diumenge, 14 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 53è)

ELL – 26

Amb tota la que està caient, tothom tancat a casa, tots els comerços closos excepció feta dels imprescindibles, i el dat pel sac de la immobiliària encara ha tingut la santa barra de trucar-lo per recordar-li que han de deixar el pis. “Com es pot ser tan malànima!”, ha pensat abans de contenir les ganes d’enviar-lo a pastar fang.
–Com collons vols que marxi de casa si m’obliguen per llei a estar-m’hi confinat? –li ha ventat Ell de forma seca i sense contemplacions.
–Pensa que porteu cinc mesos sense pagar i el propietari ho vol portar al jutjat –insistia el de la immobiliària parlant per boca de l’amo.
–Digues-li al propietari que el lloguer d’aquests mesos el tinc perfectament custodiat al banc perquè no fugi. I en tot cas abans m’hauríeu de retornar els dos mesos de fiança que us vaig pagar per endavant.
–Una cosa no treu l’altra. Jo ja us he avisat.
–Doncs avisa també al propietari que d’aquí ens n’hauran de treure amb una grua. I recorda-li que mentre duri l’estat d’alarma s’hi haurà de posar fulles en això de desnonar-nos. Digues-li també que qui més qui menys sap llegir les lleis.
I li ha penjat el telèfon sense cap més missatge, ni el més mínim senyal de comiat, perquè una persona que és capaç de trucar-li per dir-li el que li ha dit no el considera digne de tracte de persona.
–Et veig molt convençut –ha dit ella una mica sorpresa de la contundència amb què s’ha expressat el seu home–. N’estàs segur d’això que li has dit? Només faltaria que ens trobéssim amb els mobles al carrer amb aquest merder de pandèmia.
–Segur, dona, no pateixis. M’ho va explicar l’Advocat quan em va trucar l’altre dia perquè volia parlar amb tu de la seva mare. Per cert, què et volia?
–Com que se l’han emportada a viure amb ells mentre duri el confinament, el pis queda sol i vol que un parell de cops per setmana hi vagi a ventilar-lo, treure una mica la pols i que es vegi amb moviment perquè es tem que si es veu sempre tancat i barrat no hi hagi algú que el vulgui ocupar.
–Doncs m’acabes de donar una idea. I si n’ocupem un, nosaltres, també? Seria una bona solució.
–Calla, beneit! Això sí que és parlar per parlar. Series incapaç de fer semblant cosa, ni per extrema necessitat.
–No ho tinguis per tant segur... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada