És tan lamentable tot el que està passant a València que, si
no fos pel patiment de la gent que ho ha perdut tot, se’n podria fer tot un
llibre d’acudits i us asseguro que resultaria gruixut.
Què se’n podia esperar d’un president de la Generalitat
Valenciana que va ser capaç de nomenar un torero com a Conseller de Cultura? Ja
es veia a venir que pintaven bastos per a un país que havia aconseguit
lliurar-se de la colla de “forajidos” com vaig sentir que els anomenava el poeta
Marc Granell en una conversa que vam tenir durant el lliurament del Premi
Micalet l’any 2016. Doncs aquells delinqüents van tornar i ho van fer disposats
a escombrar tot el que havien aconseguir reconstruir amb un govern de coalició
d’esquerres, el del Pacte del Botànic.
És tan gran l’estupidesa, la poca vergonya, la insensatesa,
la ineptitud, la barra i la mala llet de tota aquesta colla de “peperos”
valencians, que no em sorprèn res del que hem anat sabent durant aquestes darreres
setmanes; només confio que en endavant siguin capaços de superar-se fins que al
final el caigui el cel al damunt, que ja van tastar-lo el dia 29 d’octubre.
De moment van concedint subvencions i contractes a empreses
que estaven esquitxades pel femer de la trama Gürtel, una manera d’anunciar-nos
que hi són amb la finalitat de “forrarse”, tal com va reconèixer Eduardo
Zaplana, un ínclit expresident valencià.
Només a un cervell desballestat se li pot acudir nomenar com
a consellers dos militars a la reserva. Les connotacions que aporta això a la
gestió política són greus. Ara sí que ja gairebé hi som tots. He pensat
donar-li una idea que em semblaria sensacional: que nomeni monsenyor Rouco
Varela com a conseller d’educació. Tindria l’arc complet de tota la rància
fauna celtibèrica i podria començar una autèntica opereta.
Mentrestant, tota aquella catàstrofe s’està aixecant amb
l’altruisme, la gratuïtat i la solidaritat de persones arribades des de tot el
país, que són els únics importants i gràcies als quals aquesta societat encara
funciona, perquè refiar-nos dels polítics a aquestes alçades és voler anar amb
el lliri a la mà. Només cal confiar que l’allau actual de solidaritat els
segueixi arribant, perquè trigaran mesos a normalitzar la seva vida.
