dimarts, 23 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 63è)

ELL – 31

No es pot creure el que veuen els seus ulls. Acaba de llegir el buró-fax que ha anat a recollir a Correus i que li ha suposat tres quarts d’hora de cua al carrer perquè els usuaris han d’entrar d’un en un malgrat que el taulell dona ben bé per a 5 punts d’atenció. La resta de funcionaris devia estar treballant des de casa en això que ara diuen del teletreball, que no sap pas com s’ho deuen fer per gestionar correu físic des d’una posició virtual, però aquesta reflexió ens allunya del tema.
El buró-fax de l’administrador de finques li recorda un deute de lloguer per un import de 2.700 euros, corresponents als darrers sis mesos i l’adverteix que de no satisfer la quantitat esmentada i alliberar el pis arrendat en un termini de quinze dies procediran a presentar demanda civil al jutjat de primera instància.
“Que fotin el que vulguin”, pensa des de la indignació de comprovar com tant se’ls en fot el que estiguin vivint relacionat amb la pandèmia, com són capaços de tirar el carro pel pedregar passant de totes les disposicions que permeten ajornar els procediments legals mentre duri l’estat d’alarma. És plenament conscient que es tracta d’una simple amenaça, d’un element de pressió per provar d’aconseguir els seus objectius, i no s’hauria d’amoïnar, però no pot evitar recuperar aquell neguit que ja havia oblidat perquè ara com ara la seva preocupació més important torna a ser trobar feina, una cosa completament impossible ateses les circumstàncies socials actuals.
En arribar a casa ho comunica a la seva dona que, després de dir un parell de penjaments en contra del dat pel sac del propietari i del desgraciat de la immobiliària, es lamenta:
–Hem de buscar un altre pis –afirma Ella amb contundència–. No ens queda cap més solució. Jo n vull sortir al telenotícies amb un procés de desnonament i tots els mobles al carrer.
–Ningú no ens voldrà llogar un pis, ara. Només podem presentar la teva nòmina mínima i el meu atur com a aval. Fins que no torni a trobar feina, oblida’t d’això.
–Doncs què vols que fem?
–Ignorar-los. No poden fer res mentre duri l’estat d’alarma i tot sembla que anirà per llarg.
–I no podríem, com a mínim, pagar el que reclamen? Ho tenim ingressat en aquell compte.
–No n’hi ha prou. Recorda que el mes passat ja no hi vam poder ingressar res. A més, els hem de reclamar la fiança.
–Doncs els descomptem la fiança del deute i ho paguem. Veuran que tenim bona voluntat.
–A tu et sembla que valoraran la nostra bona voluntat? El que penso fer és trucar a la immobiliària per dir-los que s’hi posin fulles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada