Aquests dies he estat rumiant al voltant del fenomen Lamine Yamal, sobretot perquè amb aquesta murga del mundial me’l feien present cada dos per tres.
Oi que no l’hem vist mai amb una senyera? Oi que no l’hem sentit mai manifestar-se com a català? En canvi, no para de parlar de Rocafonda (el seu barri), com si aquest fos tot el seu món personal.
I no li falta raó, perquè aquesta generació de fills d’immigrants s’han fet seu l’entorn més proper per impossibilitat de ser acceptats als espais generals de la ciutadania de tota la vida. I si no hi posem remei (ves a saber si no hem fet tard, com sempre), podem perdre una oportunitat de fer-los estimar, i per tant defensar la nostra cultura, la nostra nació.
No sé què cal fer, perquè deu resultar molt complex, però em sembla que ja triguem.
Ah, per cert, el nostre Lamine Yamal parla un català força correcte, un fet que un tal Messi no va aconseguir amb més de dues dècades vivint a casa nostra, potser per allò que els hispanoamericans que aterren al nostre país consideren que a la “madre patria” amb la llengua castellana ja van més que sobrats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada