dissabte, 21 de març de 2020

Microconte de confinament, 1


METAMORFOSI

Porta sis dies tancat a casa i sospita que li deuen començar a sortir arrels, tot i que encara no s’ha examinat prou detingudament les plantes dels peus per sortir de dubtes. Ahir a la tarda es va estar un parell d’hores ben bones assegut al balcó contemplant l’evolució d’una parella de gavians que semblen haver-se apropiat de la teulada de l’edifici de l’altra banda d’un carrer estranyament buit de persones i vehicles. Quina enveja!
S’ha passat la nit maldormint tot sol en un llit que li resulta massa gran i desvetllant-se cada dos per tres amb la imatge dels ocellots volant lliures pel cel blau i clar de la primavera acabada d’estrenar.
En llevar-se, s’ha pres l’acostumat cafè amb llet per activar els circuits neuronals encara una mica abaltits i s’ha encaminat de nou al balcó. “Concentració!”, s’ha dit. S’ha enfilat en una de les cadires plegables mantenint un precari equilibri, ha tancat els ulls, ha encongit una mica les cames, ha estès els braços, i ha pres impuls per salvar el lleuger obstacle que suposava la barana de vidre de la petita terrasseta.
La Magdalena, que sortia de casa amb una bossa per anar a comprar el pa, ha aixecat la vista enlaire i s’ha fregat els ulls en comprovar que un immens gavià argentat volava i travessava el carrer per aterrar a la teulada de l’edifici de davant.
La parella de gavians que festejaven de costat a la carena de la teulada han emprès el vol acollonits: “Crioc, crioc, crioc!” “Coi, coi, coi, coi!”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada