dimarts, 31 de març de 2020

Microconte de confinament, 12

QUIN PERILL, AQUEST SOFÀ!

De res no han servit els persistents advertiments de la família per donar-li entenent que la immobilitat té conseqüències negatives importants en la salut. Durant tots aquests dies s’ha limitat a llevar-se, esmorzar, ajaçar-se al sofà, mirar la tele, llevar-se per dinar, tornar al sofà, fer la migdiada, aixecar-se només quan apareixia alguna urgència fisiològica, aixecar-se per sopar i, després d’una altra estona de tele, anar-se’n a clapar fins l’endemà.

Al final han optat per oblidar-se d’ell i fer cadascú la seva vida de la forma més activa que els permet aquest confinament de merda. Només el fill petit de tant en tant li adreça algun comentari sarcàstic: “Quina vida més cansada! Ves que no t’herniïs quan t’aixequis!”. Aquests comentaris no li fan ni fred ni calor, i es limita a contestar-los amb un gruny a penes perceptible. La filla gran, la més preocupada per la situació, de vegades comenta a sa mare: “Vols dir que tornarà a ser mai més el que era?”
Els dies han anat passant sense pena ni glòria, i ni ell mateix no s’ha adonat que les cames se li han començat a escurçar de manera que a penes si toquen a terra quan s’asseu al sofà. Aquest matí, en llevar-se, li ha semblat que els braços se li havien eixamplat, però tampoc no s’ha amoïnat gaire. A migdia li han  començat a sortir una mena de pèls llargs i gruixuts del clatell que li provoquen una certa coïssor. Ha optat per estirar-se i posar-se còmode.
Quan la seva dona ha sortit de la cuina disposada a parar la taula per dinar, s’ha adonat de la magnitud de la tragèdia: un musclo immens ocupava gairebé tota la superfície del sofà. “Toni, Mònica, veniu de seguida!” –ha cridat reclamant la presència dels fills. “Què, què és això?” –s’ha sorprès la noia. “És el pare?” –s’ha estranyat el seu germà.
La Lluïsa s’ha quedat sense paraules. De bon primer ha pensat de traslladar-lo a la banyera, però se n’ha desdit en recordar que el seu home no ha après mai a nedar i encara s’hi ofegaria. Va a buscar una palangana amb aigua i remulla amb una esponja tota la superfície brillant de les dues closques. “Almenys que no es deshidrati, pobret!”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada