COHERÈNCIA
Ens hem assegut en una de les terrasses de la plaça a
contemplar com passa el temps i la gent que circula sota les voltes mentre ens
prenem una cervesa i una tònica. A la meva dona no li agrada gens la cervesa i
jo trobo la tònica força vomitiva, però tant se val això. A la taula del
costat, quatre dones mantenen una tertúlia d’allò més animada al voltant de la
seguretat de la mainada quan tornin a l’escola. Ho fan a viva veu, per tant
encara que m’hi esforcés no podria evitar ser partícip del seu col·loqui, tot i
la cara de circumstàncies de la meva companya de viatge que no suporta que
tafanegi ni tan sols amb les orelles. Mentre els seus fills menuts s’entretenen
furgant a la sorrera que hi ha a una vintena de passes, i els no tant menuts
juguen a empaitar-se i rebolcar-se sense cap mena de contenció ni precaució,
elles passen l’estona desgranant arguments d’aquesta categoria: “Jo, els meus,
no penso portar-los a l’escola fins que no em garanteixin total seguretat.”
“Dona, és que cada dia diuen una cosa diferent.” “Mira, els casals d’estiu eren
una altra cosa i s’esforçaven per seguir els protocols de manera estricta, però
a l’escola què vols que et digui!” “Vaig trobar la Neus, la senyoreta que l’any
passat tenia la meva xica, i ja em va dir que està molt espantada, que si fos
per ella no obriria l’escola de cap manera.” “És que Déu n’hi do, eh, la que
vam passar! Només faltaria que es tornés a escampar.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada