divendres, 24 d’abril de 2020

Microconte de confinament, 36


LA MÀQUINA DEL TEMPS

Aquests dies estan farcits de moments que conviden a la reflexió, a la introspecció. I resulta prou interessant abandonar-s’hi de tant en tant; al cap i a la fi és una bona manera de poder-se conèixer, un extrem que per anys que visquem no acabarem mai d’assolir amb plenitud.
Doncs el que us deia, això de la introspecció i el viatge cap als records... La casualitat va voler que em trobés endreçant un calaix del despatx on vaig amuntegant tots els estris inútils que us vulgueu imaginar, perquè soc de no llençar mai res, i m’arribés a les mans un petit rellotge despertador, regal d’una entitat bancària quan això encara es considerava estratègia de màrqueting. El fet va coincidir en el temps amb la vivència d’un record que de vegades em burxa perquè la consciència em recorda que vaig obrar amb poc seny. Sé que no l’havia d’haver enviat a pastar fang, que li va saber molt de greu i que mai més no m’ha volgut dir res.
Us podeu creure que em vaig sentir transportat a aquell dia de fa quaranta-cinc anys? I no vull dir mentalment, en el record, no, físicament. I vaig reviure la conversa amb l’Adrià, i ens les vam tornar a tenir, i quan ja n’estava fins al cocoronell, li vaig etzibar: “Ves-te’n a la merda, malparit!”, mentre el meu cervell desitjava dir-li: “A veure si ens calmem una mica. I si en tornem a parlar demà?” Però el vaig tornar engegar amb males paraules. Potser perquè en el fons devia pensar que canviar fets passats, ni que sigui per allò de l’efecte papallona, comporta un risc immens i no som capaços de calibrar-ne les conseqüències. Més valia deixar les coses com estaven.
D’ençà no he gosat tornar a viatjar físicament al passat, però aquest matí m’ha picat la curiositat de treure el nas al futur. Per no atabalar-me excessivament, he fet un salt modest, de quatre mesos, perquè les meves referències culturals no se’n ressentissin innecessàriament, i haig de dir-vos que m’ha servit per agafar-me la vida amb un punt afegit d’il·lusió. A ple estiu, feia un sol de justícia, la gent voltava pels carrers, s’asseia a les terrasses dels bars, s’aturava a fer-la petar amb els coneguts... M’he adonat que, nosaltres que hem sigut sempre de distàncies curtes i de tocar-nos per no res, manteníem un espai considerable amb els nostres interlocutors i que tots portàvem morrió, com si ens sabés greu mostrar expressions de satisfacció, de divertiment, de tristesa, de preocupació. Ja cal que us aneu acostumant a llegir els ulls de les persones, creieu-me, perquè ja veieu que això va per llarg.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada