dilluns, 1 de novembre de 2021

CAPÍTOL 40è

ELLA – 19

Des que ha començat el 2020 que tornen a trobar-se en precari. A Ell se li han acabat els tres mesos de contracte i tornarà a cobrar la prestació d’atur. No ha trigat ni un sol dia en repetir el viacrucis per totes les empreses de treball temporal amb l’esperança que surti alguna altra feina que per temps de contracte o per sou valgui la pena arreplegar.
A l’hora de dinar, asseguts a taula mentre esperen la mainada, Ella procura animar-lo:
–Vinga, home, no pateixis que ja sortirà alguna cosa.
Ell se la mira amb un posat de contrarietat i estalvia una resposta que, per descoratjadora, no aportaria res de positiu a l’estat d’ànim de tots dos.
–Al cap i a la fi només cal que ens fem pagues que disposem de 800 euros menys fins que no trobis una altra cosa.
–800 –diu ell amb un sospir–, et sembla poc?
–Pitjor ho teníem aquest estiu i no ens vam pas ensorrar.
El cert és que ara Ella pràcticament arriba a cobrar 2.000 euros entre una cosa i una altra, i amb el que cobra Ell d’atur no han pas de patir gens per arribar a fi de mes.
És la sensació d’Ell de no poder sortir del pou, sobretot ara que ja havia superat aquella angoixa de l’estiu, de veure com fa un pas enrere i li toca reviure les negatives sistemàtiques a cada sol·licitud que fa, contra les quals ja s’hauria d’estar vacunat, però que van deixant empremta i et van tornant petit a mesura que passen els dies.
–Mira-t’ho pel cantó positiu –diu Ella davant la manca de resposta–: mentre no trobis feina, no anirem tan estressats a casa.
I Ell pensa que sí, que d’acord, però que això no l’anima gens ni mica, tot i que s’està de verbalitzar-ho i es limita a somriure a la seva dona des de la impotència que ara mateix l’està torturant. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada