ESTRÈS
Fa quatre mesos que figura que treballa a casa, en allò que
en diuen teletreball. Avui es reincorpora a la feina de forma presencial
després d’un mes de vacances. Té la immensa sort de pertànyer a la categoria de
persones que tenen feina fixa i ben pagada de per vida gràcies a unes
oposicions que, tot s’ha de dir, va haver de gruar durant tres anys per
aconseguir guanyar-les. I ara resulta que forma part de la plantilla de
funcionaris del SEPE, una mena d’ironia de la vida que li hauria de recordar a
cada moment que és un privilegiat, si atenem els expedients que tracta i la
documentació que passa per les seves mans dia rere dia.
S’asseu a la taula que tenia assignada i veu davant seu una
pila de documents i carpetes que esperen la seva intervenció per anar donant
sortida a sol·licituds de prestacions de diversa mena que es troben aturades per l’allau sobrevingut d’uns mesos ençà a causa dels ERTO i els ERO i
tota aquesta mandanga. “Marededéu!”, exclama quan s’adona de la mida de la
pila. “No t’equivoquis d’objectiu, Manel.”, diu una veu des de la taula del
costat. Ell posa cara d’interrogant i l’interlocutor afegeix: “L’objectiu no és
treure’ns aquests expedients del damunt quan abans. Es tracta de demostrar que
calen dues o tres persones més per tramitar-los. O sigui que a poc a poc i bona
lletra.”
En Manel obre el primer dossier disposat a comprovar els
documents i justificants que conté de forma minuciosa. Només faltaria que per
voler imprimir un punt de rapidesa al procediment es desviés de l’objectiu o,
déu no ho vulgui, cometés algun error imperdonable en el càlcul de la prestació
sol·licitada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada