dimecres, 25 de març de 2020

Microconte de confinament, 5

UN MAL PAS

Em trobo reflexionant sobre la imprescindible lliçó d’humilitat que cal extreure d’una situació com aquesta en què una forma de vida extraordinàriament simple i sense cap mena d’autonomia pot portar de corcoll tot un planeta, quan els meus ulls ensopeguen amb un personatge que mesura poc més d’un pam i que, assegut a la fusta que corona la barana superior de l’escala interior del pis, em contempla amb cara de complicitat. “Doncs si tu et consideres poca cosa, imagina’t el meu cas” –em comenta amb veu de falset. Em deu haver llegit el pensament, perquè estic convençut que no he verbalitzat cap dels meus raonaments. El minúscul personatge em transporta a la meva infantesa, doncs em recorda de forma més que notable en Gonçal, un mosso que més de mig segle enrere havíem tingut a can Sargantana. Vestit amb pantalons balders de color fosc i camisa blava, amb el cos refermat amb una faixa negra, espardenyes i boina, se m’afigura ben bé ell, però a escala 1:10. Estic a punt de contestar-li amb una aportació en aquest sentit, quan el meu peu esquerre trepitja el buit que hi ha després del darrer esglaó i em precipito escales avall, amb una espectacular i arriscada pirueta de saltimbanqui graponer, fins a quedar cargolat i arraulit a la primera raconada.
La meva dona, que ha sentit el terrabastall des del menjador, s’acosta per comprovar la magnitud de la tragèdia. “Què has fet? Es pot saber què t’ha passat?” –s’interessa per les circumstàncies que han propiciat l’accident domèstic. “Hem d’anar a urgències. M’he trencat el canell.” –només encerto a dir.
Al cap de dues hores, després d’haver-me practicat una placa de raigs X i una reducció de la fractura, i mentre procedeixen a enguixar-me el braç, se m’acudeix fer un comentari irònic: “Ara que hi som posats, potser podríem fer un dos per u. Si em féssiu el test aquest del virus, sortiríem de dubtes i almenys no hauria de patir per si estic infectat.” El metge, a qui agraeixo que no hagi perdut el sentit de l’humor malgrat la tensió i l’estrès a què fa dies que deu estar sotmès, em mira amb una cara de murri que intueixo rere la mascareta que li cobreix mitja cara i fa: “A veure, vostè es troba malament?” “Home, jutgi vostè mateix, vistes les condicions a què m’he abocat.” I esclatem tots dos en una sonora riallada.
La meva dona, que es troba esperant a la saleta contigua, sent el sarau i pensa: “No deu pas estar gaire fotut, si té ganes de riure.”
De camí de tornada a casa, em sento temptat d’explicar-li la causa de la distracció que ha motivat la meva caiguda, però estic convençut que em prendrà per ximple, per tant prefereixo mantenir-ho en secret. Estic delerós d’arribar a casa i comprovar si el petit personatge segueix assegut al lloc on l’he deixat fa gairebé tres hores. Tenim una conversa pendent. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada