dilluns, 4 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 12è

ELLA – 5

–Aquest matí he deixat un bitllet de cinquanta euros damunt el trinxant del menjador –diu la Dona tota seca i tibada.
–Li deu haver semblat, perquè quan he tret la pols no hi havia res més que les quatre figuretes de porcellana damunt el tapet.
–Perquè ja te’l devies haver embutxacat! –respon tallant.
–Senyora, no deu pas pensar que jo... –ha dit Ella amb un fil de veu.
–No ho penso, ho afirmo! Torna a deixar el bitllet al seu lloc i ens oblidarem que això ha passat.
–Ni que volgués posar-lo del meu moneder no podria, que només hi duc xavalla, amb prou feines cinc euros.
–O sigui que no ho vols reconèixer? Doncs ja pots anar agafant els portants i toca pirandó. No cal que tornis mai més. I el que havies de cobrar avui ja ho tens per endavant i doblat, em sembla.
–Senyora, de debò que jo...
–No et vull sentir més. Ves-te’n abans no truqui als Mossos d’Esquadra.
Ella buida la seva bossa damunt la taula, obre el moneder per mostrar-li l’escàs contingut de xavalla, es gira els folres de les butxaques dels pantalons, tot davant la despreocupada mirada de la Dona que des de la seva altivesa sentencia:
–Com si no hi haguessin altres racons del teu cos on hi cabés el bitllet que has agafat!
–Per favor, no sé com li puc explicar que jo...
–No cal que m’expliquis res, només que desapareguis.
I Ella, conscient que té mala peça al teler, dolguda i sense capacitat de resposta davant la greu acusació que li fan, endreça tot el contingut de la seva bossa, se la penja en bandolera i surt del pis sense ni tan sols acomiadar-se. No vol que li senti la veu trencada pel plor que s’acaba desfermant mentre baixa a peu les escales del bloc de pisos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada