amb les darreres mesures preses per l’autoritat competent en matèria sanitària.

-Quins collons! N’estic tip d’aquest victimisme. Tothom queixant-se, tothom parlant del que perd, tothom lamentant-se que haurà de tancar el negoci. I va aquest i diu que només amb el 50% de les taules de la terrassa no pot viure? Deu ser que les tenia sempre plenes quan les podia parar totes. Què més voldria jo que tenir el 50% de taules ocupades! El  negoci seria rodó, complet... Podria llogar un cambrer i tot. Ens hem acostumat tant a la queixa sistemàtica que sembla que no siguem capaços de donar cap altre missatge. Adaptar-se a la situació que pot canviar d’un dia per altre, anar fent la viu-viu, i esperar temps millors. No queda altre remei. Amb un punt d’il·lusió i el somriure a la cara, que la vida es veu diferent, i hem de saber encomanar-ho als clients. D’ençà del desconfinament, amb cada beguda posem una tapeta per picar, una cosa que no havíem fet mai. No pot pas ser que aquesta merda duri sempre.

Jo he anat seguint la seva dissertació assentint amb el cap com volent dir: “Ja ho ponts ben dir, ja.”, mentre ell, baieta en mà, ha sortit a repassar la superfície de taules i cadires després d’aplicar-hi unes quantes ruixades de líquid desinfectant. Amb un somriure a la cara, sí senyor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada