dilluns, 8 de novembre de 2021

CAPÍTOL 47è

ELL – 23

El Nen i la Nena acaben d’arribar de l’escola i se sorprenen de no trobar-hi la seva mare, fet que implica que Ell els hagi de fer cinc cèntims del que ha passat.
–La mare ha anat a veure l’Avi i a portar-li dinar, perquè es veu que l’Àvia s’ha posat malalta i l’han ingressada a l’hospital.
–Està malalta de coronavirus? –demana la Nena.
–Em temo que sí, per això l’Avi no pot ni sortir de casa. S’hi ha de quedar aïllat. Nosaltres ja anirem a comprar el que li faci falta i li portarem el menjar fet.
–I per què no ve a dinar a casa? –demana el Nen.
–Perquè s’ha d’estar aïllat a casa, perquè si també tingués coronavirus el podria encomanar a algú.
–Oh, però s’ha d’estar sol?
–Sí, noi, almenys un parell de setmanes. Quan passi aquest temps, ja li direm que vingui a dinar i sopar amb nosaltres.
El Nen i la Nena s’han tret les jaquetes que han desat al penjador del rebedor i es disposen a parar taula, com cada dia. La Nena posa els plats i els gots, i el Nen s’encarrega dels coberts i els tovallons.
–Això vol dir que el coronavirus ja ha arribat –comenta la nena mentre fa el trajecte del menjador a la cuina després d’haver posat el darrer got a taula.
–Sí, noia –diu Ell tot seriós–, es veu que cada dia que passa n’hi ha més casos.
–I si la mare agafa el coronavirus, què farem?
–Per què l’hauria d’agafar?
–Com que s’està amb l’avi...
–No pateixis, que no pot ni entrar a casa seva. Li deixarà el menjar a la porta.
I la Nena pensa que deu ser una situació ben estranya, d’aquelles a què no estem gens acostumats i ni tan sols ens imaginem què es deu sentir en viure-la. No estem acostumats a les distàncies, necessitem sentir-nos a prop de la persona amb qui parlem, de vegades fins i tot tocar-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada