dimecres, 22 d’abril de 2020

Microconte de confinament, 35


LLEGENDA

"Vet aquí que en aquell poble es van trobar que cada dia que passava tenien dos o tres malalts més que el dia abans. A l’hora de llevar-se, de bon matí, les cames no els responien i s’havien de quedar enllitats amb una febrada de por, sense que aparentment els fes mal res. Perdien la gana, s’anaven debilitant, i al cap d’un parell de setmanes torçaven el coll.
–Això és pitjor que la pesta! –es lamentava l’alcalde davant del metge–. A veure si hi feu alguna cosa!
–Ai, pobre de mi! Poc que havia vist mai una cosa semblant! No sé pas ni com posar-m’hi.
–Però és que ens quedarem sense parròquia!
–Si no ho arregla pas el mossèn que té contactes amb el de dalt... –va proposar el metge.
El mossèn va fer treure el Sant Cristo gros en processó i els vilatans que encara estaven sans el van seguir per tot el poble fins a plantar-lo al bell mig de la plaça on van fer múltiples, variades i fervoroses pregàries. Però tot plegat de poc va servir, perquè la gent seguia dinyant-la.
I va passar que algú va començar a mirar de mal ull i assenyalar amb el dit dues famílies foranes que feia poc s’havien instal·lat al poble, perquè ja se sap que el mal sempre ve de fora. Sort en van tenir que l’agutzil els va protegir, perquè quatre exaltats d’aquells que sempre es posen al davant en totes les mogudes els volien fer la pell.
En aquestes estaven quan a algú se li va acudir que potser en Jordi, l’únic que havia pogut i volgut estudiar, l’únic que coneixia la història completa de l’indret, potser els podria ser d’utilitat i tindria alguna referència del sagramental que els havia caigut al damunt. De fet havia escrit un llibre sobre plantes remeieres que era molt apreciat arreu del país. 
–És clar que té solució –els va dir quan el van anar a veure. Ratafia, collons! Una tàpsia de ratafia després de cada àpat, tant serveix de vacuna com de medecina. Això ja va passar fa tres-cents quaranta-nou anys i ho van resoldre amb aiguardent. No hi ha cap bitxo d’aquests que suporti l’alcohol.
–Jordi, no fotem cagarel·la. Que jo parlo seriosament –va fer l’alcalde.
–Que veieu que estigui rient, jo?
Ho van provar i, sigui veritat, sigui casualitat, sigui un miracle, tothom es va anar llevant amb una cara de pasqües que feia goig de veure.
–Volem agrair-te els teus serveis –va dir l’alcalde que amb tota la comitiva havia anat a veure en Jordi, el savi que els havia alliberat de l’epidèmia–. Digue’ns què et faria il·lusió.
–Pobre de mi! Jo poc necessito res més que el que ja tinc. Sabeu què? Planteu un roser a la plaça, així quan arribi la primavera les flors us recordaran com us vau poder lliurar d’aquest mal pas.
I així ho van fer. I en recordança d’aquell fet, cada any regalen una rosa a totes les dones, noies i nenes, perquè es veu que això de les flors fa més femení. I d’uns anys ençà, com que ja hi ha més gent que ha estudiat i la majoria saben llegir, als nens, als nois i als homes els regalen un llibre. I es troben tots a la plaça del poble, al voltant de l’estàtua d’en Jordi, que van erigir en memòria del savi que va salvar el poble, i tots junts fan un vermut amb ratafia."
.  .  .
–Els nens també? –em demana esparverada una noieta asseguda a primera fila. 
–Oh, i tant! Jo de petit berenava suca-mulla, una cosa que ara fa esgarrifar. 
–Suca-mulla? –torna a interrogar. 
–Sí, pa sucat amb vi i una bona cullerada de sucre escampada pel damunt. 
I davant els ulls incrèduls de la mainada, els que els envolten a les files de més enrere, que són més o menys de la meva quinta, em dediquen un somriure de satisfacció. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada