diumenge, 7 de novembre de 2021

CAPÍTOL 46è

ELLA – 22

–No soc familiar directe, per tant no m’han pogut informar de res –diu Ella tan bon punt arriba de l’hospital–. M’han assegurat que així que hi hagi cap novetat trucaran al telèfon que tenen de contacte. Però és que l’Avi està tan amoïnat...
–Pobre home, deu estar patint un calvari –diu ell fent un exercici d’empatia i pensant en com es trobaria en la seva situació–. Si no fos que l’hi han dit que es quedés confinat a casa, valdria més que el portessis a fer els àpats aquí.
–Almenys es distrauria una estona, és veritat. Deixem que passi la quarantena els deu dies que li falten i llavors ja veurem què fem. De moment li portarem el menjar fet, i aquesta tarda anirem a comprar-li quatre coses que m’ha dit que li faltaven.
–Per què no t’hi quedes a fer-li companyia una estona? –proposa Ell amb la voluntat d’alleujar una mica el neguit de l’Avi.
–Que no puc ni tan sols entrar a casa seva. Que ha d’estar aïllat!
La vida de les persones grans, acostumades a uns hàbits i un tarannà amb fixacions inamovibles provocades per anys d’estreta convivència, pateixen trasbalsos enormes així que algun element pertorba el seu equilibri vital. S’imagina el pobre Avi assegut a la butaca de la sala d’estar sense saber què fer i preocupat per si a la seva parella des de fa més de mig segle li deu faltar alguna cosa. Només pendent d’una trucada de telèfon que mai sap quan arribarà per informar-lo de l’estat de la seva dona.
Ella pren la carmanyola de plàstic amb els fideus a la cassola acabats de cuinar i es disposa a anar-lo a veure per animar-lo una mica. Sap que només li pot explicar allò genèric que es diu quan no hi ha res de nou, que si no l’han avisat deu ser bon senyal, que si hi hagués novetats ja ho haurien fet. I pensa que segurament serà un trist consol, però no hi pot fer gaire res més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada