dimecres, 8 d’abril de 2020

Microconte de confinament, 20


ON ÉS EL PAPER DE VÀTER?

Vet aquí que una vegada hi havia un país que governava un rei tan curt que no sabia ni cordar-se les sabates. Només havia après a llegir els discursos que li escrivien els altres i, per tant, sempre acabava ficant-se de peus a la galleda. De fet, havia rebut la corona de mans del seu pare, tan talòs com ell, perquè havia hagut de plegar per pocavergonya, quan havien començat a descobrir-li martingales diverses i embolics de faldilles.
Doncs heu de saber que en aquell país hi va haver una passa important, d’aquelles que en poc temps afecta tothom. Un microbi d’allò més maligne havia acabat infectant tothom i els provocava unes caguetes imparables que els feia estar la major part del temps asseguts a la tassa del vàter. Ningú no sabia què fer, més enllà de suportar estoicament la pena dels freqüents viatges a la comuna.
Però hi havia un savi que havia estudiat molt i molt, que va descobrir com eradicar la malaltia i es va decidir a trucar al rei per fer-li una proposta:
–He trobat la manera d’aniquilar el microbi que us porta de corcoll.
–Fabulós –va respondre el monarca–. I quan ens hi posem?
–Oh, no tan de pressa, que les coses tenen un preu –va advertir-li el savi.
–Per això no quedarem pas. Digue’m quant vols –va fer el rei amb posat fatxenda.
–No és quant, sinó què vull –va respondre tot seriós .
–Si està a les meves mans...
–Només cal que dimitiu, abdiqueu, foteu el camp, el que us sembli millor, i el país pugui  votar per elegir qui ens ha de governar.
–Oh, però això és impossible! La història no m’ho perdonaria. Ja m’espavilaré amb els meus soldats que són els millors del món i trobaran una solució.
Com que el rei s’hi va negar en rodó, ho van deixar córrer. El savi va sortir al balcó de casa seva i va fer un xiulet llarg, fort, agut. Immediatament, tots els rotlles de paper de vàter van començar a escapar-se de cases i botigues. Rodaven carrers i rambles avall fins arribar al riu o al mar on s’hi llençaven de cap convertint-se en una immensa sopa de cel·lulosa. Els que no podien escapar-se es desintegraven, alguns van entrar en autocombustió provocant petits incendis domèstics, i fins i tot n’hi va haver que van sortir impulsats a l’hiperespai com si fossin coets.
Sense paper de vàter, els habitants d’aquell país van agafar les tisores i van anar tallant rectangles de paper de diari, dels diaris on tot sovint hi sortia el rei explicant ximpleries i fent-se l’important. Van penjar els papers prop del vàter i així anaven tirant. De fet, tots menys el rei, que com que no havia après a fer anar les tisores, havia de fregar-se el cul amb la mà.

(Em sembla que en aquest conte hi sortia algú que tocava la flauta, però m’he anat empatollant i ara no sé pas on fer-lo sortir. Ja em perdonareu.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada