Nicroconte de confinament, 10

NO EM CREUS, OI?

A en Miquel li van regalar unes vambes noves pel seu aniversari, però just les va arribar a estrenar, perquè al cap de dos dies va haver de quedar-se tancat a casa com tota la resta de la mainada que aquests dies fan la viu-viu en espais desacostumats per la seva exigüitat. Ara mata el temps amb la play, llegint, fent alguna de les activitats que li han enviat des de l’escola, molestant de tant en tant la seva mare que treballa des de casa... Cada dos per tres surt al balcó i durant una estona contempla el parc. Com li agradaria enfilar-se al castell, deixar-se anar pel tobogan, gronxar-se...

–Miquel, pots anar a mirar qui és? –diu la mare des del despatx quan sent el so del porter automàtic.

–Qui és? –demana en Miquel despenjant el telèfon–... Molt bé, gràcies. Ara baixarem a buscar-lo.

Quan obre la porta disposat a baixar les escales fins a la porta del carrer per recollir el sobre que han deixat a l’entrada, li sembla veure una ombra fugissera i llampant que s’esquitlla esglaons avall, però no en fa gaire cas. Recull el sobre i el porta al despatx on sa mare treballa amb la vista fixa a la pantalla de l’ordinador. “És per a tu.” –diu el nen. “Gràcies, maco” –respon ella sense separar la vista de la pantalla. “Podríem jugar una estona...” –proposa amb un filet de veu. La mare li respon fent rodar el dit índex amb intenció de comunicar-li que haurà de ser més tard.

En Miquel se’n torna al balcó i obre uns ulls com taronges. Gira cua, se’n va fins a l’entrada, obre el sabater i s'adona que han desaparegut les seves vambes noves. De nou al balcó, comprova que, efectivament, el seu calçat s’ho està passant divinament: mentre una sabata es gronxa agafant més alçada a cada embranzida, l’altra es llença pel tobogan amb esperit poc menys que suïcida.

–Mare, se m’han escapat les sabates noves! Són al parc jugant. Puc anar-les a buscar?

–Com excusa no “cola”, tot i que reconec que hi has posat imaginació –respon la mare.

–No em creus? Vine a veure-ho!
Quan la mare s'aboca al balcó, mig resignada, mig contrariada, s'emporta la sorpresa del segle i arronsa les espatlles mentre el seu fill li retreu: 

–Què!