NADAL 2013

Aquest matí ens hem enfilat a Sant Marc. Era el primer dia d'hivern, però feia un sol radiant que permetia veure un horitzó de 360º en plenitud. He triat aquesta imatge de la serralada del Collsacabra i el Puigsacalm amb el Pirineu traient el nas nevat al fons per il·lustrar el poema d'aquest Nadal.

A BAEZA VAIG RETROBAR MACHADO

Els meus primitius referents poètics, tenint en compte la meva primera formació en llengua castellana per imperatiu legal, abastaven Machado per damunt de tot, segurament perquè era una poesia viva, popular i molt comprensible. Després vindrien Espriu, Salvat-Papasseit, Martí Pol i alguns altres.
A Baeza, una ciutat que val molt la pena viure-la de prop i fer una caminada pel passeig de les muralles impregnant els ulls d'un infinit mar d'oliveres, vaig retrobar Machado que estava repassant un dels poemes que la meva memòria encara conservava intacte:

"Sobre el olivar,
se vio la lechuza
volar y volar.
Campo, campo, campo.
Entre los olivos,
los cortijos blancos.
Y la encina negra,
a medio camino
de Ubeda a Baeza"

ARC DE SANT MARTÍ ESPECTACULAR

Aquest agost ens ha regalat una imatge esplèndida que m'ha fet recordar la Verdeta i la seva fal·lera d'aprendre a volar:
"De sobte va desitjar amb molta força poder volar. Com li agradaria poder anar a tocar aquell arc de colors pintat al cel! Es col·locaria al cim de tot, damunt la faixa blau-verdosa i deixaria que el seu cos llisqués arc avall. I en arribar a terra tornaria a enfilar-se cel amunt i baixaria de nou. Començava a trobar la seva vida una mica avorrida, palplantada sempre al mateix lloc. No es resignava a acceptar el destí que li havien procurat."

UNA ESTELADA ESPECIAL A TONA

Vaig tenir l'honor i el privilegi que m'encarreguessin la redacció i lectura del manifest durant l'encesa de les 1714 espelmes que dibuixaven l'estelada a la Plaça Major de Tona. El text complet el podeu llegir en aquest enllaç:

https://docs.google.com/file/d/0B50A3X01TRehSkFjRHFVOGdudkE/edit?usp=sharing

A LES GORGES DE CARANÇÀ...

L'intens batec
dels déus de la muntanya
rostos avall.
Escolto el seu missatge,
silent, embadocat.

A JAÉN HEM CAMINAT EN UN MAR D'OLIVERES

I m'han vingut a la memòria aquests versos de Miguel Hernández que va musicar Paco Ibáñez
"Andaluces de Jaen"

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas

HEM DESCOBERT LA SERRA DE FINESTRES

Des del mirador de la talaia ibèrica on també han instal·lat un monument a la dona de la Garrotxa que no ens acaba de fer el pes, la vista sobre el poble de Mieres, envoltat de camps d'un verd maragda intens, és senzillament corprenedora. Ens ha quedat per a un altre dia l'accés a peu fins el Santuari de Santa Maria de Finestres, un altre punt amb un encant especial. Mirarem de fer-ho quan els faigs de l'obaga hagin tret fulla...

ESTANY D'IVARS D'URGELL

Hem aprofitat l'únic dia de bon temps d'aquesta Setmana Santa per anar a estirar les cames. Hem anat cap a les terres de ponent a fer un tomb a l'estany d'Ivars d'Urgell. És un indret, dessecat com tants altres durant els anys 50, que s'ha recuperat a partir del 2005 i on ja hi podem trobar més de 200 espècies d'ocells. Nosaltres no n'hem arribat a veure tantes: una parella d'arpelles, les majestuoses cigonyes, una colònia de corbs marins, una munió de gavines cridaneres, moltes parelles d'ànecs collverds, fotges i una bona col·lecció de camesllargues com aquestes dues que van aixecar el vol en veure'ns passar. El camí al voltant de l'estany es pot fer en una hora i mitja, (un parell d'hores llargues si et pares als diferents aguaits a observar els ocells) i és un veritable oasi de pau i tranquil·litat que permet la contemplació de l'espai humit interior més gran del nostre país.

GRÀCIES, GUILLEM!

Com que aquest any que acabem d'encetar té tota la intenció de fer-nos-les passar magres, més val que comencem amb bon peu, amb un somriure. Aquest dibuix d'en Guillem Gonzalo que acabo d'arreplegar de facebook és genial! A banda de reconèixer-hi tota una colla de nois i noies que fa 20 anys van acabar 8è d'EGB a l'escola, hi surto jo, que en vaig ser tutor, com a fotògraf rabiüt i rondinaire. Una abraçada a tots i totes! I gràcies, Guillem, per recordar-te de mi!