diumenge, 22 de març de 2020

Microconte de confinament, 2

TELETRANSPORTACIÓ

Per allò que diuen que cal fer exercici, ja fa dies que m’he avesat a sortir a la terrassa a caminar seguint un circuit que em recorda el del pobre tigre del zoo. Encara bo que en comprar el pis vaig triar aquest àtic que fa cantonada! Dono la volta a la taula, passo arran de paret fins a topar amb el roser que ja ha tret tiges noves, esquivo l’hort urbà en forma de taula que aquest any tindré en guaret, tombo al costat de la tuia, evito topar amb la cantonada de la caseta de fusta plena d’andròmines, giro a l’esquerra i arribo fins a la paret que dona a la banda nord mentre faig una anhelant llambregada al Pirineu, torno a girar a l’esquerra passant arran de l’olivera que fa dos anys que no fructifica, i segueixo la paret de ponent abocada damunt l’avinguda buida per tornar a fer cap a la taula on he començat el trajecte. En total són una cinquantena llarga de passes que repetides fins a l’extenuació es poden arribar a convertir en un parell de quilòmetres al matí i un parell més a la tarda.
Tinc el trajecte tan ben après que , per aportar alguna novetat a la meva vida estantissa, avui he decidit fer-lo amb els ulls clucs. Faig dues voltes d’entrenament, tanco els ulls i, pas rere pas, vaig repetint els moviments que tinc perfectament memoritzats. De sobte se m’acudeix que puc imaginar que passejo pel parc que tinc a sota casa, i em sento una persona diferent caminant pel camí de sorra que voreja el riu i fent la volta a l’estany mentre sento el soroll del sortidor que llença aigua a una alçada considerable. M’hi trobo tan bé que perdo la noció del temps, fins que topo de nas amb una superfície irregular. “Collons! –exclamo– Quina patacada!” Obro els ulls, acosto la mà al nas per comprovar que raja sang en forma abundant i m’adono que, efectivament, soc al parc i he topat amb un dels castanyers bords que voregen el camí. “Redéu! Si m’enxampen els municipals encara tindré problemes.” M’afanyo a fer cap a casa i, abans d’arribar-hi m’atura la patrulla de la guàrdia urbana. “No us ho creureu, és que no us ho creureu!” I, efectivament, no s’ho creuen, perquè la gent gran, i encara més els que fan de policies, tenen la imaginació una mica atrofiada. O sigui que em denuncien i, paper en mà, torno a casa maleint-los els ossos.
“I ara com entro al pis, si tinc les claus posades per dins?” De sobte se m’acudeix la solució perfecta. Aniré a veure els okupes del segon. Ells bé que van espanyar la porta per poder-hi entrar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada