dissabte, 20 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 59è)

ELL – 29

Porta un parell de dies moix, atent, parlant a mitja veu per no desvetllar el fantasma d’una confrontació amb Ella que pogués dur el carro pel pedregar. La mainada segueix estant confinada a casa perquè les escoles que semblava que es tornarien a obrir després de Setmana Santa, segueixen tancades i ningú no gosa aventurar quan es reprendran les classes normals. Els més pessimistes opinen que aquest curs ja està sentenciat i que el que resta fins al juny serà un “fer veure que”, quan en el fons suposarà una lamentable pèrdua de temps i de possibilitats d’aprenentatge, perquè les escoles no estan gens preparades per a treballar de forma virtual. Si fos així, els nens i nenes més grans de primària encara podrien fer alguna cosa, però els més petits i els d’educació infantil no poden respondre a aquest tipus d’activitats ni tan sols amb la implicació sistemàtica dels pares. Tot això sense parlar de la necessària socialització, el contacte directe amb els iguals que de vegades és més important que no pas el que l’escola ofereix com a aprenentatge.
Per tant, passa els matins controlant que les activitats de la mainada es desenvolupin dins els imprescindibles paràmetres de respecte al mobiliari de la casa que venen obligats per l’escàs espai de 70 metres quadrats que els ofereix l’habitatge.
Quan ja no es poden contenir, el Nen i la Nena se’n van a fer el cavallot a la terrassa, que sol ser pels volts de les 12, i ell aprofita per posar la tele i saber què passa pel món. Avui ha ensopegat la famosa roda de premsa diària que emeten les autoritats de l’estat per explicar l’evolució de la pandèmia. L’espectacle que ofereixen el bòfia, el picolo i el general de l’exèrcit de l’aire llegint amb poca traça les dades que duen escrites en un paper li fan pensar que només caldria afegir-hi un torero i un bisbe per tenir la imatge completa de l’Espanya de sarsuela que nega tota credibilitat al seguiment mínimament tècnic que exigeix la pandèmia.
Està tan tip de sentir dades d’infectats, d’ingressats, de morts... que tanca l’aparell, obre la porta del menjador i s’aboca al balcó amb la intenció de respirar aire pur. La imatge del carrer completament desert és descoratjadora. Només de tant en tant alguna figura humana es desplaça amb una bossa o un cabàs a la mà i caminant lentament, segurament per poder allargar la poca estona que li permeten circular pel carrer. Al cap d’una estona, abandona la tribuna d’espectador privilegiat i se’n va a buscar la mainada perquè se’ls ha acabat l’hora de disponibilitat de l’espai comunitari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada