REFLEXIONS DE JUBILAT, 56

ALLÒ DE L’EDUCACIÓ

Potser sí que m’he fet vell i els meus costums i valors ja no són vàlids en aquests temps que corren, però permeteu-me una mica de reflexió al voltant de la imatge que donem i el tracte que dispensem als nostres interlocutors.
Veure com una suposadament reconeguda poetessa que respon al nom de Juana Dolores es desboca i comença a cagar-se en tot, fins i tot en la persona que l’entrevista i en l’entitat que l’acull per fer l’entrevista em va semblar una completa anada d’olla (que és com els joves em sembla que es refereixen a quan algú pixa fora de test).
Es pot ser crític, es pot ser radicalment crític sense cap necessitat de caure en l’insult i la grolleria més absoluts. Una cosa és pensar que en Trias no et convé com a alcalde i l’altre desitjar que li caigui un meteorit al damunt, per posar un exemple de les barbaritats que va deixar anar. I tot això per penjar-se la medalla de marxista, sembla. En tot cas, l’expressió “puto vell” que va repetir vàries vegades diu ben poc de la seva educació, sobretot pensant que la gent gran mereix respecte encara que només sigui per la seva condició. Això seu suposa reforçar un edatisme que llavors hem de combatre. Visca la coherència!
Ara bé, no ens enganyem, en el fons va aprofitar per promocionar un llibre “que li importava una merda”, segons ella, i perquè amb aquests minuts de glòria ha acabat de fer-se un nom en el panorama literari modernet. Sincerament, a mi sí que m’importa un rave la seva poesia, perquè una persona que és capaç de fer el que va fer no em mereix cap mena d’interès ni respecte. Digueu-me antiquat.